Allò que cal buidar per tornar a respirar
Tots tenim un dia —o potser una època— en què la vida sembla plena de coses que s’han anat acumulant sense adonar-nos-en: objectes, records, silencis.
Fins que un dia algú —o alguna cosa— truca (o ni tan sols truca) i entra. No per fer soroll, sinó per recordar-nos que cal buidar per poder respirar de nou.
Aquesta és la història d’aquell algú.
O potser d’aquell moment.
Hi ha dies en què algú entra a la teva vida sense avisar. No truca, no demana permís. Simplement hi és. I, sense que t’adonis, et canvia alguna cosa de lloc —potser dins teu.
El dia que en Sebastià va arribar.
Quan he arribat a casa, en Sebastià ja hi era.
Ni porta forçada, ni nota, ni trucada.
Simplement… hi era. Amb un drap a la mà, netejant el mirall del rebedor com si hagués estat esperant-me tota la vida.
—Perdona… què hi fas, aquí? —li dic.
—Netejo.
—A casa meva?
—Sí. Ja tocava, no?
I segueix, tan tranquil, com si fos ell qui pagués el lloguer.
Al principi m’ha irritat. M’he sentit invadit.
Però hi ha alguna cosa en la seva manera de moure’s —calma, precisa, com si cada gest tingués sentit— que m’ha fet callar.
En un moment, ha tret la pols dels prestatges, ha aixecat el sofà i ha trobat un mitjó desaparellat, dues monedes del 2014 i un retall de diari que ni recordava haver guardat.
Després s’ha aturat i ha preguntat:
—Això… encara t’importa?
No he sabut què respondre.
Mentre ell seguia ordenant, jo m’he adonat que la casa s’anava fent més gran.
No més neta —més espaiosa.
Com si tot el que sobrava marxés amb ell: la pols, les coses, potser alguna pena antiga.
Quan ha acabat, s’ha eixugat les mans i ha mirat al seu voltant amb un aire de feina feta.
—Ja està —m’ha dit—. Ara sí que pots respirar.
Li he donat les gràcies, sense entendre del tot per què.
—Vols quedar-te a sopar? —he preguntat, per dir alguna cosa.
Ell ha somrigut.
—No. Jo només passo quan em necessiten.
I ha marxat. Sense pressa, sense fer soroll.
He tancat la porta i m’he quedat dret al mig del menjador.
La casa feia olor de net.
Però no només això: feia olor de començament.
De vegades, els mestres arriben sense avís, disfressats de visitants incòmodes.
No venen a quedar-se, sinó a ajudar-te a canviar allò que ja no pot continuar igual.
Lluís VilardellVeí de l'Estany
Pots subscriure’t gratuïtament a la revista omplint aquest formulari
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada