El pump track i la metàfora de la gàbia circular
Som conscients que aquest editorial és més llarg del que
acostumem a publicar. Però hem volgut recollir-hi totes les reflexions i
aportacions que hem anat rebent des del mateix dia que ens vam assabentar de la
construcció del pump track, quan els camions carregats de sorra artificial van
entrar al poble i ens van fer adonar que aquella obra era ja una realitat. No
volíem deixar fora cap veu ni cap idea, perquè entenem que el valor del debat
és precisament la diversitat de mirades i la voluntat de compartir-les.
Editorial
En els darrers mesos, el poble de l’Estany ha viscut una
polèmica inesperada al voltant de la construcció d’un pump track. I aquesta no
és una excepció anecdòtica, sinó un reflex del funcionament de moltes
institucions i societats: decisions precipitades, justificacions fràgils i una
participació ciutadana reduïda a la mínima expressió. Allò que hauria pogut ser
un simple equipament esportiu ha acabat esdevenint el mirall d’una manera de
concebre la vida de poble. No és només una pista de bicicletes de la qual «no
n’hi ha per tant»; és, sobretot, un símbol d’uns hàbits i uns credos tan
arrelats que trontollen només de ser qüestionats.
El pump track podria haver estat una oportunitat. Una
oportunitat per obrir debat sobre quin model de poble volem, per escoltar la
canalla i els joves, per posar sobre la taula la necessitat de replantejar
dogmes que aquí semblen intocables. Però en comptes d’aprofitar aquest moment
com a ocasió de reflexió col·lectiva, s’ha convertit en la prova palpable de la
manca d’empatia, del menyspreu envers l’esperit crític i del rebuig a qualsevol
debat o escolta. El resultat és trist: un espai poc estètic i poc funcional que
ha esdevingut el símbol d’una política immobilista i d’un poble que no
s’atreveix a mirar-se al mirall. El símbol del «no n’hi ha per tant».
Quan alguna cosa es tira endavant des de l’Ajuntament i es
justifica amb arguments com «és que algú hi ha dedicat moltes hores» o «es fa
de manera altruista», la política es converteix en un espai d’impunitat. La
gratuïtat no fa encertada una decisió equivocada, ni el voluntarisme és un
escut contra la crítica. Fer política, encara que sigui sense sou, és assumir
responsabilitats. El servei públic es deu al poble, no a l’ego ni a la voluntat
de posar-se medalles. És el parany del «jo ja faig molt, i gratis»: un discurs
que busca blindar la decisió sota la moralitat individual, i que converteix la
crítica en una ofensa personal. Però no és així: la crítica política no és
contra les persones, sinó contra les decisions.
El recurs del «no n’hi ha per tant» ha esdevingut la
coartada perfecta per esquivar el debat. Al principi es deia que era
«inevitable» tirar-ho endavant; ara que ja és una realitat, se’ns demana
minimitzar l’impacte. Però dir que «no passa res» és, de fet, voler tapar amb
tres paraules un problema profund. No és només una pista de bicicletes: és un
impacte urbanístic, social i patrimonial. Reduir-ho a una anècdota és negar la
complexitat del que s’ha fet. És, també, perpetuar un model de poble sense esperit
de millora ni de progrés.
La instal·lació, siguem realistes, és un espai tancat,
circular, que recorda més una gàbia per hàmsters que no pas un espai
comunitari, enmig d’un entorn natural i patrimonial de gran valor. És un
recinte asfaltat i amb terra que contrasta amb tot el que representa el
paisatge de l’Estany. A més, es presenta com un equipament per a infants i
joves, però la realitat és que els menors massa petits no hi poden jugar sense
risc, i no hi ha gaire acompanyament d’adults. Quin model de lleure públic
volem promoure? No és trist que es fomenti que la canalla prefereixi una pista
asfaltada abans que un camí de bosc o la muntanya que tenim a tocar? No volem
que s’estimin el poble i tota la seva riquesa? O, «no n’hi ha per tant», oi?
A més, cal dir-ho: és un espai masculí. Només cal observar
que hi juguen majoritàriament nens i adolescents nois. On són les nenes i les
noies? On són els espais pensats perquè elles també se sentin protagonistes,
segures i amb veu pròpia? L’urbanisme i els espais públics continuen reproduint
rols de gènere: esports de risc i velocitat per als nois, espais i papers
secundaris per a elles. L’esport inclusiu hauria de tenir en compte aquesta
diversitat, però aquí de moment es reforça un imaginari on l’espai masculí és
central i la resta queda en segon pla. Al poble de l’Estany no hi ha prou
espais formigonats i masculinitzats ja?
Un altre al·legat recurrent al qüestionament de qualsevol
decisió és el «posa-t’hi tu al govern». Una resposta arrogant que redueix la
democràcia a un tauler d’escacs on només qui mou fitxes té dret a opinar. Però
la democràcia és exactament el contrari: és el dret de la ciutadania a
deliberar, qüestionar i exigir. Dir que qui no governa no pot criticar és un
intent de silenciar i amenaçar. En aquest poble sembla que haguem de
guanyar-nos el dret a ser respectats. No totes les persones hauríem de ser iguals
davant de qualsevol dret? Hem de tenir empatia amb certes persones
privilegiades i amb altres no? És això el que volem transmetre als infants?
El problema de fons, doncs, no és el circuit en si mateix.
El que està en joc és el model de govern i de societat que simbolitza. El «no
n’hi ha per tant» s’ha convertit en el dogma d’una visió resignada,
paternalista i autoritària. Però una societat sana no és un lloc de resignació,
ni és un joc de trons reservat a uns pocs. El pump track, circular, tancat, amb
un únic recorregut, és la metàfora perfecta del nostre municipi: la falsa
llibertat i el pensar que podem ser «lliures» dins d’una gàbia circular i
controlada. Un poble atrapat dins d’un bucle, on uns pocs decideixen i la resta
només donen voltes, sense sortida. Una llibertat vigilada, sense escapatòria.
Tenim l’esperança, pel nostre optimisme naïf inevitable, que
un dia el poble de l’Estany voldrà construir espais públics oberts,
participatius, diversos i inclusius. Que si es torna a produir una situació
desagradable semblant a la del pump track, sigui una oportunitat per créixer i
aprendre a replantejar-nos les creences que ens lliguen. De moment, però, el
que tenim és un nyap que ha esdevingut símbol, el símbol del «sí que n’hi ha, i
per molt».
Moltes gràcies per l'article, que convida a reflexionar amb calma i profunditat. Els espais de reflexió ens ajuden a millorar com a poble i com a societat.
ResponElimina