Un gató, una heura… i l’inici d’un co-living
Introducció
Sempre he pensat que l’ésser humà no va domesticar el gat,
sinó que va ser ell qui va decidir conviure amb nosaltres. Potser atret per
preses fàcils com els ratolins, o simplement per conveniència. Va ser egoisme?
I avui, després de milers d’anys, continuen al nostre costat per interès… o és
que ja ens estimen? No ho sé.
Potser la paraula que millor ho defineix és co-living:
els gats comparteixen espais amb nosaltres, no pas sotmesos, sinó perquè han
escollit conviure-hi.
En el relat que llegirem a continuació, també va ser un gat
qui va prendre la iniciativa: un petit explorador que un dia va escalar una
heura per visitar els seus nous companys de convivència compartida. Aquell gest
aparentment senzill es va convertir en l’inici d’una història que ens parla no
només de gats i persones, sinó també de comunitat i de la manera com, a la
nostra comarca, aquests felins fan de la convivència un autèntic co-living.
Un gató escalant una heura: així va començar tot
Una història real dels veïns de Cal Gat, a l’Estany
Era el nostre primer estiu vivint a l’Estany, ja fa 19 anys.
Dinàvem uns siurons al porxo quan, de sobte, vam veure aparèixer unes orelles
diminutes i un nassarró amb bigotis que s’enfilava per l’heura del jardí. Era
en Lucky, el que sense nosaltres saber-ho seria el nostre primer gat, demanant
amb uns ulls suplicants: “Aquí també hi ha lloc per a mi?”
El que semblava només una anècdota felina va acabar sent
l’inici d’una aventura familiar i col·lectiva. Perquè aquell gató no venia sol:
darrere d’ell hi havia la realitat de moltes colònies de gats del poble, que
vivien amagats pels carrers, els marges, els horts i els patis de les cases
pageses.
A poc a poc vam entendre que la solució no era ignorar-los,
sinó tenir-ne cura. Així va començar una tasca voluntària i amorosa que encara
avui continua.
Què vol dir tenir cura dels gats de carrer?
Primer de tot, entendre que els gats formen part de la vida
rural des de temps antics. Gràcies a ells tenim espais més lliures de rates i
serpetes, i poden conviure perfectament amb la gent del poble si les colònies
estan alimentades, esterilitzades i controlades.
Amb els anys hem alimentat, esterilitzat i donat en adopció
més de 200 gats i gatons. Alguns han trobat noves famílies i sofàs; d’altres,
més grans o malalts, han viscut els seus darrers dies a casa nostra, cuidats
amb tot l’afecte. Per Nadal encara rebem fotografies dels gats adoptats,
celebrant la vida amb les seves famílies.
Aquell primer gató també ens va portar a col·laborar amb el Refugi
d’Animals Abandonats del Moianès, una relació que ha unit voluntaris de
diversos pobles. Potser molts ens heu vist a la Festa Major o a la Fira de
Nadal, venent números de llumeneta per recollir fons.
El millor de tot és que no ha estat una feina solitària:
molts veïns s’han anat sensibilitzant, cases pageses del poble també han fet el
mateix amb les seves colònies, i des de fa uns anys l’Ajuntament hi dona suport
econòmic. Avui la cura dels gats de carrer és una responsabilitat compartida.
Una història col·lectiva
Els gats del carrer també formen part del poble. Les
colònies ben cuidades no només donen vida i companyia als carrers, sinó que
ajuden a mantenir l’equilibri natural, com sempre han fet.
Avui, quan veiem un gat prenent el sol a la plaça o
passejant pel marge d’un hort, sabem que darrere hi ha una història de cura,
responsabilitat i orgull col·lectiu. I tot va començar amb un gató valent que
un dia va escalar una heura al nostre jardí.
Si després de llegir aquesta història vols col·laborar,
fer-te soci, donar un cop de mà amb una aportació solidària o fent de
voluntari, pots contactar amb nosaltres a través de l’Instagram: @ref_animals_abandonats_moianes.
Entre tots, fem possible que els miaus continuïn sent
part de la vida del poble.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada