Un nom, unes pedres, una deixa i un llegat: Cal Parrella
Introducció
Hi ha noms que, tot i que les pedres ja no s’aguantin dretes, continuen ressonant en la memòria del poble. Cal Parrella és un d’aquests casos: una masieta senzilla, avui reduïda a quatre pedres mig amagades, que amaga al darrere una història de terres, de llegats i de costums antics. En aquest relat, en Lluís Vilardell ens convida a redescobrir el passat d’aquest indret del Serrat del Gaig, on els registres antics i les veus de la tradició ens parlen del darrer Parrella i d’una deixa que encara desperta curiositat. Una mirada al passat que ens recorda com, fins i tot en la desaparició, els llocs i els noms poden perdurar.
Nota: Relat basat en fets reals i en el record de la investigació personal de l’autor, amb documents originals del bisbat revisats a l’arxiu del Claustre de L’Estany.
Cal Parrella: un nom que encara ressona
La nostra relació amb Cal Parrella va començar el dia que en Joanic ens va demanar de mantenir net el seu tros del Serrat del Gaig, quan van marxar uns mesos a visitar la família de la seva dona a l’Equador.
Sempre he pensat que, fins que no tens un tros de terra per cuidar, no te la pots estimar de veritat. No pots entendre què significa la terra: la natura, l’entorn, l’origen d’on tots venim. En definitiva, les arrels més fondes, íntimes i antigues del que som.
El cas és que de seguida vam pensar a fer-hi un hort propi, allà al Serrat del Gaig, i vam mirar de comprar la feixa que hi havia just a sobre de la del Joanic. Però resultava que pertanyia a una propietat més gran que s’estenia pel sud del serrat, i no es podia segregar. I ens vam embolicar.
Vam demanar un històric al Registre de la Propietat, i a les escriptures hi figuraven descrites les ruïnes de Cal Parrella. I com que soc de mena curiós, vaig començar a indagar... Sobretot perquè l’anterior propietari també ens havia parlat d’una deixa antiga: que el dia de Sant Sebastià s’havia de fer una missa pel darrer Parrella i donar un pa a cada casa de L’Estany. A veure si encara hauríem de complir amb aquesta deixa?
El resultat? Segons diverses fonts, a la zona només s’hi troben quatre pedres, saquejades o reutilitzades en altres llocs, del que havia estat una masieta molt senzilla de la família Parrella. Aquesta família menava les terres del voltant del Serrat del Gaig cap a finals del segle XVIII.
Sembla que el darrer membre de la família es deia Sebastià, i va morir sense descendència, molt probablement cap a l’any 1829. Va deixar els seus drets (de propietat i/o masoveria) a Cal Grau, amb la deixa esmentada. Pel que sembla, era costum a l’època, en casos com aquest, deixar les propietats a l’Església o a la casa forta de la zona, a canvi d’alguna deixa.
Vaig demanar permís a l’arxiver del bisbat de Vic per consultar els documents antics que es guarden al Claustre de L’Estany —perquè, evidentment, no podien sortir del recinte— i no vaig poder trobar cap inscripció als llibres de difunts de L’Estany pel Sebastià Parrella. Però sí que vaig trobar la referència a una missa fundada pel dia de Sant Sebastià, que es va celebrar cada any durant uns vint anys, des de 1829-30 fins potser 1849. Per a mi, aquesta havia de ser per força la dedicada a l’ànima del darrer dels Parrella.
Vaig descobrir llavors que una missa fundada volia dir que hi havia una dotació econòmica (un fons) per celebrar-la. Es feia mentre hi havia diners. No vaig trobar, però, cap rastre documentat del tema del pa, encara que he sentit a dir que el nom de Puig Caritat li ve de que s’hi donava un pa. No en conec els detalls, i per a mi seria molta casualitat que hi hagués alguna relació amb la deixa del Sebastià Parrella.
Faig un parèntesi per recordar que del 1300 al 1870, a l’hemisferi nord, hi va haver la Petita Edat de Gel [1], amb hiverns llargs i freds, amb collites magres, i que els nostres avantpassats d’aquella època van passar molt fred i gana. D’aquí probablement que les donacions de menjar fossin comunes.
A la primera entrada del Registre de la Propietat, que era més o menys de l’any 1870, ja s’hi esmenta que a la propietat hi ha unes ruïnes que corresponen a Cal Parrella. Aquesta descripció s’arrossega en totes les inscripcions posteriors fins a l’actualitat. Per aquelles dates, doncs, devia fer ja uns quaranta anys que la masieta era abandonada. I hi ha un mapa antic de principis del segle XX on encara hi consta, al Serrat del Gaig, una “Casa en ruinas”, al lloc on havia d’estar Cal Parrella, segons em van dir en Joanic i en Rubís.
Així doncs, pels volts de l’any 2029 farà 200 anys que la masieta de Cal Parrella sembla que va quedar definitivament abandonada. Però el nom de la família Parrella encara ressona amb força per tota la zona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada