Passeig amb la Tora: un matí de setembre

 

Introducció

Diuen que l'Estany té una llum especial, la qual ha permès a diversos artistes i escriptors desenvolupar la seva obra. Tots ells hi van trobar l'inspiració, una gesta gens fàcil ja que el llenç o el paper en blanc ens pot fer vèrtig o basarda. En aquest relat parlem precisament d'això, de trobar aquella espurna que ens permet crear i, així, evadir-nos durant un instant.

Un matí de setembre

La vida prenia una volada nova. I nosaltres estrenàvem ales cada matí. Amb aquesta frase de Ramon Folch i Camarasa em vaig llevar aquell matí d’un mes de setembre. L’estiu començava a desdibuixar-se i els estiuejants els darrers dies se’ls havia vist esporuguits i fent l’orni, intentant evitar l’inevitable i haver de tornar a la temuda rutina.

Eren les 10h i em disposava a escriure un poema per la Carla, una d’aquelles estiuejants que ja no veuria fins qui sap quan. Havíem viscut uns dies que esdevindrien eterns i, per aquest motiu, com que l’amor és un acte que fa obra i l’amistat és una obra d’amor, volia crear versos com ho podia fer la Joana Raspall, la Montserrat Abelló o en Miquel Martí i Pol. Tenia la intenció de crear un ritme que pogués ser recordat, tot evocant memòries i desitjos, tal i com ho podia fer en Màrius Torres a la seva Carta a Mahalta. No parava de pensar-hi, de fer-ne esbossos per després rebregar-los. No trobava la inspiració, definitivament Èrato i Talia m’havien abandonat.

Em vaig quedar mirant fixament el full en blanc que tenia al damunt de la taula, la mirada començava a esdevenir borrosa, com si un tel blanc em volgués cobrir els ulls. No aconseguia amorosir les paraules que em venien a la ment. Va ser en aquest moment quan em va venir el record del poemari d’en Joan Salvat Papasseit i, en especial, del poema Tot l’enyor de demà. Després de repassar els seus seixanta sis versos em vaig aixecar de la cadira i vaig sortir al balcó. L’aire suau i fresc d’aquell matí era especialment tranquil·litzador. Vaig tancar els ulls i vaig poder entreveure la silueta d’un camp de vinyes. Va ser en aquest moment quan Vinyes verdes vora el mar va ressonar dins meu, i em va semblar escoltar la veu d’en Lluís Llach tot musicant el poema d’en Josep M. de Sagarra.

Em vaig poder relaxar i vaig decidir sortir a passejar. Em sentia melancòlic, necessitava recordar, evadir-me i, en fi, trobar la inspiració. D’aquesta manera em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig cobrir el cap amb la gorra i vaig comunicar a la Tora, la meva gossa, que anàvem a la masia. Vam deixar enrere l’Estany i vam trencar pel primer camí que teníem a mà dreta.

Els estiuejants iniciaven el retorn a les seves llars, tancant les portes de les seves segones residències. Així ho vaig poder copsar mentre anava caminant i passava pel costat d’aquelles cases que tants records d’estiu hi havia albergat. La Tora es va avançar dos metres davant meu. Estava capficat en poder fer un bon poema, un poema que pogués ser recordat, com aquells que havien creat els meus autors de capçalera, però no me’n sortia...

Seguíem caminant i vam trencar a mà dreta, direcció a la masia familiar. La Tora ja es coneixia el camí de memòria, Mnemòsine feia la seva feina i ens evitava el fet d’aturar-nos i mirar per on havíem d’anar. Vaig agafar una petita branca de roure i li vaig tirar metres enllà, al cap de vint segons ja tornava al meu costat per repetir el joc. Va ser així com em vaig fixar amb la senzillesa de ser feliç amb allò que tens; amb una simple branca i amb un anar i venir ja ho tenia tot. De la mateixa manera, les vaques de la finca “La Carrera” es mostraven serenes i tranquil·les passejant pel seu extens prat. M’estava convertint amb el protagonista de La vaca cega i en Joan Maragall semblava mirar-s’ho de ben a prop.

Seguint el camí de Sant Jaume vam avançar i, finalment, després de travessar la foscúria del bosc, vam observar com la masia se’ns feia visible allà al davant. Només havien passat uns 50 minuts d’ençà havíem iniciat la caminada, la tranquil·litat la trobem ben a prop si la cerquem. Vaig obrir la porta exterior, mentre la Tora aprofitava la seva complexió atlètica per passar pel mig del tancat i anar fins al davant de la porta principal. Després de 5 minuts ja estava obrint amb les claus i, així, vam poder entrar a la Casa Nova de la Vall. Al damunt de la taula hi vaig deixar la motxilla, on portava una llibreta, un estoig amb un vell llapis i una goma d’esborrar. Més tard, després de beure un bon glop d’aigua, vaig obrir la llenyera i d’allà en vaig treure una taula i una cadira. Va ser llavors quan m’hi vaig asseure, vaig tancar els ulls i al cap de deu segons els vaig tornar a obrir. La Tora estava bevent aigua del seu abeurador i ja començava a gaudir rebolcant-se per l’herba. Vaig aprofitar aquest moment per fer-li unes bones moixaines.

Vaig ser valent i la màgia va omplir de versos aquell full en blanc que tants mals de caps m’havia creat. Els records d’aquell indret m’ajudaven en l’art d’escriure. Realment, tot allò que hi havia viscut m’estava ajudant, i és cert allò que diuen que el record infantil es converteix en una felicitat adulta. Les cabanes als arbres, la petita aixada, els dinars i les excursions. Records de l’àvia que sempre em guardaré, tresors de nostàlgia que ens permeten crear poemes ben vius.

La frase de la Montserrat Roig em va ressonar a dins meu, aquella que diu “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”. Dit i fet, al final vaig aconseguir crear un poema nostàlgic i ple de felicitat. L’entorn que m’envoltava hi va ajudar, així vaig esdevenir un nou Joan Vinyoli i vaig crear la meva versió de I la natura em crida.

Estava satisfet amb el poema que havia creat, versos lligats amb ritmes assonants i amb algunes figures retòriques. Amb la Tora ens vam quedar a dinar a la masia, on vam gaudir d’un àpat no apte per a persones llepafils, ja que amb ben poc vam estar més que satisfets. Un cop vam acabar de menjar, vam reposar als peus de la figuera. Observava els núvols passatgers mentre la meva companya intentava caçar mosques amb la boca, però quasi mai encertava. És així com em vaig endormiscar. Al despertar-me vaig tornar a llegir el poema i vaig intentar trobar-hi un títol, una feina no gens fàcil... Vaig decidir que ho pensaria de tornada cap a l’Estany.

Sergi Chàfer

Setembre