La dona que va desaparèixer del camí

Una tarda tranquil·la d’estiu pot amagar històries que ens recorden la força dels petits gestos i la fragilitat dels instants. Aquest relat, inspirat en fets reals a L’Estany, ens parla d’una mirada atenta, d’un fil d’atzar i d’una trobada que podia no haver passat mai. Tot sota un relat fictici!

La dona dels esbarzers

En Lluís, ja jubilat, passava algunes tardes al balcó de casa seva observant el paisatge amb els seus prismàtics. Els arbres es movien lentament al compàs del vent, i les muntanyes a l'horitzó tenien una calidesa gairebé màgica. Havia estat ja molts anys treballant, i ara es dedicava a buscar petits moments de pau i tranquilitat. La seva afició als prismàtics era una forma de connectar amb el món que el rodejava, sense necessitat de moure's gaire.

Una tranquila tarda d'estiu, mentre el poble acabava de fer la migdiada i ell passava una estona observant el paisatge, va notar una figura que es desplaçava per un camí proper. Era una dona que anava de camí al bosc a la recerca de mores. Lluís va seguir els seus moviments amb lents moviments de les mans, encuriosit. Era una escena prou familiar, un costum de la gent del poble. Però, quan va tornar per enfocar amb els prismàtics, va notar quelcom estrany: la dona havia desaparegut.

Amb un petit frunciment de celles, Lluís va tornar a mirar l'indret on l'havia vist per darrera vegada. No la trobava. Tot el que restava era la ruta del camí, buida i tranquil·la. Potser havia seguit més enllà, va pensar. Però hi havia alguna cosa que no encaixava.

Després de considerar-ho uns segons, va agafar el telèfon i va trucar al seu fill.

—Ei, t’he de dir una cosa estranya... He vist una dona recollint mores al marge del camí, però de cop ja no la veig. No estic tranquil. Potser ha passat alguna cosa. Que t'hi podries passar?

El fill va penjar el telèfon. Pel to de la veu del pare, no va dubtar-ho ni un moment. Si aquella dona havia desaparegut, potser era només una casualitat, però li va prometre al pare que hi aniria de seguida a fer-hi una ullada, així quedarien més tranquils.

El camí estava quiet i el sol començava a amagar-se per darrera del serrat proper. En arribar a la zona indicada pel pare, no va trigar gaire a veure unes branques de boix i esbarzers maltrencades. De sobte, va sentir un so esmorteït que el va alertar. Va anar cap allà i hi va trobar una dona atrapada, amb les cames enredades entre les espines dels esbarzers. Segur que era la mateixa que havia vist en Lluís, semblava que no podia moure's.

—Ei, que estàs bé? —va preguntar, tot i que la dona semblava incapaç de respondre.

—No... —va dir la dona amb una veu fluixa—. He caigut mentre agafava unes mores i no em puc moure, no puc sortir d’aquí...

Amb cura, va anar traient les punxes del vestit i de les seves cames. Va pensar com n'era d’estrany que algú hagués caigut en un lloc convertit en trampa, tan a la vora del camí. I al mateix temps, van agrair la trucada del seu pare, que havia evitat que un accident aparentment innocent, s'hagués pogut tornar en molt greu.

Quan la dona va poder aixecar-se, li va agrair l'ajuda amb un somriure tímid.

—Moltes, moltes gràcies —va dir, un xic avergonyida.

Potser, només potser, alguna mà invisible havia teixit els fets i empès la situació per tal que tot tingués sentit. Com si l'univers, a primer cop d'ull d'una forma senzilla i bella, tingués una manera curiosa d'ajudar-nos, tot connectant-nos en una teranyina d'atzars.

Autor: Lluís Vilardell, 9/8/2025

Nota: Relat fictici basat en persones estimades i fets reals ocorreguts a L'Estany (Moianès).