Manuel Pluma és "veí" de caps de setmana de l’Estany. Des del 1980 gairebé no falla mai: cada cap de setmana puja a la Casa Nova de la Vall, una masia que, tot i pertànyer administrativament a Muntanyola, s’alça a l’altiplà del Moianès, molt a prop del terme de l’Estany.

Des de fa dècades, ha contribuït a la recuperació de la masia i manteniment de la finca, vetllant perquè l’entorn es mantingui net i cuidat, especialment per prevenir el risc d’incendis.

Gran part de la seva trajectòria professional l’ha desenvolupat al Departament d’Ensenyament, elaborant temaris tecnològics i materials educatius. Alhora, ha conreat la seva afició per l’escriptura de relats curts.

Avui ens fa arribar “El sospitós”, un relat breu que aborda, amb sensibilitat i precisió, la manera com els prejudicis poden influir en la percepció dels fets.

El sospitós

La senyora Engràcia és gran i vídua. La pensió que rep per la mort del seu marit li permet viure justament al petit pis que van compartir durant molts anys. Mobles antics, ja gastats per l’ús, cortines de colors esvaïts, una tele de tub, fotos del seu fill que la visita un cop per setmana i diversos objectes sobre els mobles, records de temps passats.

Aquella tarda veia la tele asseguda al sofà, quan va sentir soroll al pis del costat. Primer de veus i després de mobles arrossegats i coses caient a terra. Va pensar que el senyor Josep, el seu veí, ajudat per algú, estava movent els mobles. Les veus van anar en augment fins a convertir-se en crits, entre els quals va distingir els del veí demanant auxili. Finalment, va sentir un cop fort al terra i els crits van cessar. Espantada, es va quedar paralitzada, però va reaccionar ràpidament i es va dirigir a la porta del seu pis. Sabia que el senyor Josep, igual que ella, vivia sol. A través del forat del pany va entreveure el replà: a l’esquerra la porta de l’ascensor, al davant la porta oberta del pis del veí i a la dreta el començament de l’escala, on, per un moment, va veure una silueta que fugia de pressa, coixejant lleugerament. Armant-se de valor, va sortir i es va dirigir a l’altre pis. Va trobar el senyor Josep estirat a terra, immòbil, amb la roba desordenada i cops a la cara. El va cridar però no va obtenir resposta, així que, ràpidament, va tornar a casa seva, va buscar el mòbil i va marcar el 112. L’assistenta social que la visitava sovint l’havia ensenyat bé sobre què havia de fer en una situació crítica com aquella. Després va trucar, inútilment, als altres pisos; era cap de setmana i no hi havia ningú. Al cap de pocs minuts van aparèixer els sanitaris de l’ambulància juntament amb dos mossos, en Marc i en Jaume, i una patrulla de la policia local.

 -Ha pogut veure l’agressor? ̶ en Marc interrogava la senyora Engràcia.

 -Sí, era un home ̶ va contestar ella ploriquejant.
 -Tranquil·la, calmi’s, podria descriure’l? ̶ va insistir en Marc.

 -Bé, no el vaig veure gaire bé ̶ va explicar la senyora Engràcia ̶ , estava nerviosa i a la meva edat la vista no és gaire bona. A més, anava molt de pressa, només el vaig veure d’esquena. Era jove, d’alt devia ser més o menys com vostè, crec que tenia els cabells arrissats.
            -Recorda com anava vestit? ̶ en Marc intentava obtenir més dades.
            -Em sembla que de fosc, amb una mena de xandall o una cosa així. Devia ser un moro, n’hi ha molts al barri i només es dediquen a robar el que poden ̶ va afegir la senyora Engràcia ̶ . Sabeu, senyor agent?, des que hi ha tanta immigració, aquest barri ja no és el que era.
            Mentre la patrulla de la policia local atenia la senyora Engràcia i el seu veí i després de demanar reforços, en Marc i en Jaume es van dirigir al cotxe patrulla per recórrer els voltants a la recerca de l’agressor. Era un barri de la part antiga de la ciutat. Els carrers estrets feien olor d’humitat. Dels pisos sortien olors de guisats i fregits i dels baixos, la majoria d’ells darreres de bars i restaurants, tot un ventall d’olors de menjars i begudes. Les escombraries deixades al carrer i les clavegueres posaven el colofó a aquella barreja que donava a cada carreró una olor característica. De cop, en Marc va sentir com l’envaïa el record de la seva infància en un barri com aquell. Va treballar des que va tenir edat i, estudiant de nit, va aconseguir aprovar l’oposició i el curs de mosso. El tracte a la feina amb immigrants de diversos països l’havia fet tolerant. Al contrari del seu company de patrulla, en Jaume, d’idees classistes, que es va llicenciar a la universitat i va fer l’oposició amb la intenció d’arribar a inspector i, amb el temps, a comissari. Per això fins i tot havia fet un màster de Criminologia.
            Després de recórrer diversos carrers, sense resultats, van desembocar en una plaça on hi havia força gent. Persones grans prenent el sol, diversos homes recolzats indolentment en cantonades i portals i tres o quatre, d’aspecte patibulari, que, en veure els dos mossos, es van escapolir pels carrerons. En Jaume va assenyalar un home jove que semblava espantat davant la presència dels mossos i d’un altre cotxe patrulla que havia acudit a la trucada.
            -Mira, Marc, aquell individu respon a la descripció.
            -Sí, però a aquesta descripció hi responen uns quants en aquesta plaça ̶ li va replicar en Marc.
            -Però aquest té cara d’àrab, i està espantat ̶ va insistir en Jaume.
            -No n’estic segur, no sembla agressiu ni perillós ̶ va contestar en Marc, dubitatiu.
            -Marc, l’hem de detenir, és ell, segur. És com tu d’alt, jove, té els cabells arrissats i porta una dessuadora fosca. Demanem-li la documentació ̶ va argumentar en Jaume, convincent.
            -D’acord, anem-hi ̶ va respondre en Marc, deixant-se convèncer.
Es van dirigir cap al sospitós, al qual van demanar que s’identifiqués. Era d’origen algerià. Mentrestant, s’havia format expectació a la plaça, el grup de curiosos observava, entretingut, l’escena.
            -Si us plau, ha d’acompanyar-nos ̶ va dir en Jaume.
            -Per què? No he fet res ̶ va respondre l’algerià.
            -S’ha comès una agressió ̶ li va contestar en Jaume ̶  i vostè n’és sospitós; a comissaria li ho explicarem.
            El van introduir en un dels cotxes patrulla, que van arrencar sortint de la plaça.
            Quan els cotxes es van anar, un dels curiosos, un home jove, d’estatura mitjana, xandall fosc, cabells arrissats i aspecte caucàsic, va esbossar un somriure i es va allunyar del grup coixejant lleugerament.

Manuel Pluma
De la Casa Nova de la Vall

Vols rebre les properes publicacions?
Pots subscriure’t gratuïtament a la revista omplint aquest formulari.