Carta oberta d’una veïna de l’Estany

 Introducció

Avui publiquem al blog una carta oberta que ens ha fet arribar la Roser Farràs, veïna de l’Estany. És un text escrit des de l’estima al poble i amb el desig de compartir la seva mirada sobre com parlem i ens escoltem.

Creiem que val la pena donar espai a totes les veus que volen expressar-se amb respecte i voluntat de construir. El blog “L’Estany que volem” va néixer precisament per recollir diferents sensibilitats i punts de vista, i aquesta carta n’és una bona mostra.

Convidem tothom a llegir-la amb calma, des de l’afecte i la reflexió, sabent que la diversitat d’opinions també és part de la riquesa del nostre poble.

Carta oberta com a veïna de l’Estany:

He nascut i crescut a l’Estany. Aquest poble és casa meva des de sempre. Conec els seus carrers, les seves festes, els silencis de l’hivern i el bullici de l’estiu. L’estimo profundament, i és des d’aquest amor que escric aquestes paraules.

Quan llegeixo el blog “L’Estany que volem”, em sento trista. No m’hi reconec. No em representa. Hi trobo sobretot una mirada negativa, centrada a remarcar el que no funciona, el que no es fa bé, allò que falta. Puc entendre els neguits personals i individuals, puc reconèixer-hi la bona voluntat de voler fer un món millor, però em pesa que no es valori ni es reconegui tot el camí recorregut, els projectes aconseguits i l’esforç de tantes persones que han fet créixer el poble amb discreció i constància durant anys.

També em dol que no s’expressi prou el respecte que mereix l’Ajuntament: un Ajuntament format per veïns i veïnes com nosaltres, que hi dediquen temps i energia de manera voluntària, escollits democràticament, i que actuen des de l’amor a l’Estany. Es poden criticar decisions, és clar, però no sento just reduir tota la feina feta a un relat constantment negatiu, com si res no fos prou o res no servís. Sempre recordo una professora que em deia: “si no vols fer mal a l’altre i vols que creixi, recorda aquesta regla: per cada punt de millora que exigeixis, acompanya-hi tres reconeixements”.

El nostre poble evoluciona. Potser no sempre al gust de tothom, però evoluciona. Hi ha millores visibles, hi ha projectes que han sortit endavant, hi ha gent implicada en fer camí. Aquesta realitat també és veritat i també mereix ser dita en veu alta.

El que més m’entristeix és que, en lloc de generar confiança i agraïment, s’acabi sembrant desconfiança i divisió. Que en lloc de cuidar les paraules, es facin servir per desgastar. Això no ajuda a créixer, sinó que fa mal. I l’Estany és de tots: la convivència demana escolta, respecte mutu i un esperit constructiu i proactiu.

Tot i així, confio. Confio que sabrem retrobar-nos en una mirada més justa i equilibrada: capaç de criticar quan calgui, però també de reconèixer i agrair. Confio que sabrem construir un relat més complet, que no es quedi només en la queixa, sinó que reflecteixi tota la llum i la complexitat del nostre poble.

Perquè l’Estany que jo conec i estimo és molt més que les crítiques: és la vida compartida, és l’esforç silenciós de cada dia, és la generositat dels qui hi treballen sense fer soroll, és la llum de la gent que estima i cuida aquest tros de món. I això, per mi, val la pena defensar-ho. Estic convençuda que aquí ens hi trobem gairebé tots.

I tot i que soc de les que enyoro els camins de carro, els camps on ara hi ha moltes de les cases noves... alhora agraeixo que el poble pugui créixer amb bona gent i bones intencions. I necessito dir que jo segueixo veient verd al voltant, un entorn privilegiat, ocells volar, granotes croar, guineus a la porta de casa... Segueixo veient com l’estiu omple el poble de gent, riures i canalla, i com el setembre es buida i tornen el silenci i els carrers buits. I segueixo agraint cada dia poder viure aquí, compartint amb els que hi som tot l’any i amb els que van i tornen.

L’Estany és de tots, i el fem entre tots. Tant de bo sapiguem enfocar-nos en el que suma i no en el que divideix, sabent que no sempre serà al gust de tothom —perquè som diversos— i que justament el repte preciós és fer de la diversitat la nostra unió. Potser només es tracta de no posar més llenya al foc i aprendre a fer caliu amb la brasa que ja hi ha.

Gràcies per escoltar també aquesta veu.

Roser Farràs Prat

17/8/2025