L'Estany, un lloc per viure-hi!
La força de la proximitat.
Escoltar i acollir: fer comunitat on hi hagi un lloc per a tothom que
vulgui participar.
- “Volem fer del nostre poble el millor lloc per viure-hi, amb un
nucli urbà i un entorn respectat, net i cuidat.”(Programa
electoral d’Acord per l’Estany)
-
“Aquesta matinada ens toca canviar l’hora, potser també és el moment de canviar nosaltres” (25-26 Octubre
2025, Joan Purtí).
En una comunitat petita tothom es veu, però no sempre tothom se sent vist.
Gairebé tot acaba passant a la vista de tothom:
alegries, diferències i malentesos.
Aquest article parla de com els petits gestos
–un “bon dia”, una paraula, el gest d’escoltar– poden fer més per a una bona
convivència que qualsevol norma, i destaca dinàmiques quotidianes que poden
ajudar a crear el millor lloc per
viure, fent que tothom se senti acollit i formi part de la comunitat.
Quan la convivència es confon amb el silenci.
Assetjament i el “bullying adult”.
Molta gent creu que el “bullying” (l’assetjament) és només un tema escolar, cosa de nens i joves, però en realitat neix, creix, s’ensenya i es nodreix des del món adult: dins de les mateixes famílies i cercles d’amistats, en bars, places, xarxes locals, o bé al darrera d’una finestra o d’un comentari en veu alta. I és així com, sense adonar-nos-en, es transmet als joves com un exemple a imitar. I també com ells poden acabar aïllant alguna persona o família, només pel fet de ser diferent.
Perquè si una cosa fan els nens és observar i intentar imitar, copiant a la seva manera i la majoria de vegades sense entendre realment què passa, allò que veuen fer als adults. I fan unes còpies que, amb el pas del temps i si hi ha deixadesa, no fan sinó empitjorar.
Si veuen que els adults parlem malament d’altres adults, que callar és més segur que opinar o defensar una idea, o que qui s’allunya del grup és castigat amb el silenci i la separació, aprenen la lliçó: més val no destacar i riure’s dels dèbils amb els forts —una conclusió que podem interpretar també a partir de “El conte de la becària” d’Agnès Rotger—, perquè és el que veuen als carrers i a les tertúlies dels adults amb qui es volen emmirallar.
Així, com a reflex d’aquesta mateixa dinàmica comunitària, és com després, a l’escola i en els grups de joves, es generen abusos i jerarquies socials on el respecte depèn de l’acceptació del grup i de la uniformitat de criteri, arribant fins i tot a l’extrem de les bandes juvenils agressives, amb estaments de poder, estètiques i normes imposades.
L’assetjament en comunitat
A diferència de l’escola, on hi ha normes visibles i professors que poden detectar, tractar, contenir i redreçar l’assetjament, en una comunitat d’adults tot és més subtil i hi ha arrels socials més fondes:
-
Rumors que s’escampen amb el cafè del matí
-
Mirades o silencis que fan sentir
que algú no és d’aquí
-
Comentaris repetits sobre qui és
diferent o pensa al marge “de tothom”
-
Petites exclusions, com mirades, no
convidar, no comptar-hi o no saludar
No cal cap gran ofensa: les indiferències sostingudes poden ser devastadores per si soles, sovint sota frases com “aquí sempre s’ha fet així” o potser “si no els agrada, que se’n vagin”.
Un possible exemple
Imaginem un veí nou o una família que arriba al poble, se n’enamora i vol participar activament en totes les activitats locals.
Al principi tot va bé, tothom és amable, però resulta que el veí és una mica diferent: parla amb accent, té idees noves o simplement no segueix les mateixes rutines, perquè no tothom és igual. Al principi tothom el saluda, però amb el pas del temps poden començar a circular algunes brometes:
-
Aquest va molt a la seva
-
Son uns activistes
-
No sap res i vol canviar-ho tot
-
Encara no s’ha adonat d’on ha vingut a parar
-
Sempre seran uns forasters
I a poc a poc, el nou veí deixa de venir, i no perquè vulgui deixar de participar, sinó perquè comença a sentir que no és acceptat, que no té lloc. I la comunitat, potser sense ni adonar-se’n, resulta que ha perdut una persona valuosa i ha ensenyat als joves una (mala) lliçó sobre què passa quan ets diferent, quan no ets com la resta.
Trencant el cercle i millorant la convivència. L’empatia quotidiana
Tampoc cal fer grans coses, ni discursos, ni esforços titànics, ni lleis, perquè n’hi ha prou amb petites coses, però que són molt importants:
-
Escoltar en lloc de jutjar
-
Incloure en lloc d’ignorar
-
Parlar directament amb la persona o família afectada, i no sobre ella o d’ella per segones o terceres referències
-
Defensar qui és objecte de rumors i
comentaris, que sempre caldria aclarir directament i de primera mà amb les
persones implicades, malgrat que en alguns moments no se sàpiga com fer-ho o
pugui ser incòmode.
-
No justificar cap exclusió en nom de
la tradició “de tota la vida”
Una comunitat forta no és tant aquella en què tothom pensa i fa el mateix, sinó la que entén que tothom ha de poder expressar-se amb veu pròpia, i ho permet activament, no callant o fent callar la diferència, sinó escoltant-la i valorant-la, perquè la paraula compartida i escoltada construeix i enforteix la comunitat i cadascun dels membres que en formen part.
La responsabilitat de les administracions locals
En una comunitat petita, l’administració la formen els mateixos ciutadans que es troben a la plaça, als carrers i al bar. Són també veïns, familiars, amics de tota la vida, companys de feina, coneguts... i això fa que cada decisió, cada gest i cada silenci institucional tinguin per a la comunitat un valor simbòlic molt fort.
Si el poder local actua amb empatia i neutralitat, pot convertir-se en un eix de cohesió, però si actua amb parcialitat, indiferència o fins i tot agressivitat quan viu les crítiques com un atac, pot reforçar climes d’exclusió i desconfiança, quan potser només es tracta d’una qüestió de percepcions i petits desequilibris, com ara:
-
Quan l’administració no és neutral i
es mostra més propera, per afinitats personals, a uns grups de ciutadans que a
uns altres
-
Quan ignora, allarga o bloqueja
respostes a les queixes i suggeriments d’algunes persones “perquè aquests sempre es queixen”.
-
Quan la informació no circula igual
per a tothom, i els grups afins tenen més informació i la tenen abans, podent
intervenir extraoficialment en les decisions administratives
-
Quan no s’intervé davant d’un
conflicte a la comunitat, per tal de “no
prendre partit”, quan no prendre
partit ja és prendre partit.
En aquestes situacions repetides, es margina de manera activa i administrativament el veïnat que no pot expressar la seva veu, que està en desavantatge i que es veu forçat a cercar altres maneres de trobar la solidaritat que li falta, i cercar l’empatia que li cal per poder expressar-se com pot.
No s’ha de perdre mai de vista l’efecte amplificador dels gestos institucionals, que poden transmetre molt més que les normes o les paraules, perquè els càrrecs locals gestionen la confiança de qui els ha donat suport per ser allà on són i han de treballar per al bé de tota la comunitat, els hagin votat o no.
Quan una administració és percebuda com a neutral, justa, accessible i respectuosa, pot arribar a desactivar molts dels conflictes socials abans no esclatin. En cas contrari acaba legitimant actituds d’exclusió dins de la comunitat, perquè la lliçó és que “a dalt” també es permeten les diferències i les exclusions, i la gent ho acaba imitant perquè hi ha via lliure.
En resum
Els problemes de convivència no passen només a l’escola, sinó que provenen de les famílies, les places, els bars i també de l’administració. S’han d’afrontar sense culpabilitats amb consciència, empatia i solidaritat, no amb normatives, indiferència, rumors de rumors, o càstigs cap a ningú(Asha Miró 2016).
Cada cop que triem escoltar, incloure o reconèixer la diferència, s’esmicola la conspiració dels silencis, l’allunyament o fins i tot del trencament de la comunitat. La comunitat no es fa més forta quan tanca portes, sinó quan les obre.
Bibliografia
Agnès Rotger. El conte de la becària - 16 juliol 2025. A: El Punt Avui [en línia]. [Consulta: 31 octubre 2025]. Disponible a: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2557025-el-conte-de-la-becaria.html.
Asha
Miró., 2016. Aturem el ’bullying’! A: Regió7 [en línia]. [Consulta: 31
octubre 2025]. Disponible a:
https://www.regio7.cat/opinio/2016/02/08/aturem-bullying-50413365.html.
Laura
Serrat., 2025. AGRESSIÓ SEXUAL | Famílies de Gironella es concentren davant de
l’institut per condemnar l’agressió sexual a una menor. A: [en línia].
[Consulta: 31 octubre 2025]. Disponible a:
https://www.regio7.cat/bergueda/2025/10/30/families-gironella-concentren-davant-linstitut-123187689.html.
Programa
electoral d’Acord per l’Estany.Programa electoral d’Acord per l’Estany –
Esquerra Republicana de Catalunya. A: [en línia]. [Consulta: 31 octubre 2025].
Disponible a:
https://lestanyquevolem.blogspot.com/2025/10/programa-electoral-dacord-per-lestany.html.
Viquipedia.,
2025. Assetjament. A: , Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure [en línia].
[Consulta: 1 novembre 2025]. Disponible a:
https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Assetjament&oldid=36332190.
Vols rebre les properes publicacions?
Pots subscriure’t gratuïtament a la revista omplint aquest formulari.
Marc jurídic bàsic sobre el lloc de residència
1. Dret a establir el lloc de residència
➤ Constitució espanyola (CE)
Article 19 CE:
“Els espanyols tenen dret a triar lliurement la seva residència i a circular pel territori nacional.”
Només pot restringir-se per raons judicials o sanitàries.
Això vol dir que ningú pot ser exclòs o desincentivat legalment de viure en un municipi per motius d’origen, opinió, llengua, o qualsevol altre motiu discriminatori.
➤ Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000)
Article 45: Reconeix el mateix dret de lliure circulació i residència dins de la UE.
Per tant, tota persona té dret a establir la seva residència allà on vulgui dins l’Estat espanyol i la UE, sense discriminació.
2. Discriminació per motius d’opinió, pensament o ideologia
➤ Article 14 CE
“Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.”
Això és clau: la discriminació per motius d’opinió o pensament està expressament prohibida.
➤ Codi Penal – Article 510 i següents
El Codi Penal estableix que comet delicte d’odi qui:
“Promogui, fomenti o inciti directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup o una persona per raó de la seva ideologia, religió, origen, sexe, orientació sexual, malaltia o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.”
Això inclou actes o discursos públics que pretenguin excloure o menysprear un col·lectiu (per exemple, “que se’n vagin d’aquí els que pensen així o venen de fora”).
Perquè sigui delicte, ha de complir alguns requisits:
Que hi hagi intenció d’incitar a l’odi, la discriminació o la violència.
Que l’acció tingui difusió pública (no només una conversa privada).
Que es dirigeixi contra un grup o una persona determinada, no una crítica genèrica.
En context local, pot ser rellevant si:
S’exclou o s’assenyala una persona, família o grup de veïns per motius ideològics, d’origen, opinió o d’adscripció cultural.
S’empren expressions públiques (plens, mitjans municipals, xarxes socials) que fomentin hostilitat o menyspreu.
3. Altres referències legals de protecció contra la discriminació
➤ Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació (Catalunya)
Aquesta és la més directa per a contextos locals.
Article 4.1:
“Es prohibeix qualsevol forma de discriminació directa o indirecta per motius de naixement, origen, religió, orientació sexual, ideologia, opinió, llengua, situació socioeconòmica o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.”
I encara més específic:
“Les administracions públiques han de vetllar per garantir que en l’àmbit local no es produeixin situacions de discriminació, i promoure la convivència i la cohesió social.”
Aquesta llei dota la Generalitat i els ajuntaments de competències per actuar davant discursos o actituds discriminatòries, fins i tot quan no arriben al nivell penal d’odi.
4. Quan pot considerar-se delicte d’odi?
Pot ser-ho si:
Una persona o càrrec públic fa declaracions o accions excloents (“si no els agrada, que se’n vagin”) contra un grup identificable (per exemple, persones d’un altre origen, ideologia, o llengua);
Es fa amb voluntat d’excloure o fomentar rebuig social;
Té difusió pública (reunions oficials, xarxes, mitjans).
En aquests casos, la Fiscalia de Delictes d’Odi pot actuar d’ofici o per denúncia (Mossos d’Esquadra, Síndic de Greuges o Observatori contra la Discriminació).
5. En resum
En la pràctica local
A nivell d’ajuntament o comunitat, això implica que:
No pot promoure’s ni tolerar-se cap acció o missatge que exclogui persones per motius ideològics o d’origen.
Qualsevol política o comunicació pública ha de respectar el dret de tothom a residir-hi i a expressar-se lliurement.
Davant expressions excloents, és millor resoldre amb mediació i diàleg, però sempre sabent que la llei prohibeix formalment la discriminació i l’exclusió.
Recordatori legal bàsic
Dret a residir on es vulgui:
Segons l’article 19 de la Constitució espanyola, tothom té dret a escollir lliurement el seu lloc de residència i circular pel territori.
Ningú pot ser exclòs o desincentivat de viure en un municipi per motius d’origen, llengua o idees.
Igualtat i no-discriminació:
L’article 14 de la Constitució i la Llei catalana 19/2020 d’igualtat de tracte prohibeixen qualsevol discriminació per raó d’opinió, pensament, origen o condició social.
Les administracions locals tenen el deure de promoure la convivència i evitar actituds excloents.
Discursos o actes d’odi: El Codi Penal (art. 510) castiga fomentar públicament l’odi, la hostilitat o la discriminació contra persones o grups per motius ideològics, culturals o socials.
Expressions públiques com “si no els agrada, que se’n vagin”, quan s’adrecen a un grup identificable, poden tenir implicacions legals si inciten rebuig o exclusió.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada