Els Peipoch: l’Estany (1630-1837) - 1a part
 |
| Font: Jaume Serra Viaplana |
Lluís Losantos, amb arrels estanyenques, va llegir
l’article, i va observar que hi apareixia l’arbre genealògic dels Codina. I una
de les entrades de l’arbre correspon al casament d’en Valentí Codina Puich amb
na Francesca Peipoch Pascual el 2 de setembre de 1851. En Lluís tot va ser
llegir-ho i escriure el següent comentari a l’article del blog:
—Molt interessant! Per raons familiars tinc fet l'arbre dels
Peypoch fins al XVII, que van arribar de Bram (Occitània). De fet, els Peypoch
de la meva banda estan a l'origen de les fàbriques de dalt i de baix a l'Estany al S. XIX.
M'encantaria poder-ne parlar. (Lluís Losantos)
I així ha estat. Ens hem posat en contacte i m’ha enviat un
arxiu amb la primera part de la història dels Peypoch a l'Estany, la que va de
l’any 1650 a l’any 1838. M’ha semblat fascinant aquesta història i com l’ha
recollida en Lluís. Us en faig cinc cèntims!
«Mireu al voltant: tot allò que us envolta, d'aquí a
tres-cents anys haurà desaparegut. Allò que tenim - la roba, l’ull de poll i el
gaspatxo del migdia- té una vigència molt curta a escala geològica. Encara més:
el nostre caràcter, allò que ens defineix -els renecs, la mania de roncar, la
bonhomia o les expressions es perden més de pressa encara, en 3 generacions.
Els nostres besnets guardaran algun llibre nostre, però no recordaran com érem
i perquè vam fer el que vam fer.»
Amb aquesta entrada comença aquest viatge per la «peipochpèdia». En Lluís va iniciar la recerca sobre la els orígens d’aquesta branca de la seva família cap a l’any 2020. I va començar anant a l’l’Arxiu Episcopal de Vic (ABEV). Ell mateix reconeix que no s’esperava trobar tot el que va anar descobrint i que va superar les seves expectatives inicials:
«La
història ens porta per transhumants i contrabandistes, la Borsa de Montevideo,
a un veí anomenat Garibaldi, casaments forçats i uns sindicalistes fets fora
del despatx a cops de peu.
Però quin és l’origen dels Peipoch?
«Hom troba a la Catalunya del s. XVI fins a la primera
meitat del XVII un país buit, a causa de guerres i epidèmies. Aquesta situació
tingué conseqüències catastròfiques per al país: molts masos abandonats -els
coneguts com a masos rònecs-, l'activitat econòmica decau i el país s'empobreix
cada cop més. Paral·lelament, de l'altre costat dels Pirineus hi ha una forta
crisi econòmica i social causada per les guerres de religió. La crisi i el
desordre provocats per la contínua inestabilitat van desencadenar una emigració
sense precedents d'homes joves, procedents de famílies catòliques que fugien
dels excessos hugonots. Molts van marxar cap a la zona de les Gavarres,
Guilleries i Montseny, i és així que al Moianès trobem diferents cognoms
d'origen occità: Giraut, Peipoch, Sistach, Cuixart, Lagarda, Pairó, Salacrú,
Vintró,... La pau a la Mediterrània permet que les activitats econòmiques facin
un salt endavant, i les exportacions per mar impulsen la producció
manufacturera.
Tot i que ja trobem un bandoler anomenat "Anton
Peypoch" a l'escrit "Lo carboner d'Olot" de Pere Antich Soler al
s. XV, és molt probable que la diàspora Peypoch arribés en massa a la primera onada
migratòria occitana (1541-1626). Aquella migració estava formada bàsicament per
gascons i pirinencs, que treballaven a pagès; tanmateix, els qui provenien del
Massís Central i de la Provença solien tenir un ofici.
