Els Peypoch: l’Estany (1630-1837) - 2a part
Començo la segona part d’aquesta sèrie de dos escrits sobre la vida dels Peypoch a l’Estany.
Aviso que aquests dos articles no han estat producte d’una intensa recerca sinó que ambdós estan quasi íntegrament basats en el fantàstic document d’investigació sobre les arrels d’una part de la seva família fet per en Lluís Losantos: “La Peypochèdia Part 1: L’Estany (1630-1837)”. Bé, tampoc us negaré que he afegit una mica d’imaginació de collita pròpia.
 |
| 1924. A mà dreta la primera fàbrica Peypoch (de dalt). BC, fons Josep Salvany |
“La població de l’Estany era el 1750 de vora 300 persones, repartides en un petit nucli al voltant de la col·legiata i de diversos masos. No existien muralles ni edificis municipals, i es practicava una economia de subsistència basada en l’agricultura i el teixit de llana. Diferents generacions de famílies vivien a la mateixa casa, treballant els homes a fora i les dones tenint cura de la casa, els fills i el teler. Els estudis de l’època parlen d’una mortalitat infantil (menors de deu anys) del 60%, la meitat d'ells abans de fer un any.
Així doncs, sembla que l’economia del poble era prou bona. De fet, tota la comarca del Moianès s’havia especialitzat en una indústria tèxtil domèstica que ja venia de l’edat mitjana. La majoria de les cases tenien algun terreny en propietat, més o menys productiu, a més d’algun animal. Els homes, per la seva banda, treballaven a jornal en terres de propietaris de Moià i Barcelona sobre la base de la terça o la quarta: de cada 3/4 sacs de patates, 1 és pel propietari i 2/3 pel pagès.” (Lluís Losantos)
Com devia ser la vida d’aquestes estanyenques i aquests estanyencs que ens van precedir? Posant-hi una mica d’imaginació no ens costa gaire pensar en aquestes famílies extenses on segurament els més petits aprenien per immersió les diferents feines: a tenir cura dels animals, de la feina al camp i a teixir.
Al Moianès, igual que a altres indrets de Catalunya, deuria ser habitual tenir telers a les cases donant lloc a una economia més folgada de les famílies. Venia d’antic, des de l’edat mitjana, com a manera de complementar l’economia agrícola de subsistència. Dels telers se n’ocupaven, sobretot, les dones.
“La llana arribava regularment dels ramats transhumants del Lluçanès, els viatjants demanaven les peces i unes setmanes després passaven a buscar-les, fet que generava riquesa i permetia tenir més animals a casa.” (Lluís Losantos)
Aquests viatjants no s’encarregaven només de portar la llana i recollir les peces encabat. També s’ocupaven de repartir la feina entre les diferents cases que tenien telers, d’establir els terminis de producció i com no, de fixar els preus. Segurament també devia haver-hi qualitats: “no tothom teixeix igual!” i malgrat que els telers eren rudimentaris hi havia qui els tenia millors.
L’arribada de teixidors occitans, com els Peypoch, va permetre fer una passa endavant a l’Estany. Així ens ho explica Isabel Fonoll:
“venien del Pirineu i sabien fer panyo de llana premsada, tricotar i teixir molt bé”.
Podríem dir que:
- Els telers familiars no podien sobreviure sense la feina al camp
- Sense els telers, la feina al camp no era suficient
- El teler com a complement de la feina al camp
 |
| Font: https://revolucioindustrialsocials.blogspot.com/ |
Amb aquest punt de partida amb els telers domèstics, amb l’arribada dels occitans, amb els viatjants i amb una activitat econòmica creixent no va resultar estrany que ben aviat apareguessin les primeres fàbriques.
A l’Estany però, al costat d’aquestes fàbriques “més modernes i grans”, coexistiran d’altres més petites i familiars, gairebé fins a les darreries del segle passat. Moltes d’elles al Passeig del Prat: Prats, Sala, Pere Coll, Farràs, Franquesa,...
A les fàbriques més grans, es va produir una certa concentració de telers, en un únic espai i amb treballadors assalariats. Ja us podeu imaginar que aquest pas no es devia produir sense un cert conflicte o com a mínim sense passar una mena de “dol”. Aquesta concentració de telers (que no de gran concentració obrera) permetia controlar la producció, certa homogeneïtzació en la qualitat, però que no va trencar amb la manera de funcionar de l’economia rural. Va implicar, això sí, limitació dels salaris, la fi dels telers domèstics, i també el treball infantil.
I arribats a aquest punt és de justícia fer un homenatge a les dones, les grans silenciades en el relat històric durant molts anys, explicat pels homes. Les dones a mitjan segle XVIII eren les que feien anar els telers, cobraven menys que els homes i això sense deixar d’ocupar-se de la casa, dels fills i fins i tot dels avis. Tenien un paper clau en l’economia familiar i també participaven en les feines agrícoles (hort, aviram, verema, collita, cura del bestiar).
Els homes continuaven fent la feina del camp, oficis artesanals, de manteniment i treballaven a jornal. El camp continua sent imprescindible.
I on estaven aquestes dues fàbriques?
“Tot i que no n’hem trobat referència escrita, la primera fàbrica Peypoch de teixir a l’Estany devia fundar-se vora el 1725, limitada a un conjunt de telers instal·lats vora l’església. Es trobava exactament a l’antic Camí del Prat (actual Verdaguer) cantonada l’antic C/Peypoch (actual Sant Isidre). Des de sempre ha estat anomenada “fàbrica de dalt”, en contraposició a la “fàbrica de baix” que construirà en Josep Peypoch el 1863 a l’actual carrer Balmes. L’absència de matrícules industrials en dificulta la datació exacta.” Lluís Losantos
 |
| Fragment del testament d'en Salvador Peypoch Colubran, 1799. Font: ABEV, protocols Anthoni Simon |
Salvador i aquest a en Miquel, amb qui prendrà una dimensió més gran. I com acostuma a passar amb la dita que, “l’avi la va crear, el fill la va mantenir i el net la va arruïnar”, aquí va passar quelcom semblant i a partir de la 5a generació la cosa va començar a anar malament.
La vida dels Peypoch donaria per a un bon culebrot amb personatges principals com:
- Miquel Peypoch, (1776-1840). Va fer fortuna com a contrabandista. D’ell parlen al seminari “La federación” l’any 1869 (órgano del centro Federal de las Sociedades Obreras. Año 1) deixant anar unes quantes perles: “...fue hijo de un enemigo de la naciónde un contrabandista de tabaco de profesión muy modesta que iba buscando jornales de casa en casa de campo; hiló después algodón y puso muy luego un telar de semirretores, de una manera inesplicable ha llegado a la suma de ochenta y cuatro. Este grandioso aumento de fortuna, entre otras causas que lo motivaron, hay la de que ha ido aumentando hasta 60 el número de canas de las piezas que antes solo llegaban a 40. Estos pequeños detalles mostraran a todos que los Peipoch se parecen entre sí como un egoista a otro egoísta".
- Josep Peypoch Font que emigrà a l’Uruguai l’any 1837 fugint del negoci familiar de l’Estany. Hi
ha diverses teories sobre la seva marxa. Em quedo amb una de les hipòtesi que ens explica en Lluis |
| Josep Peypoch Font: Lluis Losantos |
Losantos: “També existeix l’opció que la marxa d’en JPF coincidís amb l’ampliació de la fàbrica impulsada per son pare Miquel. Potser el pare decidí que el germà gran Salvador era l’hereu i responsable de la fàbrica; en conseqüència, en Josep s’havia de buscar la vida com a militar o religiós, cosa que ell no hauria acceptat. Marxar a Amèrica, d’on arribaven vents d’aventura, era una bona alternativa.” Hi va fer fortuna. Tant és així que l’edifici actual del Banc d’Uruguai eren les oficines d’en Josep Peypoch l’any 1867. A Montevideo podria ser es va fer ric en grans operacions immobiliàries.
Mentrestant, per aquells temps, la vida continua, com tant bé ens expliquen Berdalet-Prat:
“L’avi i el pare, al camp i el bestiar. La mare, l’àvia i la tia, les feines de casa i la fàbrica. És que feien dos jornals, elles! I la canalla, de jovenets, jugaven bastant, però també els hi feien fer: buscar herba pels conills, tallar llenya, fer coses així. No ens tenien gaire encantats, no. I a catorze anys cap a la fàbrica [...] Les mares havien d’anar a rentar allà baix al Molí, que hi havia el safareig del poble” (David Prat; Marina Berdalet (ed.). La memòria dels estanyencs. La vida rural. Moià: edicions Raima, 2017, p. 64)
I com que a mi, m’agrada explicar relats de ficció, més que capbussar-me en la història, aquí en va un de la Pepa, una estanyenca imaginària de l’any 1750 que treballava a la fàbrica de dalt:
La Pepa i la fàbrica de dalt (relat de ficció)
 |
| Vista aèria del conjunt del monestir des del costat de migjorn Font: enciclopedia.cat |
La Pepa s’ha aixecat, com cada dia, a les 5 del matí. És un dia fred d’hivern. Aquest any, el fred, ha arribat abans que altres anys, sense avisar i sent que s’apodera d’ella fins als ossos. Enretira el drap que fa de cortina a la finestra que dona cap al prat i mira en la foscor. Es comencen a veure els llums de les llànties i de les llars de foc de les cases veïnes que es van despertant. Al seu darrere el seu marit revifa el foc sobre les brases encara enceses de la nit.
L’avi ha baixat a munyir la cabra, dona poca llet, però hi té traça i sap treure’n. Els veus de lluny i sembla que no es moguin cap dels dos, ni l’avi, ni la cabra. Els dits acaronen més que no pas premen els mugrons de les mamelles de la cabra. I quan puja, amb el bol de llet i amb un somriure li lliura a l’àvia que la bull i se la beu més tard. Està delicada i li dona la mica de força per passar un dia més.
La resta mengen una mica de pa amb un raig d’oli i una mica de tocino. Més tard, cap al migdia, ja faran un àpat més consistent.
La Pepa, surt al carrer portant al seu damunt l’olor de la casa, de la llenya, del bestiar, de la humitat que s’apodera de les parets i del terra. Recorrerà el lleu camí cap a la fàbrica de dalt per començar el torn de les 6 h. Al seu costat, ben juntes, en un va intent de vèncer el fred, caminen la Mercè, la Margalida i la Carmeta. I com si fos una lletania, reprodueixen les mateixes converses que ahir, sobre el fred, els marits, els fills, el bestiar i la pròxima festivitat a celebrar al poble.
La fàbrica té les finestres estretes i altes, perquè hi entri molta llum. A primeres hores encara cremen les llànties que il·luminen els telers com si fossin fantasmes. L’encarregat revisa que tots els telers estiguin correctes, que totes les peces estiguin ben ajustades: “la fàbrica no pot parar mai” sempre els deia.
I el matí, aquestes dones valentes, el passaran entre el so dels batans dels telers, imposant un ritme musical, amb la percussió, els silencis de les treballadores, el cruixir dels fils tibats i algun lladruc llunyà que s’escola pels finestrals.
La Pepa s’atansa al seu teler de la fàbrica i pensa quan era petita que feien anar el que tenien a casa i que ja està vell i trencat. Aquí està acompanyada per les altres dones, però està sola al cap i a la fi. Més tard, al toc de les campanes, tornarà a casa, al camp, posarà l’olla al foc i jaurà a la nit al costat del seu marit. I l’endemà tot tornarà a ser igual, però ella tindrà 35 anys i un dia al cos i 70 anys i un dia a l’ànima.
I somnia amb la festa gran del poble. Amb la plaça plena de gent que arriben de tots els masos, amb les dones que s’arreglen amb vestits de colors ben bonics i la mainada ben neta. En el somni li arriba l’olor de l’església de Santa Maria, amb els ciris encesos, l’altar ple de flors i el flaire de l’encens que s’escampa pels carrers.
En el somni li arriba la remor de les converses a la plaça en dia de festa. Els grups d’homes parlant de les seves coses i els grups de les dones de les seves. D’algunes mirades d’amagat i de les paraules que sempre queden a mig dir.
I somnia que a la tarda ballarà i li agradarà sentir el vol de les faldilles que al so de la música la faran sentir feliç.
Josep Biayna
L'Estany
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada