La floridura dels silencis

 

Introducció

En la publicació anterior reflexionàvem sobre com la manca de transparència i comunicació pot erosionar la confiança i la convivència en una comunitat petita. Però els silencis no només afecten la gestió pública: també es filtren en les relacions personals, en els espais de diàleg i en la vida quotidiana.

Quan el que cal dir no es diu, i quan les finestres de la conversa romanen tancades, el que queda a dins comença a degradar-se. En aquest article utilitzem una metàfora ben quotidiana —la floridura— per parlar d’aquests silencis que no són pau, sinó pes, i de com, a poc a poc, poden fer malbé tant els vincles humans com el clima comunitari.

Quan els silencis fan floridura

Darrerament he comprovat com de fàcil és deixar que el silenci s’instal·li. No el silenci tranquil, que acompanya i calma, sinó aquell altre que amaga, i que pesa. Aquell que, sense adonar-nos-en, comença a fer malbé tot el que no s’expressa.

Hi ha silencis que no són calma. Són parets tancades, finestres que no s’obren mai. Moments que passen sense dir res, temes que s’eviten, emocions que s’empassen. I amb el temps, com en una habitació on no corre l’aire, comença a aparèixer la floridura.

És subtil al principi. Una incomoditat lleu, una sensació estranya. Però a poc a poc l’ambient es torna carregat. Es nota que alguna cosa no encaixa, que tot està massa quiet. I això passa en converses, en relacions, fins i tot dins nostre. El que no es diu es queda a dins, fermentant i podrint-se.

Sovint penso que deixar-ho estar és el millor. Que el silenci protegirà una certa pau. Però el que no es ventila acaba emmalaltint, fent-se malbé. I un dia, sense saber ben bé com, tot està ple de taques que no sabem d’on han sortit ni com treure-les.

Ventilar no és fàcil. Obrir portes i finestres implica deixar entrar aire nou, i de vegades, també remolins i ventades. Potser fa una mica de fred al principi. Però només així s’aireja el que s’ha quedat massa temps tancat. Només així es netegen els racons i es recupera la netedat.

A la vida, com en qualsevol espai que volem habitar, cal oxigen. Cal atrevir-se a parlar, a escoltar, a posar paraules al que pesa. Cal deixar que circuli l’aire. Perquè els silencis prolongats, si no s’acompanyen de presència i consciència, acaben florint-se en forma de distància, de confusió, de pena o de tristesa.

I al final, el més senzill —una finestra oberta, una conversa honesta— pot ser també el més transformador i enriquidor.

Hi ha silencis tancats que potser ja demanen una mica d’aire fresc.

Raimon - Jo vinc d'un silenci