Els Peypoch -encara presents en alguna població de Gascònia (Luctilhòs, Barbasan)- tocaven cotó i eren sastres; els Sistach, que marxen cap a Olot, ferrers. Molts dels nouvinguts, joves solters, van esposar fadrines catalanes o vídues. Elles s'asseguraven el pa a taula, ells guanyaven la nacionalitat i la disminució de l'assignació parroquial; els serveis de l'església o les pompes fúnebres podien costar cinquanta vegades més als estrangers.»
En Lluís continua explicant-nos que el cognom el podem trobar amb diferents grafies: Peypoch, Peipoc o Peipoch. i que amb la Y ens trobem una nissaga de teixidors de cotó i lli a Moià. Més tard, amb l’especialització tèxtil dels del Moianès i el dinamisme de la mobilitat poblacional en la societat rural, ens trobarem amb l’arribada de la família Peypoch a l’Estany.
«La motivació de la migració era, com hem indicat, laboral.
Els animals pujaven des del Penedès i passaven 1-2 mesos al Lluçanès, on eren
esquilats. Les cases i terrenys on s’estaven els ramats quedaven adobats pels
preuats fems dels animals, que permetia millors collites a l’estiu. Passat el temps
dels tonedors, els ramats seguien camí en etapes de 20km diaris fins arribar a
la muntanya passat Sant Joan.
Tota aquella llana es quedava als pobles de pas per ser
gestionada per un exèrcit de paraires, filadors i teixidors com ara els
Peypoch. Posteriorment la carregarien abaixadors i traginers fins les poblacions
més grans.
En baixant els ramats de tornada, transportaven tot un estol
de persones migrants al seu voltant: carboners, familiars empobrits, pastors,
prostitutes, joves aprenents, negociants occitans,... Aquesta caravana duia
notícies. Per cert: també duien granes de bruc o gatosa (també dita argelaga)
dins la femta dels animals, que propicià l’omnipresència d’aquests arbustos de
muntanya per tot el territori català.
La tornada a la tardor eren mesos d’activitat frenètica i feina per tothom, entre vendre collita, veremar i moviment del ramat. Era el moment de celebrar fires i mostres agropecuàries, on famílies senceres es traslladaven per comprar i vendre animals per casa. Sovint els matrimonis s’acordaven a les fires, com un bescanvi més.
A l’Estany -Festa Major el 8 de
setembre- hi havia una important fira de bestiar:
“els tractants ja venien el dia abans. Llogaven cases per poguer ficar el bestiar. Aquí era puesto de boví. I has de comptar que era ple, eh? Era una corrua de gent amunt i avall [...] I llavors hi havia fondes, i els tractants es quedaven a dinar a les fondes i fins a la tarda durava la cosa. [...] El poble en sí vivia la festa, però poder eren més els tractants de fora que... [feien negoci]” (David Prat; Marina Berdalet La memòria dels estanyencs. La vida rural. Moià : edicions Raima, 2017)
Els camins ramaders que passaven per zones de conreu eren fitats i protegits per murs de pedra seca, per evitar que els animals destruïssin els camps i vinyes locals. Així a cada pedra, però també a cada estació, cada grana, cada negoci i cada matrimoni van teixir gràcies als camins transhumants el país que coneixem avui en dia.»
Els Peypoch a l’Estany
I escrit amb Y, que és com els trobem referenciats al
Moianès i voltants des del 1630. Des de llavors una branca de la família
Peypoch es va establir a l’Estany.
Bertomeu Peypoch, fill d’Antoni i d’Anastàsia, va ser el primer de la nissaga que va néixer a l’Estany l’any 1631 tal i com ho trobem recollit al llibre de baptismes. «Ni als llibres de rendes, fundacions, capbreus o misses apareix cap Peypoch a l’Estany abans de 1631.»
De fet, aquest
primerenc matrimoni Peypoch a l’Estany, va tenir 9 fills, on destaquen en
Joseph (1635) que va fer de pagès i en Bertomeu II (1641), dedicat al teixit de
llana.
Segurament, el pare, l’Antoni deuria ser el primer Peypoch que es va establir a l’Estany, tot i que, no ho podem assegurar del cert tal i com ens explica Lluís Losantos. I com molts altres baixà, des d’algun poblet de Toses, seguint el camí ramader i recalà fent de pagès a l’Estany.
Sabem també, que en Joseph Peypoch va ser l’administrador de la capella del Roser de Santa Maria de l’Estany entre el 1680 i el 1690, i gestionava les prebendes censals i de la confraria. Entre aquestes prebendes, com a curiositat, figurava la concessió de la carnisseria del poble:
«des del dissabte de Pasqua de resurrecció dels vint-i-nou de març del present y corrent any [...] y finirà lo dia de carnestoltes del anys de mil sis-cents vuitanta-tres”.»
Anys més tard, ja entrats al segle XVIII, el cadastre de
l’Estany recull l’any 1720 prop de 200 persones. Era el cadastre borbònic que
s’inscrivia en un llibre manuscrit on constaven: el llistat dels veïns, la
descripció dels béns i la quota assignada a cadascú. Una de les persones
d’aquest cens era en Joseph, el germà gran dels Peypoch, i que en aquella època
era regidor de l’ajuntament de l’Estany,
igual que el seu germà Bertomeu.
Al carrer Major, número 19, (actual casa propietat d’en Frans i la Maite) ens podem trobar una inscripció sobre una finestra indicant 1710, Joseph Peypoch. Tot sembla indicar doncs que era aquí on vivia aquesta família. Ho podem confirmar quan al cens de 1850, en Salvador Peypoch Font, que ja era la 5a generació a l’Estany, i germà d’en Joseph, apareix com a propietari d’una casa al carrer Major. I és davant d’aquests fets quan en Lluís ens diu:
«No deixa de sorprendre que els nouvinguts Peypoch, pagesos,
pastors i teixidor de llana com la majoria de la població autòctona, es trobin
en només 2 generacions propietaris d’una imponent casa de 3 plantes al C/Major,
car ni tan sols eren mestres d’obres. Oi més quan la 2a generació ja esmenta
l’existència d’un nínxol propi al cementiri de la Col·legiata, i cap membre no
s’hi casa o s’hi enterra “per amore dei”, altrament dit per caritat. És
probable, doncs, que el contraban fes part del dia a dia dels Peypoch des de
ben antic.»
En l’article d’en Lluís Losantos ens trobem veritables joies històriques recollides en una recerca exhaustiva feta per ell mateix.
Una
d’elles és un fragment del testament d’en Bertomeu Peypoch l’any 1695:
«En nom de nostro senyor Jesucrist sia y de la humil sempre Verge Maria mare sua, patrona y advocada nostra amen[...] jo Barthomeu Paypoch pagès del lloc de Santa Maria del Stany [...] fill legítim i natural de Antoni Paypoch q[uondam] pastor de ovelles habitant del dit lloc del Stany i de Anastasia q[uondam] de aquell muller, trobant-me detingut de una malaltia corporal de la qual temo lo morir, estant emperò [...] sa de enteniment bona e íntegra memòria...»
Un altre d’aquests documents és el del matrimoni entre Salvador Peypoch Colubrán (4a generació) i Cecília Naspler, l’octubre de l’any
1759.
«Traducció: Font Tordera, presbíter canònic [...] de Santa Maria de l’Estany ha celebrat matrimoni entre Salvador Peypoch, jove sastre de dita Col·legiata de l’Estany, fill legítim i natural d’en Bartomeu Peypoch sastre difunt de la mateixa col·legiata i Anna Maria Peypoch Colubran, esposa seva en segones núpcies, d’una part.»
I de moment ho deixem aquí! En el proper capítol parlarem de
la primera fàbrica Peypoch de teixir a l’Estany, de la Guerra del Francès i
d’altres moments de la vida d’aquesta nissaga. Una època en què l’arribada dels
teixidors occitans va permetre a l’Estany de fer una passa endavant.
Na Isabel Fonoll esmenta que:
«venien del Pirineu i sabien fer panyo de llana premsada, tricotar i teixir molt bé.».
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada