Al món rural, de vegades ens agrada riure’ns de nosaltres mateixos. Un pòster avisa als forasters dels “grans perills” que hi trobaran: el repic de campanes, el pas de tractors, els ramats que travessen els camins o la mà ferma dels pagesos i artesans. Una llista dita amb ironia, que amaga, però, una veritat més fonda: conviure amb la natura no és mai inofensiu. Els animals, els cicles i els silencis del camp tenen una força pròpia, capaç de donar vida i, alhora, de posar-nos a prova.
Aquest relat parla d’això mateix: de la fragilitat d’una frontera on l’amor instintiu d’un animal i la voluntat humana d’ajudar es confonen fins a esdevenir dolor. Una història que ens recorda que, al camp, la vida i la ferida sovint van plegats, i que només l’enteniment pot fer de pont entre totes dues.
La vaca que frissava
Feia dos dies que en Miquel, el vell pagès, havia canviat les vaques de pastura. Una rere l'altra, totes havien travessat la riera i s’havien enfilat al prat nou, ple de trèvol tendre i ombres d’alzina. Totes, excepte una.
La Blanca, la més vella del ramat, no es movia del marge. Amb els ulls oberts de bat a bat i la mirada clavada al bosc, bramulava amb una barreja d’angoixa i ràbia. El seu vedell, en Pelut, havia desaparegut.
Ja tornarà —murmurava en Miquel, mentre es gratava el clatell amb resignació—. Potser s’ha embolicat entre les bardisses. O potser ha ensopegat i no pot aixecar-se. Però van passar dos dies, i res. Ni rastre del vedell.
Fart de veure l’angoixa de la Blanca, i potser més pel silenci dur dels seus ulls que pels crits, en Joan, el nét d’en Miquel, va engegar la moto una tarda i va endinsar-se pel bosc. Anava amb el cor pesant; sabia que la naturalesa no sempre donava segones oportunitats.
Però aquella vegada, sí. Va trobar en Pelut acorralat entre unes mates d’aranyons, amb les potes esgarrinxades però viu. Va avisar l’avi amb un crit de joia, i entre tots dos, amb cordes i paciència, van aconseguir treure’l del cau i portar-lo cap al prat.
Quan la Blanca va veure el vedell entre el fum de la moto i les figures dels dos homes, no va reconèixer els seus rostres ni la intenció. Només va veure dos cossos estranys que portaven el seu fill ferit.
Frissant i amb un bram esquinçador, va carregar. El cop va llençar en Miquel per terra, i en Joan va caure enrere. Entre crits i pols, el vedell va baladrejar, i només llavors la Blanca es va aturar. Va olorar-lo, el va llepar, i va entendre. Però ja era tard. En Miquel jeia amb un braç trencat, i en Joan es mossegava el dolor.
Aquella nit, mentre es curaven les ferides en silenci, en Miquel va dir: A vegades, estimar fa mal... si abans no entenem. En Joan va assentir.
I al prat, sota els estels, la Blanca dormia amb en Pelut arrapat al costat, sense saber que havia atacat les mateixes mans que els havien ajudat. I tot només per una confusió i un malentès.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada