Introducció
En Josep Biayna sempre ha tingut un peu a l’Estany, encara que la vida l’hagi dut a viure a Badalona. Els seus pares ja venien sovint al poble, i això ha fet que, des de ben petit, en Josep sentís una mena d’afinitat natural amb aquest racó del Moianès.
Mestre de vocació, ha dedicat la seva vida a l’ensenyament i encara avui continua a prop del món educatiu. De tant en tant visita l’Institut del Moianès per ajudar els joves amb els seus treballs de recerca i col·labora amb l’associació STEAM4ALL, molt vinculada a l’Estany.
Recentment, en Josep ha fet un pas més i ha publicat una novel·la de ficció titulada “El serrat dels lliris. L'Estany 1329”, inspirada en fets que podrien haver passat a l’Estany. Una història que combina imaginació, memòria i estima pel territori.
I el proper 8 de desembre, coincidint amb la Fira de l’Estany, presentarà la seva nova novel·la: “Nit al serrat dels lliris”.
Ara ens presenta una nova aportació: una entrevista entranyable amb en Jordi Esparó i Tort, un home que, des de ca l’Errando, comparteix records, anècdotes i una vida plena de moments que formen part de la història viva del poble.
Una conversa amb en Jordi de ca l’Errando
Ens reben a ca l’Errando en Jordi i la Carme.
Hi hem anat al migdia amb en Joaquín per fer una entrevista a en Jordi i
conèixer una miqueta una persona que amb els seus 91 anys té moltes vivències i molt per explicar.
A sobre la taula ens trobem amb un plat amb
coca tallada i rodanxes de fuet, val a dir que quelcom molt estanyenc. No calen
presentacions, ens coneixem des de fa molts anys. L’ambient és de cordialitat i
l’entrevista ben aviat s’ha convertit en una conversa ben agradable.
En Jordi ha insistit que no li parléssim de
vostè. M’ha costat, ho reconec, el respecte cap a algú que forma part de la
història passada i present de l’Estany m’ho dificultaven. Però com que tinc el
seu permís les preguntes les escriuré de tu en aquest escrit.
En Jordi Esparó i Tort té 91 anys. Està casat
des de fa 65 anys amb la Carme Muntalà i Puig amb qui han tingut 4 fills. I és
el que podríem dir: una bona persona.
―On vas
néixer Jordi?
―Aquí mateix, en aquesta casa. També ho van
fer les meves filles i el meu fill
Aquí intervé la Carme i ens explica que: «el
meu fill va néixer el dia de la Festa Major i la feina que vam tenir per trobar
un metge. No n’hi havia cap a l’Estany. Va venir un foraster».
Li
comento com n’és d’acollidora i confortable casa seva. Des del menjador estant
contemplem el pati del darrere i el cobert on havia estat la fusteria.
―Ara hi aparquem els cotxes on havia estat la
fusteria. I a la casa, hi ha una pedra aquí, que ens diu que es va ampliar el
1792. Ja més recentment la vam arreglar perquè ens va caure la teulada.
―T’agrada
veure la televisió o escoltar la ràdio?
―Molt poc. M’agraden els documentals d’animals
i el programa que fan a TV3 abans de sopar, el de l’escala: «Atrapa’m si pots».
N’hi ha un, que és molt savi, d’aquí dalt, d’Olost. Ja hi ha anat 102 vegades
al programa.
―I el
teu menjar preferit?
―Res en especial, m’agrada menjar de tot.
―Ets
futbolero?
―M’agrada el futbol. Soc culé. I quan disfruto
és quan van eliminar Espanya i em vaig fotre un xupito de whisky per
celebrar-ho. I això que no bec ni vi ni res, però aquell dia s’havia de
celebrar.
―I la
música t’agrada? Has estat ballador.
―Havia ballat, però la música d’ara no
m’agrada. Ballen i semblen un ramat «d’indius».
―Quins
records d’infantesa tens d’aquí l’Estany?
