Benito Antonio Martínez Ocasio - Bad Bunny
Mi nombre es Benito Antonio Martínez Ocasio,
y si hoy estoy aquí, en el Super Bowl 60,
es porque nunca, nunca dejé de creer en mí.
Tú también deberías, tú también deberías creer en ti.
Vales más de lo que piensas.
Creure en un mateix també és un acte polític
Dir «vales más de lo que piensas» davant milions de persones no és un gest neutre quan es fa en una Amèrica marcada pel discurs de l’exclusió i la jerarquització de vides que ha caracteritzat l’era de Donald Trump. En aquest context, afirmar la dignitat personal requereix coratge. No és una proclama grandiloqüent, sinó una afirmació senzilla que desafia un relat basat en la por, la simplificació i el menyspreu.
Aquest tipus de missatges no busquen l’enfrontament directe, però tampoc són innocents. Reivindicar la pròpia vàlua quan l’espai públic s’omple de discursos que assenyalen, divideixen i classifiquen és recordar que cap poder ni cap majoria pot anul·lar el valor intrínsec de les persones.
Perquè afirmar la pròpia dignitat en un món que jerarquitza persones és, encara avui, un gest radical. Vivim en societats que assignen valor segons l’origen, la utilitat econòmica, la productivitat o la capacitat d’adaptar-se sense molestar. Negar-se a acceptar aquesta lògica no és ingenuïtat, sinó una forma de resistència silenciosa que comença en l’àmbit personal, però no s’hi queda.
Aquest mateix principi es pot traslladar al pla col·lectiu. Pensar diferent davant d’un fenomen, defensar que les coses s’han de fer amb bones pràctiques de governança, amb respecte als drets i amb responsabilitat institucional, exigeix la mateixa valentia. No sempre és còmode. Sovint aquestes posicions incomoden majories influents o interessos consolidats que prefereixen respostes simples a problemes complexos.
Renunciar-hi perquè molesten no és pragmatisme; és assumir que allò que és correcte només ho és mentre no generi conflicte. Creure en aquests valors —com creure en un mateix— és mantenir-se ferm quan resulta més fàcil callar o adaptar-se. És entendre que el que és just no deixa de ser-ho perquè sigui impopular.
El missatge inicial també s’aplica a les idees. Algunes conviccions valen més del que el context permet reconèixer. Defensar-les, sense estridències però amb coherència, és una forma de dignitat col·lectiva. I potser és precisament això el que incomoda: recordar que ni les persones ni els principis fonamentats, com les bones pràctiques de governança, haurien de ser menystinguts.
Aquestes reflexions em fan viatjar a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat. La història és cíclica, i aleshores —com ara— calia ser un mateix. Avui, escoltant Benito Antonio Martínez Ocasio, he recuperat La mala reputació de Paco Ibáñez, basada en una creació del més gran dels cantautors: Georges Brassens.
Si acceptem el comportament cíclic de la història, la mala reputació torna a ser plenament d’actualitat.
PS:
Bad Bunny eclipsa l’espectacle alternatiu i genera reaccions de Trump després del seu show al Super Bowl
En aquest vídeo, Bad Bunny envia un missatge de dignitat i confiança personal en un context polític tens als Estats Units. Les seves paraules, dites en un escenari de màxima visibilitat, contrasten amb el discurs d’exclusió que ha marcat l’era de Donald Trump i obren un debat que va molt més enllà de la música.
Només cal omplinr aquest formulari
Molt Bona reflexió. Podrien obrir un debate sobre termes molt actuals: Resistencia VS resiliencia i estoicisme.
ResponElimina"Me da vértigo el punto muerto
ResponEliminay la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden kleanex
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira "
Francisco M. Ortega Palomares "Ideario"