La solidaritat viu al costat de casa

Introducció

Hi ha persones que, en moments difícils, esdevenen un puntal imprescindible sense fer soroll, amb discreció i generositat. Aquest relat de vida escrit pel Lluís Vilardell ens acosta a un d’aquests moments, en què la presència d’en Xavi, de la Residència Pressegué, va marcar la diferència. Un text que és alhora un homenatge i un agraïment.

En Xavi, de la Residència Pressegué

En Xavi, apart de que ens va casar a la Cris i a mi (entre nosaltres, vull dir) quan ell era Jutge de Pau al 2008, ens va ajudar en una situació familiar compromesa. Era l’any 2020, quan el tancament de tot per la Covid. Abans del tancament però, la meva mare, la Maria, ja diagnosticada de demència i Alzheimer, anàva a la residència de dia. La portàvem al matí on esmorzava i, al capvespre, l’anàvem a recollir per sopar i dormir a casa. Com que era molt rebel, independent i tenia iniciatives, malgrat els advertiments per què no ho fés, algun dia s’escapava a fer un tomb pel poble, sobretot després de dinar. Un dia va caure al carrer, a l’acera estreta de l’Esglèsia, una mica més enllà de Cal Xaconet, ja a tocar de l'Hort del Sagalés. Algú va venir a casa per avisar-me, estava sagnant però res greu, els Mossos que van venir, es van interessar pel que havia passat (i que potser no fós un cas d'abandonament, suposo) i la vaig portar al Sant Joan de Deu de Manresa on la van curar. Us ho explico perquè la mare estava en aquell punt de la malaltia amb una ràbia rebel, i era conscient, en alguns moments de lucidesa, que el cap ja se li anava descontrolant. Quan va haver-hi el tancament i es va aïllar sanitàriament la residència, la mare es va haver de quedar a casa tot el dia amb la seva rebelia, i de tant en tant preguntava: ”Quan anirem a casa?”. Per la tensió de la situació general, la medicació i les dosi no estàven ben pautades i fèien que estigués molt adormida de dia i desperta de nit, els metges no l’acavàben d’encertar i només atenien per telèfon. No la podiem deixar ni un segon sola dia i nit. Vam posar una barana al seu llit, així i tot s’hi esmunyia, havia de portar bolquers, però se’ls treia, i al cap de dos mesos, vés a saber perquè, vaig tenir un infart. Primer l’ambulància va portar l'equip metge a casa, i després van trucar l’helicòpter. La gent que va venir cap a casa en sentir arribar l’helicòpter que va aterrar a dalt del poble, al camp de Cal Barretines, es pensava que era per la mare, però no, era per a mi. Em van portar fins a Sant Pau, i la Cris, a part que volia estar al meu costat, tampoc podia cuidar tota sola la meva mare. Llavors en Xavi de seguida ens va buscar una solució: un cangur expert a casa 24h per cuidar la mare, pel temps que necessitéssim. Per sort, tot va anar molt bé i 5 dies més tard ja tornava a ser a casa, això sí, amb el mateix panorama que havia deixat. Al cap d’alguna setmana però, va quedar un llit lliure a la residència i es va admetre la meva mare com a resident permanent. I allà s’hi va estar fins que ens va deixar. Hi ha moments a la vida en què no saps com tirar endavant. I apareixen persones com en Xavi que, sense fer soroll, hi són per ajudar. Gràcies per tot Xavi.

Autor: Lluís Vilardell.