―Pocs. Vaig néixer el 34 i ben aviat va
esclatar la guerra civil quan jo era petit. Aquí, a la plaça, hi vivia una tia
meva, al costat «els rojos» tenien una metralladora per defensar-se i van
desviar la carretera per fora del poble.
I quan tenia 12 anys ja vaig treballar de
manobre amb un oncle meu amb qui anàvem a treballar on sortia feina, al Pla o
on fos.
Aquesta tia meva va marxar al Brasil a viure,
a Sao Paulo, i fa 27 anys la vaig
visitar amb la meva filla. 12 hores d’avió. Millor això que 15 dies de vaixell.
I al Brasil vaig veure lo més pobre i lo més ric.
―Vas
poder anar a estudi?
―Molt poc. Jo vaig aprendre de llegir i
escriure a l’escola industrial de Vic, on aprenia l’ofici de fuster. Hi vaig
viure de jovenet. Al matí treballava de fuster i a la tarda anava a l’escola.
―I
venies sovint cap a l’Estany?
Aquí, murri, somriu abans de contestar.
―Una vegada des de l’escola em van dir que
anés de tant en tant a casa. Feia 3 mesos que no hi anava. Tenia tota la colla
a Vic, anàvem a ballar i ens ho passàvem bé. Vivia a la plaça Major. No em
faria res viure a Vic, són gent amable, més que no pas a Manresa. Són
diferents. A Vic es veu que hi ha calés.
Li comento rient que no sé si escriure-ho això
de què li agradaria viure a Vic. I em contesta:
«ja ho pots escriure ja!».
―I
aquests anys com anaves i tornaves de Vic?
―En bicicleta. Per la carretera, pel pla de
Rocafort, per Santa Eulàlia de Riuprimer i cap a Vic.
―Com us
vau conèixer amb la Carme?
―Va ser a un casament. Es casaven el germà de
la Carme i una cosina meva. Dies després vaig anar 3 hores a peu i em vaig
presentar a la Torre d’Oristà on vivia ella.
La Carme afegeix rient: «i llavors se’m va
presentar allà a casa”. “Feien una festa a Oristà, jo no ho sabia. I tot plegat
surto al balcó de casa i el veig que baixa».
―I
després de l’escola industrial ja vas treballar de fuster a l’Estany?
―Sí. Hi havia més fusters. Es va morir el meu
germà d’accident, tenia 18 anys. I els pares ja eren grans i vaig tornar cap a
l’Estany. Feia de fuster quan es feien cases. Feia portes, finestres, la fusta
del dalt de la llar de foc. I també vam obrir el bar. El bar el portava l’avi
de Cal Ferreret, el pare d’en Llogari. Em va dir: «jo ja ho deixo, si el vols
portar tu és tot teu». I li vam llogar quan feia 10 anys que el portava el
Ferreret. Jo tenia 20 anys.
En aquesta vida, menys matar i robar, he fet
de tot, no només de fuster. Havia anat a la màquina de batre, pujava sacs de 50
kg del matí al vespre.
Més tard vaig fer de vigilant els caps de
setmana i del bar se n’ocupava la Carme. A les 6 del matí havia de ser allà
dalt a Ripoll.
El meu «jefe», quan jo feia de vigilant, era
el capità de la guàrdia civil de Vic. Em deia que li parlés català que el volia
aprendre.
―Què
ens pots dir del bar?
―En tenim molt bon record. No fèiem mai
vacances ni tancàvem. Els dimecres tancàvem al migdia per anar a comprar i
encara hi havia gent que es queixava. A les tardes feien la partida al bar, en
Molina, en Saladrigues i d’altres. Servíem beguda, entrepans, vermuts. Sobretot
les anxoves que compràvem senceres i s’havien de netejar. En un mes i mig en
veníem 10 quilos.
Quan era la Festa Major trèiem el bar al
carrer amb les neveres i les taules. Al ball no hi podíem anar perquè
treballàvem.
També ho fèiem per la sardinada que portaven
les sardines els germans Font de Badalona.
Vaig tenir el bar fins que em vaig jubilar als
65 anys. I vam viatjar força amb l’IMSERSO.
La Carme intervé per explicar-nos que:
―Aquí a l’entrada fèiem sopars quan venien
forasters. Posàvem taules.
―Què és
el que més t’agrada de l’Estany?
―El monestir i la Mare de Déu. És «lo més
maco» que tenim aquí.
―Al
pregó de la Festa Major eres la persona que anava més mudada de la Plaça! Què
vas parlar amb el president Torra?
―Li vaig dir que vivia en aquesta casa tan
petita. I ell em va contestar que sort que era petita! Un home senzill i molt
amable.
La Carme ens porta una foto d’en Jordi parlant
amb el president Pujol davant de ca l’Errando i en Jordi ens diu.
―Va venir de visita. Estava d’alcalde en
Carrera i al president li vaig dir que em deia Jordi com ell.
―També
aneu a missa?
―Abans sí, ara ja no. Amb el caminador amb els
rocs i sots de l’entrada no hi puc anar. Veig la missa per la televisió que és
ben bonica. La Carme ens explica que el dia de la festa major va voler anar-hi
i van tenir un bon ensurt perquè no podia arribar a l’església.
―Què
recordes de l’Estany de jove?
―Hi havia moltes fàbriques. Ara no n’hi ha
cap. Hi havia més feina pels joves. Ara no n’hi ha.
En Tarradellas va voler obrir una fàbrica per
fer fuets i altres coses i es van recollir firmes perquè feia pudor. I molts
dels que van firmar havien tingut el bestiar dins de casa seva. Hauria hagut
feina per a tothom i encara hauria faltat gent.
Diu que un va anar a demanar feina a una altra
fàbrica del Tarradellas i quan van veure al carnet d’identitat que era de
l’Estany li van dir que no tenien feina. Al Tarradellas no li va agradar gaire
que haguessin recollit aquestes signatures.
―Com us
trobeu?
―Bé. Surto a caminar fins al bar alguns dies.
He entrat 9 vegades al quiròfan i fa poc he estat ingressat 19 dies amb
pulmonia a Manresa. M’han tractat molt bé i bon tiberi. A Manresa he estat a
tots els hospitals ja. Ja porto els dos genolls operats. El primer ja fa 12
anys i ara em comença a fer mal i si volen em tornaré a operar. Ens agrada anar
a les activitats que fan a la sala de cultura, al cinema i al dinar per a la
gent gran.
―I
quina relació ha tingut amb els diferents alcaldes, els capellans?
―Sempre he tingut bona relació amb tothom. Amb
mossèn Aureli, mossèn Pere Campà. Un dia el bisbe de Vic va venir a l’Estany i
em va venir a saludar. I amb els alcaldes amb tots. El de Moià sempre que puja
em paga el cafè.
Hòstia, mossèn Pere! Anàvem a dinar a Perafita
a casa Pensiró. Li telefonava i li deia demà et vindré a buscar i hi anem. A
l’hora de pagar ja estava pagat. Jo convidava i pagava ell! Un dia mossèn Pere
em va dir: «molts van a missa perquè els vegi Déu i altres perquè els vegi tot
Déu».
De política jo soc dels d’aquí. Una miqueta
antiespanyol. Penso que és al revés de Robin Hood: «aquí es roba als pobres per
donar-ho als rics».
Marxem de ca l’Errando. Deixem enrere a en
Jordi assegut al menjador segurament recordant altres anècdotes, vivències que
després xerraran amb la Carme revivint bells temps. Les escales, les parets,
l’entrada, l’antic bar, de ca l’Errando són testimoni de moltes històries
familiars i de gent de l’Estany. Moltes gràcies, Jordi i Carme per compartir
amb nosaltres una estona tan agradable i regalar-nos aquesta petita història de
vida.
Josep Biayna
Vols rebre les properes publicacions?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada