El naixement de les vitamines
El naixement de les vitamines: l’experiment d’Eijkman
A finals del segle XIX, a l’illa de Java, una epidèmia de beriberi (una malaltia neurològica greu) afectava la població. El metge Christiaan Eijkman va utilitzar el mètode científic per resoldre aquest misteri.
1. Observació
Eijkman va notar una diferència clau en les dietes:
• Les gallines dels corrals menjaven arròs integral (amb la clofolla) i estaven sanes.
• Els pacients de l’hospital consumien principalment arròs blanc (polit) i aliments refinats (pa blanc, sucre) i estaven malalts.
2. Hipòtesi i experiment
Intrigat, Eijkman va plantejar que la malaltia estava relacionada amb el processament de l’arròs. Per comprovar-ho, va realitzar un experiment creuat:
-
Canvi de dieta: va alimentar les gallines amb arròs blanc i els pacients amb arròs integral.
-
Resultat: en poc temps, les gallines van emmalaltir de polineuritis, mentre que els pacients van millorar notablement.
3. Verificació i control
Per assegurar-se que no es tractava d’una casualitat, va repetir l’estudi dividint els subjectes en dos grups:
• Grup A (arròs integral): tots es van mantenir sans.
• Grup B (arròs blanc): tots van desenvolupar la malaltia.
• El mateix va fer amb les gallines, obtenint les mateixes conclusions.
4. Conclusió
Eijkman va demostrar que l’arròs integral conté un factor essencial, un “principi actiu” per a la vida que es perd quan se li treu la clofolla.
Com a prova visual, assenyalava que només el gra integral és capaç de germinar i donar vida quan es sembra.
“Si a l’arròs li treus allò que li dona vida, el que queda és un arròs sense vida.”
El llegat: de “factor” a “vitamina”
Tot i que els descobriments d’Eijkman el 1893 van ser inicialment ignorats, altres científics van completar el trencaclosques:
• 1901 – Gerrit Grijns: va proposar que el beriberi no era causat per una toxina o bacteri (com es creia aleshores), sinó per l’absència d’un nutrient essencial.
• 1911 – Casimir Funk: va aconseguir aïllar aquest principi actiu del segó de l’arròs. En descobrir que era una amina que salvava vides, va encunyar el terme “vita-amina” (vitamina).
Dada curiosa: aquest descobriment va transformar la medicina preventiva, demostrant que les malalties no només es contrauen per gèrmens, sinó també per deficiències nutricionals.
COM COMPLICAR ALLÒ QUE ÉS SENZILL
Si la malaltia apareix quan traiem alguna cosa de l’aliment, ¿no seria lògic deixar el gra intacte?
Quan es va descobrir que el beriberi es devia a la manca de vitamina B, la solució semblava evident:
continuar menjant arròs blanc i compensar-ho amb pastilles, o simplement menjar arròs integral?
Tanmateix, sovint triem el camí més llarg: metge, recepta, farmàcia… per tornar a casa i continuar cuinant amb el mateix arròs blanc que va originar el problema.
L’alternativa senzilla és davant nostre: un plat d’arròs integral. Natural, complet, sense rodejos.
L’aliment integral és un “paquet complet” dissenyat per la natura. En lloc de treure’n coses i després intentar tornar-les-hi, n’hi hauria prou amb no treure-les.
Aleshores sorgeix una pregunta incòmoda:
¿Ens sembla massa simple que la salut pugui estar en una cosa tan bàsica com un gra sense polir?
Si l’arròs blanc no germina i l’integral sí, ¿no indica això que el blanc ha perdut alguna cosa essencial?
Busquem la vida en el gra blanc, quan el brot neix precisament d’allò que es descarta.
¿Té sentit copiar en una càpsula el que la natura ja ha posat en l’aliment?
¿Per a què fabricar en un laboratori el que ja ve empaquetat dins d’un gra?
Hem aconseguit la curiosa fita de transformar un aliment biològicament complet en un carbohidrat gairebé inert, demostrant que potser som l’única espècie capaç de desnodrir-se amb l’estómac ple de calories.
Resum
Arròs integral: hidrats de carboni + vitamines B1, B2, B6… + magnesi + altres oligonutrients.
Arròs blanc: hidrats de carboni.
Queda clar que si menjo arròs blanc només ingereixo hidrats de carboni, amb un dèficit d’oligonutrients.
Com diu la dita: A bon entenedor, poques paraules.
"Al cor del segó batega la promesa del brot; en polir-lo, convertim l’aliment en un bell desert on la vida ja no pot arrelar."
Joan
Veí de L'Estany
Nota de la redacció:
Què mostra la fórmula?
La imatge representa l’estructura química de la tiamina. És la manera que tenen els químics d’ensenyar com estan connectats els àtoms dins la molècula.
A la fórmula veus:
-
C → carboni
-
H → hidrogen
O → oxigen
-
N → nitrogen
-
S → sofre
Les línies indiquen els enllaços entre els àtoms.
Una característica curiosa
La vitamina B₁ té dues parts principals unides:
-
Un anell amb nitrogen (pirimidina)
-
Un anell amb sofre (tiazol)
Aquesta combinació és la que permet que la molècula participi en reaccions bioquímiques del cos.
Per això la descoberta d’Eijkman que ens explica en Joan va ser tan important. A més en Joan ha obert un meó increible. Puden parlar de com cuinar els aliments per no perdre la vitamina B, com processar-los etc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada