De Brasil a l’Estany: un camí de sentiments

Avui us compartim un text del Gustavo Coutinho, que fa poc temps que viu entre nosaltres. Ell és brasiler i, amb paraules plenes de sensibilitat, ens obre el seu cor sobre què significa marxar de la pròpia terra i trobar a l’Estany un espai on sentir-se a casa.

Entre l’arribada i la partida

Tot sentiment d'aquell que un dia decideix partir de la seva terra, sigui quina n'hi sigui la raó, sempre és impulsat per la mirada encesa de buscar alguna cosa millor per a si mateix. No podria ser d'una altra manera. Al cap i a la fi, ja tenim la distància com a adversària, i segur que no necessitem més contratemps que els propis que són inherents a una vida nova.

Un sentiment que és perenne a tothom és el sentiment de l'arribada i de la partida. De l'arribada a un lloc desconegut i de la partida cap a l'enyorança d'aquells que van quedar. Entre aquests sentiments, la vida ens imposa la seva marxa natural, ens exigeix la necessitat de construir tot un món nou: noves rutines, nous sorolls familiars, noves olors, els sabors de les noves cuines, els somriures —alguns no sempre receptius—, les interaccions socials sempre marcades i delimitades... En fi, tot allò que ara es converteix en el nostre nou repertori vital.

Mentre escric aquestes paraules espontànies, trobo, gairebé per una casualitat intencional, l'obra de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962), i la seva protagonista, Natalia, qui en la postguerra perd la seva identitat, però, com ha de ser, sense tenir una altra opció, abraça la lluita per la supervivència quotidiana amb l'amor propi i, a poc a poc, va superant-se i es redescobreix: “vaig començar a mirar-me al mirall... I em vaig reconèixer. Ja no era la noia que es casava amb Quimet. Era una altra dona.”

Avui som, en el nostre estimat poble, 401 persones empadronades[1]. Alguns amb històries de generacions i més generacions, fills de la terra, amb les vivències més diverses que agreguen vida i amplien el repertori d'aquesta petita ciutat, convertint-la en una gran llar. I així ho ha estat per als 16 estrangers que avui viuen aquí a L'Estany. Voldria, oh cel!, que se'm concedís el privilegi de posar en paraules la història de vida de cadascun d'ells, amb les seves expectatives i tristeses. Seria un altre desig: el de traduir i construir ponts, i facilitar accessos. I així pavimentar el camí d'un sentiment que només Catalunya ens ha permès: sentir-nos a casa, com els fills d'aquesta terra.

“Vaig obrir la gàbia i el colom va volar...

I em vaig sentir lliure”.[2] 

Gustavo Coutinho.

Un brasiler que, cada dia, sense deixar de ser qui és, aprèn a pensar com vosaltres.
setembre del 2025

Lluís Llach - " Venim del nord, venim del sud "
(29-6-2013 Concert per la Llibertat)

Venim del nord,

venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I caminem per poder ser.
I volem ser per caminar.

Venim del nord,
del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
Que caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
 del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
Que caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Que caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,

---

[1]IDESCAT. (2023). Población extranjera por municipios. L'Estany. Recuperado de https://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=6&lang=es

[2] Rodoreda, M. (1962). La plaça del Diamant. Edicions Club Editor.