CABÒRIES AL VOLTANT DE LA VAGA DE DOCENTS
Enguany fa 30 anys que formo part del sistema educatiu com a docent. Certament, al llarg del recorregut, he vist i viscut diferents formes de pensar l’educació i, per tant, d’actuar, tenint en compte els diferents nivells d'envergadura (normatiu, institucional, d’equip, personal…). De vagues n’he fet unes quantes, amb molta convicció. Ja sé que fa lleig dir que allò d’abans era millor i segurament no és així, però ho enyoro. Malauradament, amb el pas del temps, em fa l’efecte que l’humanisme i comunitarisme que impregnaven el sistema de fa unes dècades s’ha anat tenyint de cert hipercapitalisme i classisme, com a reflex de la societat que tenim. Alhora, la complexitat i dificultats d’aquesta societat arriben a l’escola, a la motxilla de molts infants i adolescents, i massa sovint els minsos recursos humans i materials dificulten una resposta de qualitat.
A continuació, abordaré algunes de les qüestions que em bullen en aquest panorama i que tindrien a veure amb els dubtes que em generen la vaga de docents convocada el passat 11 de febrer i les mobilitzacions anunciades pel mes vinent.
Salari, condicions laborals i problemàtica social
Comencem per la reivindicació de capçalera, la del salari i condicions laborals. Tenim, realment, un problema social amb la pujada del cost de vida i la cobertura de drets fonamentals que esquitxa a bona part de la població. Tots ens hauríem de manifestar per optimitzar aquesta realitat, basada en un sistema econòmic que no vol parar de créixer en termes de productivitat i guanys, que pretesament beneficia a uns quants però que malmet el planeta, alhora que potencia més el tenir que no pas el ser.
En aquest sentit, el sistema educatiu acull i atén un munt de famílies vulnerables, algunes amb riscos en aspectes fonamentals com són l’habitatge o la nutrició, per no parlar de la impossibilitat d’acompanyar la canalla en qüestions com tasques escolars o l’ús de les tecnologies. Quantes famílies tenen uns horaris interminables de treball? Quants infants poden comptar amb els seus familiars per gaudir d’unes bones vacances? Quants pares i mares es permeten tenir una baixa mèdica quan no es troben bé o un permís per tenir cura d’altres? Acceptem que més d’un terç de l’alumnat de Catalunya estigui en situació de pobresa?
No oblidem que aquestes vulnerabilitats són una variable molt significativa en els (mals) resultats de les competències que el sistema avalua. Crec, francament, que el problema no comença en el nostre salari i condicions laborals (òbviament millorables), si no que hi ha un problema estructural insostenible i poc generós amb els més vulnerables. Aquests són, segurament, els que menys poden manifestar-se. Potser ens podríem mobilitzar per tots ells, nosaltres que podem. Quines són les qüestions de fons de veritat?
Ràtios, equitat i priorització
D'altra banda, aquesta realitat econòmica i social afecta a tot el desplegament del sistema educatiu. Parlem de les ràtios, per exemple. Estic d’acord amb la necessitat de baixar-les per atendre millor els processos educatius de l’alumnat. Recordem que a l’escola s'hi va a aprendre. És un lloc on el pensament i la personalitat es reestructuren en convivència, on es forgen un valors que condicionaran el creixement personal i social, d’una manera única. Tothom té dret a aquestes bases d’aprenentatge i a aquest mínim de cultura. Com deien els alumnes de l’escola de Barbiana, “qui no la té no és igual”.
Per tant, necessitem reduir ràtios per a que aquests processos siguin sòlids i profunds per a tot l’alumnat. Això implica, doncs, prioritzar, ja que la vulnerabilitat social no està distribuïda de manera equitativa en el territori. Hi ha localitats o barris on aquesta està més concentrada, i és aquí on el cos de docents hem de tornar a ser generosos per prioritzar aquesta reducció, acompanyada de molt bons professionals, evidentment.
Currículum, burocràcia i sentit pedagògic
Un altre tema a plantejar és el del currículum i la burocràcia que se’n desplega. Comptem amb un currículum carregat de bones intencions, però funciona? L’excés dels seus “elements” dissenyats amb una arquitectura tan farragosa, es pot fer realitat a les escoles i instituts? La complexitat amb la que s’expressen ens acosta o ens allunya dels fonaments de l'educació i de les funcions de l’escola?
Els equips s’aturen a revisar-los, a debatre’ls, a consensuar-los, a concretar-los? I és que, per exemple, bona part dels criteris d'avaluació que s’hi prescriuen són d’una amplitud inabastable. El debat pot quedar fàcilment reduït amb el suport de les graelles de planificació que se’ns faciliten, algunes de les quals ja inclouen aquests elements curriculars (competències, criteris d’avaluació, sabers) perquè només els haguem de seleccionar. Quina sort, oi?
A més, l’ús de la intel·ligència artificial per a dissenyar aquestes concrecions curriculars també està prenent embranzida entre alguns docents. Quin sentit té tot plegat? I no vull treure valor a la planificació, necessària per a dibuixar els itineraris i revisar la intervenció. De la mateixa manera, voldria subratllar la importància d’uns informes fets amb dedicació i delicadesa. Aturar-se a fer els informes de l’alumnat és una oportunitat per revisar el procés d’aprenentatge de cada infant. Planificacions i informes no les entenem com a burocràcia, són del tot necessaris per fer camí cap a la qualitat educativa. Una altra cosa és la seva mesura i densitat perquè tot plegat tingui sentit i esdevingui sostenible.
Innovació, inclusió i límits
Altrament, el desplegament del currículum va de la mà de la innovació i la inclusió, dues cares d’una mateixa moneda. Realment, algunes maneres de posar en pràctica metodologies “innovadores” afavoreixen la inclusió? Tinc la sensació que els postulats teòrics no acaben d’arrelar en la pràctica real i quotidiana.
Potser hauríem de revisar algunes creences que han circulat i ens hem cregut durant molt temps, com la que l’alumne és el centre dels processos educatius; o la que defensa l'aprenentatge per descoberta a partir de contextos dissenyats per a aquest propòsit; o la que no es qüestiona la complexitat que suposa per a molts alumnes la preuada autoregulació; etc.
El centre és l’alumne o és l'aprenentatge? Perquè això canvia molt les coses. L’aprenentatge per descoberta té en compte els múltiples punts de partida de l’alumnat i, per tant, els múltiples punts d’arribada? Com ho fem perquè metodologies que ens semblen adequades assegurin un bon aprenentatge per part de tot l’alumnat, sense deixar-nos a ningú?
I anem en compte amb els discursos que es fonamenten amb les aptituds de cadascú, així com en les preuades propostes de diversificació curricular o els plans de suport individualitzats, no fos cas que aquests justifiquin experiències i l’excel·lència dels aprenentatges només d’uns quants. És necessari no confondre els mitjans amb les finalitats. La innovació si és elitista no és innovació; per tant, si no és per a tothom, pleguem veles.
Evidentment, aquestes qüestions van acompanyades d’un crit ben alt a favor de l’augment de recursos per garantir la inclusió, però també a favor d’una optimització dels recursos que ja hi ha al sistema. Aquest seria un tema per desplegar en un altre article.
Democràcia, temps i comunitat educativa
Tot plegat, no es pot deslligar del reclam d’uns centres educatius més democràtics, cosa que va molt més enllà de l’estabilització de plantilles. La democràcia requereix de molt diàleg, formació, reflexió, debats, escolta, acords, etc. I això vol dir temps, temps per aturar-nos, per avaluar, per explicar, per dubtar, per ampliar i conjugar mirades, per preveure canvis i continuïtats, per alinear intencions, etc.
Com ho garantim en el sí dels equips de les escoles i instituts? Tot i que un tarannà democràtic és una qüestió de tot el curs, estaríem disposats —per exemple— a fer unes jornades de reflexió els primers dies de juliol? (sense perjudici a les escoles d’estiu, esclar).
Mirada final
En fi, tots aquests pensaments en veu alta no voldrien ser generalistes. Al nostre sistema educatiu hi ha molt bons docents i equips que van resolent les qüestions plantejades amb eficiència, creativitat i dedicació. Tanmateix, les cabòries i preguntes que he anat formulant tenen l’origen en un desencís personal que no és bo intensificar. Fer de mestre requereix d’un pensament crític, però també optimista i enèrgic que s’ha d’anar nodrint.
Agraeixo la lluita organitzada a favor d’un sistema educatiu de qualitat. De motius per fer vaga i manifestar-se no ens en falten, però aquesta vegada no he vist clar les prioritats ni el seu ordre, així com la manera de mirar i sentir les demandes que s’hi fan. Sigui com sigui, celebro que, malgrat les circumstàncies, no deixem de creure en la funció transformadora de l’educació.
Gràcies pel teu àrticle honest i sincer. . Jo també he treballat de mestre quasi 40 anys i m'hi reconec en molts interrogants
ResponEliminaTal com dius les condicions socials de l'alumnat afecten el seu rendiment, però no sé si han de ser els mestres els que reivindiquen la millora d'aquestes condicions. Potser és millor que ho facin les associacions de veïns, els sindicats, les institucions, ...
Comparteixo amb tu la inquietud pel risc que la innovació no sempre afavoreixi la inclusió i per la necessitat de posar la vulnerabilitat social al centre. Ara bé, un matís important: El currículum té bones intencions. El que s'ha burocratitzat és la pràctica docent. Quan es recorre a graelles prefabricades o a la IA per generar concrecions curricular sense criteri pedagògic propi, no falla el currículum: falla qui l'ha d'interpretar.
I aquí crec que cal una reflexió sobre la formació inicial del professorat.
D'on surten els docents que han de fer realitat tot el que reivindiques? De facultats que sovint reprodueixen les mateixes deficiències que diagnostiquem a les escoles. Ens trobem davant un peix que es mossega la cua: la universitat forma docents sense prou solidesa pedagògica ni pensament crític; aquests docents, en lloc d'interpretar el currículum, el compleixen mecànicament; en lloc de planificar amb sentit, omplen graelles; en lloc de pensar la inclusió, apliquen protocols I els alumnes que en surtin i decideixin ser mestres sovint reproduiran les mateixes mancances.
No és culpa individual. És sistèmic: comença a la universitat i s'agreuja amb una formació permanent sovint cosmètica — assistir, certificar, arxivar, sense que res canviï a l'aula.
El sistema busca solucions aigües avall — recursos, ràtios, condicions — quan el problema es troba aigües amunt. Tot això s'ha de millorar, sí. Però si no revisem com formem els qui han d'estar al capdavant de les aules, ...
Celebro, com tu, la funció transformadora de l'educació. Per això hem de mirar cap a dins amb la mateixa exigència amb què mirem cap a fora.
M. Teresa Miras, mestre i membre d'Steam4all
Reflexions compartides i superencertades.
ResponEliminaVoldria també compartir les meves.
Des del meu punt de vista (després de més de 35 anys dedicats a la docència dins del sistema públic) s’oblida un dels aspectes que —per a mi— són més importants: els valors humans, individuals i col·lectius.Valors que sembla que han deixat d’existir.Crec que aquest fet ha provocat la ineficàcia, el desencís i la desmotivació (i no només a nivell educatiu, sinó que també afecta tots els altres nivells de la societat). Si una societat perd els valors de l’esforç, el respecte, l’empatia, la generositat (i no només cap a les persones diferents i vulnerables), la cultura del treball… perd una part importantíssima de la seva pròpia identitat, existència i manera de ser. Una societat només pot avançar tenint en compte el seu conjunt i no només la individualitat personal centrada en el jo. La immediatesa, la necessitat de l’aquí i de l’ara mateix ens fa oblidar el fons i el perquè. No pot ser que (com diu vostè) no es tinguin moments de serenor, de tranquil·litat i de pau suficients per reflexionar, pensar, decidir i, sobretot, ser capaç de deixar la individualitat del jo per obrir la mirada i veure que el jo afecta al tu i al vosaltres. Sembla que actualment primen molt més els drets que no pas les obligacions. Cal recordar que on acaba el teu dret individual comença la teva obligació col·lectiva però, ai!!!! les obligacions ningú les vol. Són negres, fosques i t’obliguen a fer un esforç que… ui! quina mandra!
No sé. Crec que cal una reflexió profunda, serena i clara tant d’anàlisi (dins del sistema educatiu però no només) per saber on, com i de quina manera avançar, com també cap a on es vol anar i què es vol assolir com a societat col·lectiva.
Catalunya és, ha estat plena i avançada al seu temps perquè ha tingut una mirada llarga i àmplia, però ara, malauradament, no és així. Se’m posen els pèls de punta i se’m trenca el cor quan veig que determinades qüestions o bé ni se’n parla, o si es fa és de passada i sense voler aprofundir perquè requereix un esforç que no es vol fer.
Maria Antònia Ortega i Canet
Mestra i presidenta de l’associació STEAM4all
Actualment estic jubilada i, per tant, disposo d’un temps que abans no tenia per poder reflexionar, valorar i obrir el meu punt de vista cap a la societat catalana, cap al sistema educatiu i, sobretot, cap als infants que tant i tant m’han donat. M’adono que la pedagogia que s’està aplicant potser sobre el paper està molt ben dissenyada, però a la pràctica, no ho és tant. I això fa que em sorgeixin moltes preguntes: És bo que el sistema actual faci avançar acadèmicament l’alumnat tot i no assolir allò que hauria de ser exigible per ser una societat pròspera i competitiva dins d’un món globalitzat que avança d’una manera estrepitosament ràpida?Cal que l’alumnat no s’adoni de les seves pròpies limitacions?Cal que aquestes pròpies limitacions arribin a ocasionar malalties i “frustracions” que en res els ajuden ni a ells/elles, que són qui les pateixen, ni a l’entorn en què es mouen? Cal tractar tothom com si “fos de sucre” quan estem convivint amb “llops”?Cal continuar abaixant els mínims perquè els resultats acadèmics assoleixin una xifra que no ens aporta res, ni a nivell educatiu ni social ni de país?Cal que, a l’hora de dissenyar un sistema educatiu, no es tinguin en compte els professionals, que són els que realment “estan remant” (moltes vegades a contracorrent)?……
EliminaÉs obligació de l’administració (i de les persones que estan al capdavant) escoltar, revisar i millorar dia a dia per tal que avancem. Realment es fa? Realment se’n té la voluntat o només s’omplen la boca de paraules buides de contingut que queden molt bé però que realment no serveixen per a res?…
Tot i aquest context, voldria acabar les meves reflexions sent optimista. Vull mantenir la meva confiança en les persones humanes. Persones Humanes, en majúscula, que no es conformen, que diuen la seva i es fan sentir.
MARia ANtònia Ortega Canet
Mestra i Presidenta de STEAM4all
Llegint l’article, jo reforço encara més la meva convicció que necessitem centres realment democràtics, on la participació sigui real i compartida. Crec en mestres ben preparats, amb una formació permanent que els permeti respondre als reptes educatius d’avui amb criteri i compromís. Estic d’acord que vivim en una societat mancada d’humanisme i solidaritat, i precisament per això penso que l’escola ha de ser un espai de comunitat, cooperació i sentit col·lectiu.
ResponEliminaEstic d'acord amb l'article. Per mi el focus de la vaga hauria de ser el 30% de pobresa infantil a Catalunya i tots els problemes afegits. No es pot aprendre amb l estómac buit. I totalment lligat amb això, l'educació inclusiva ha de ser pública o no és inclusiva! I malauradament per una falta de recursos no ho és. Fer de mestra actualment ha de ser molt difícil però sobretot frustrant:-(
ResponElimina