Quan la ficció i la història es troben a l’Estany
Primer de tot vull agrair a l’Ajuntament de l’Estany per permetre’m la meva presència en una paradeta a la Fira i per presentar la meva novel·la “Nit al serrat dels lliris” a la magnífica sala polivalent. I a l’alcalde, l’Enric Rovira, per la seva amable i càlida introducció. Moltes gràcies!
El meu agraïment més sentit també a la Míriam Cid i a en Guillem Freixa pel seu suport i acompanyament, fent-me molt fàcil poder dur a terme la presentació del llibre.
I, per descomptat, agraeixo a totes les persones que em van acompanyar amb la seva escolta generosa i atenta, i a tothom qui es va acostar a la paradeta interessant-se pels meus llibres.
Em va fer molta il·lusió tornar a la sala polivalent de l’Estany, dos anys després de presentar-hi el meu primer llibre.
Acompanyat del meu germà Francesc, amb els cosins i els amics. Amb aquests darrers, amb la Rosi, la Sílvia, en Litus, en Ferran, en Jaume… podia passar que un cop llegit algun llibre de “los 5 pesquisidores” ens agafes per anar a descobrir misteris en l’Estany dels anys 70. I n’hi havia! Però no estaven a cap altre lloc que en la nostra imaginació desbordada i, perquè no dir-ho, els estius eren molt llargs i calia buscar nous al·licients.
Anys més tard, m’hi vaig tornar a passar moltes hores al costat dels meus fills, la meva dona, l’Eulàlia, i els amics, en les llargues tardes d’estiu que donaven per molt..
La lectura sortia de les parets de la biblioteca, i nenes i nens entraven i sortien amb llibres que llegien al costat de les seves mares i pares, asseguts al pedrís de la plaça del monestir. Tampoc us penseu que durés tota la tarda: només calia que aparegués una pilota perquè s’improvisés un partidet a la plaça, que s’acabava tan bon punt la mainada pujava a les bicicletes. I així es repetia el cicle: biblioteca, pilota, bicicleta. Veus, rialles i, de tant en tant, algun plor fruit d’una caiguda que feia saltar aquella crosta al genoll que durava tot l’estiu.
No em resulta gens estrany retrocedir fins a mitjan segle XIV, l’època en què està ambientada la meva novel·la, i imaginar com devia ser la vida dins i al voltant de les parets del monestir. Això ja ho vaig voler recollir al primer llibre, El serrat dels lliris, de la mà de dos nens estanyencs, en Guillem i en Bernat, i que ara continua amb Nit al serrat dels lliris.
També, en aquella època, hi trobaríem mainada, pagesos, artesans, frares, novicis i canonges voltant per aquestes terres. Els veïns de l’Estany no llegien a la biblioteca del monestir —això era cosa reservada al clergat—, tot i que hi havia una escola de la qual s’encarregava un dels canonges.
Certament, i sortosament, han canviat molt les condicions de vida i les relacions de poder del segle XIV fins avui. Però és molt emocionant pensar que, unes quantes generacions després d’en Guillem i en Bernat, nosaltres estem caminant, conversant, rient i plorant pels mateixos llocs per on ells, en la ficció, ho van fer l’any 1340.
— Potser aquí, a la plaça, dos canonges discutien acaloradament sobre la qualitat del vi que venia de Manresa i que, segons deien, l’aigualien per allargar-lo.
— Qui sap si, sota la sala polivalent, a la porta de Sant Jeroni, hi havia alguna transacció poc honesta entre un canonge i un proveïdor de ciris i candeles. El monestir pagava més del que rebia i venedor i canonge es repartien una comissió.
— Si afinem l’oïda, potser encara podem sentir ressonar al claustre les passes ràpides del canonge porter, que, nerviós, arribava tard a l’ofici de la SEXTA.
— Una mica més enllà, al prat, prop del reg de les nogueres, encara perduren els crits d’un pagès que, l’any 1370, corria darrere del porc que se li havia escapat. i pensava: “Ja veuràs
com entri al fang, la feina que tindré per treure’l”.
— O, fins i tot, potser el canonge cellerer, al voltant del migdia, ja anava ben torrat… I com que la mainada del
veïnat de Santa Cecília s’ho sabia, i coneixien tots els forats per entrar i
sortir del monestir sense ser vistos, rar era el dia que no li prenien les
claus del celler. S’afartaven de tocino, formatge i altres viandes, i sigil·losament
tornaven a deixar les claus al seu lloc.
— I una mica més enllà, un grup d’estanyencs i estanyenques cantaven cançons i deien versets inventats —i alguns improvisats en directe— perquè era temps de batre el blat després de la sega:
Ja hem batut el blat
L’aire de l’Estany l’ha espolsat
Batem ben fort amb el bastó
Que surti el gra del brot
Sempre hi havia, però, algun bordegàs més atrevit, com en Pau, el fill del ferrer, que s’adreçava a la filla de cal fuster dient:
Noieta de cal fuster, a l’era vine amb mi
Que et guardaré del sol sota aquell pi.
Un bon jaç amb les garbes et faré
I al teu damunt m’estiraré
Això continua, però ho haureu de llegir al llibre. Perquè no us penseu que la Marieta de cal fuster es feia enrere: les dones de l’Estany del segle XIV eren valentes i decidides. I la Marieta contestava, ben picantona, al bordegàs de cal ferrer, fins a fer-lo marxar enrojolat i amb la cua entre les cames.
La majoria són personatges de ficció com Greta la remeiera o els bessons Grau i Feliu. No tots. Alguns noms sí que van existir, com Genís Mitjavila, Sibil·la de Montcada o Francesc Ferrer, els diferents abats del monestir, o el bisbe de Barcelona. Jo em permeto fer ficció sobre ells, convertint-los en personatges novel·lats i segurament molt diferents del que van ser realment.
Per escriure aquesta novel·la hi ha hagut un llarg procés documental, passant moltes hores a la magnífica Biblioteca de Catalunya, que és com fer una immersió a l’edat mitjana. No he volgut ser esclau de la història, prioritzant el relat i la vida dels personatges, però sí que hi ha una base històrica com a capa de fons que sustenta la novel·la.
Pel que fa als personatges, el que ha costat més de gestionar han estat les morts. Penseu que la història abasta del 1360 al 1400, en una època en què l’esperança de vida amb prou feines superava els 40 anys, sobretot si eres pagès o pertanyies a les capes més baixes de la societat. I en aquesta novel·la ja han passat disset anys d’ençà que en Bernat, en Guillem i en Jafar van marxar a Barcelona. A l’inici del llibre ja tenen més de trenta-dos anys.
Això generava un problema: o anava d’enterrament cada dues pàgines o els donava, a alguns, una mica més de vidilla, a ells i als seus fills (que, en acabar la novel·la, estarien passant dels cinquanta). He optat per fer que, com que molts provenen o tenen ancestres estanyencs —i ja se sap que aquests aires donen bona salut—, m’hagi permès allargar-los una mica la vida, amb qualitat, això sí.
I per acabar, novament es troben el passat i el present, la realitat i la ficció. A la realitat, al claustre del monestir, a la galeria sud, hi ha aquesta cara esculpida en un dels capitells. En Guillem, el tècnic de cultura, em comenta que n’hi ha tres en total amb aquesta creu d’entrellaços tan ben feta, que sembla ser la creu de Salomó.
Qui va esculpir aquesta cara del capitell? No ho sabem. Potser un picapedrer local amb traça i creativitat. Potser un picapedrer més ensinistrat, que ja havia treballat en altres monestirs i estava influenciat per tècniques dels tallers anglesos.
I com que no ho sabem en la realitat, l’autor de la novel·la —o sigui, jo—, en la ficció, ha atorgat l’autoria a un dels personatges: en Jafar, l’antic esclau musulmà a qui l’abat del monestir va concedir la llibertat en agraïment a la seva bona feina.
I novament la realitat quasi 800 anys més tard, uns altres artistes, els companys d’STEAM4all, digitalitzen part dels capitells, en un fantàstic projecte amb la canalla de l’escola i els imprimeixen en 3D.
I jo agraeixo moltíssim a en Wouter Molevelt, l’Eusebi Calonge i en Joaquín Jiménez, primer per la seva dedicació voluntària a l’escola aportant tecnologia, robòtica, pensament computacional, en projectes reals fomentant un aprenentatge vivencial i amb sentit i, en segon lloc, per cedir-me amablement l’arxiu d’aquest capitell. I he fet aquest clauer amb que vam obsequiar als assistents a la presentació.
Desitjo que gaudiu de la novel·la. Ja la teniu disponible també a la sala de lectura. I, qui ho desitgi, ens podem trobar cap al bon temps per fer una tertúlia després de la lectura.
Josep Biayna Gea
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada