Quan la nit del poble es va apagar
Hi ha canvis que arriben sense fer soroll, però que deixen un buit més gran que qualsevol demolició. Són transformacions lentes, disfressades de millora, que de mica en mica es mengen els detalls que donaven vida a un lloc. Aquest és el relat d’un veí que, al llarg de vint anys, ha vist com el seu poble perdia els sons, les ombres i les presències que el feien únic, substituïdes per un silenci estrany i una llum que no sap fer nit.
Estanyencs perduts.
Quan vam arribar al poble, vam redescobrir cuques de llum que dansaven com espurnes màgiques pel jardí. A la tarda, estols d'orenetes jugaven i xisclaven dibuixant cercles pel cel damunt nostre, i al capvespre, els ratpenats es despenjaven en silenci de sota la teulada del porxo.
Al vespre, les granotes, des del Rec de les Nogueres i els bassals amagats pels voltants de la piscina municipal, se sentien cada vespre en llargues converses de "croacs", que ressonaven per tot el poble. Un soroll humit i antic, com un cor desafinat que bategava de la terra, marcant el ritme d’un lloc sempre viu.
En fer-se fosc, esmunyint-se per entre el barri del garatge, una família d'eriçons del camp veí, venia a sopar el menjar de la colònia de gats de carrer que havíem començat a cuidar. Eren convidats habituals, i els gats se'ls miraven encuriosits com qui observa uns turistes vinguts de lluny.
Llavors va venir la urbanització de la zona, les obres.
Van pavimentar el carrer, van plantar fanals que a la nit mai s'apaguen, els ocells cantaven de nit pensant-se que encara era de dia, i van alçar cases amb finestres tancades, destinades a quedar-se buides molts mesos l'any.
El formigó va fer callar la terra. Els fanals van esborrar la foscor on vivien les cuques. Els ratpenats van marxar. Els ocells van deixar de passar. Els eriçons ja no trobaven ni casa ni camí. Les granotes van emmudir. Ja no es parla "granotès", a les nits.
Ara vivim envoltats d’un silenci sorollós que té menys vida, il·luminats per una llum que no és la de la lluna ni serveix per veure-hi de debò. El jardí és només un jardí. L’estiu, només calor i xivarri turístic. El poble cada cop més façana, en nom d'una possible modernor malentesa.
El que s'ha perdut difícilment tornarà. I tot això, que semblaven només petites coses, eren en veritat les joies de la corona, el que feia que el poble fos "el poble". Sense elles, el poble s'ha tornat menys poble, com si s'hagués venut part de la seva ànima. I qui ho hem vist desaparèixer, també ho hem perdut i som una mica menys nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada