Homenatge col·lectiu a en Lluís-Salvador Vilardell i Rosell
La mort d’en Lluís-Salvador Vilardell i Rosell ha deixat un buit important a l’Estany i més enllà. Va estimar el poble i va treballar, sempre, per fer comunitat i per socialitzar la vida col·lectiva.
Des de l’Àgora de l’Estany es va convidar veïns i veïnes a compartir records i paraules sobre ell. El que segueix és un recull d’aquestes aportacions, al qual també s’hi han afegit intervencions de la cerimònia del 2 de maig a l’església de l’Estany.
Un recull de veus diverses que expliquen, des de la proximitat, qui era en Lluís i què ha representat per a tanta gent.
Els testimonis
Carme Vilaró Vila
El Lluís era una bellíssima persona. Era fantàstic escoltar-lo.
Tot i que era un pou de ciència, sempre et parlava des de la humilitat.
Recordo que havíem fet pastorets junts, taxi i balls de línia. Era feliç ballant, sempre reia.
Recordo molt un dia de Reis, quan encara vivien els avis Barretines. Vaig demanar si podien passar per davant de casa perquè els avis els veiessin; el Lluís, que aquell any feia de Rei Mag, no tan sols va passar per davant, sinó que va tocar el timbre i va pujar.
La cara de felicitat de tots tres no es descriu amb paraules.
Tant de bo tothom tingués el teu tarannà; viuríem en un món molt millor.
Gràcies, Lluís, per aportar el teu granet de sorra.
Descansa en pau, allà on siguis ❤️
Ernest, de cal Met
El nostre condol a la família d’en Lluís.
Jo el recordaré per la seva participació al Toca un Blues pel Sàhara, a l’Estany i a Luz de Gas, a la guitarra, conjuntament amb JM Baule, amb la cançó Surt el Sol a la Hammada.
Bona persona. Bon viatge, Lluís 🙏🏻❤️🎸
Fina Niubó i Prats
La meva coneixença amb en Lluís va començar fa bastants anys, quan un grup de persones de l’Estany estàvem interessats a formar una mena de cooperativa de consum. Ell tenia les idees clares. El projecte no va prosperar per raons que no venen al cas.
Sempre he tingut una molt bona relació amb ell. No tant d’amistat, però sí d’aquella amistat de qui sap que comparteix els mateixos ideals i tarannà.
El moment definitiu va ser quan es va declarar la pandèmia. En Lluís tenia un bon planter de calçots per poder fer calçotades amb amics, però la cosa no va poder ser. I ell va posar els calçots a disposició de tothom qui en volgués. I renoi, si en vam voler!
Des d’aquell dia he après a fer truita de calçots, melmelada de calçots i, per descomptat, calçots amb romesco.
Una gran persona, una gran pèrdua. Una tristesa molt gran. Esperem estar a l’alçada del seu llegat.
Molts ànims a la Cristina.
Ferran Bovè Rododera
Un gran home i una gran persona. Va ajudar molt el meu tiet Joanic i la tieta Nelly.
Tot el meu sentit pèsam a la família i a la seva dona, Cristina.
Sempre es moren les persones bones, i ell n’és una.
DEP. Deixa un gran llegat a l’Estany.
Isabel Fonoll Salvador
Efectivament, en Lluís, era una persona que ajudava a tothom.
A la Nelly la va portar a l’hospital de Manresa moltes vegades durant la malaltia final del Joanic.
Moltes gràcies pels favors que a tots ens ha fet.
Una gran persona.
Xavier Puig
Cooperativa Moianès Sostenible, SCCL
Avui ens hem llevat amb la trista notícia que en Lluís-Salvador Vilardell i Rosell ens va deixar ahir.
En compartir-la, volem expressar públicament el nostre més sentit condol a la seva família i a les persones estimades.
En Lluís, veí de l’Estany, va formar part del grup de precursors de la nostra cooperativa i va ser un dels deu socis fundadors, l’octubre de 2022.
El recordarem sempre pel seu compromís i el seu activisme, entre altres, amb els reptes de la transició energètica.
Lluís, descansa en pau.
MOIANÈS SOSTENIBLE SCCL
Consell Rector
Ramon Crespira
Des de Moià, un record per en Lluís, company fundador de Moianès Sostenible i compromès amb la transició energètica.
Descansa en pau, Lluís.
Escola de l'Estany
Notícies, notícies, notícies. L'Estaaaaany!
Lectures al monastir de l'Estany, 2 de maig del 2026
Soc en Joaquín, un amic del Lluís.
Avui recordem en Lluís.
Un veí de l’Estany.
Una persona profundament compromesa amb el poble.
En Lluís no només vivia aquí.
Feia poble.
Va participar en molts àmbits de la vida comunitària.
I sempre el trobàvem implicat:
amb la gent gran,
com a jutge de pau,
a la Flama del Canigó,
a les bitlles,
al teatre de l’escola…
i fins i tot fent de Rei Mag, si calia.
També al cor de l’església,
i en tantes altres activitats del dia a dia.
Era d’aquelles persones que hi són sempre.
Ajudava d’altres maneres:
cuidant animals abandonats,
col·laborant amb escoles,
o escrivint i compartint pensament a la revista.
Potser no era gaire de tertúlies de bar.
Però sí de conferències i d’activitats
que feien créixer la comunitat.
Per això, molta gent el coneixia pel que feia.
Perquè treballava, sovint, sense fer soroll.
El seu compromís anava més enllà:
la cura del territori,
la defensa de valors com la democràcia,
l’honestedat,
la solidaritat...
Però sobretot,
creia en una idea molt senzilla:
que a l’Estany, tothom compta.
que a l’Estany, tothom importa.
I això…
és el que queda.
El seu record continuarà viu
en tot allò que fem junts,
en cada espai compartit,
i en cada gest de comunitat.
I, per part meva, continuaré treballant
per allò que tant volies…
i que jo fermament comparteixo.
Gràcies, Lluís.
Gràcies, amic.
Soc en Jaume Rovira,
president de la Junta de la Gent Gran.
Per a tu, Lluís
Diuen que el valor d’una vida no es mesura pels anys viscuts, sinó per la petjada que deixes en els altres, i que les persones bones no moren mai: simplement deixen de ser-hi per convertir-se en un record inesborrable.
Lluís, avui, des de l’Associació de la Gent Gran de l’Estany, no et diem adéu, et diem gràcies per haver estat part de les nostres vides.
A reveure, amic.
Lluis Vilardell, fill
Bon dia. Em dic Jordi i soc el germà d’en Lluís.
En primer lloc vull agrair a la Parròquia, a totes les estanyenques i a tots els estanyencs i a tothom que ha vingut avui que puguem fer aquesta celebració per el meu germá Lluís en la meravellosa Església de Santa María de L’Estany.
També vull agrair a la meva estimada cunyada Cristina tot l’amor que ha donat al meu germà des de que es van conèixer i especialment l’esforç emocional i organitzatiu d’aquests darrers dies i els mesos anteriors.
En Lluís era nascut a Santa Isabel de Fernando Poo el 1952 als Territoris Espanyols de la Guinea desprès anomenats Guinea Ecuatorial amb les províncies de Fernando Poo i Rio Muni. Avui el seu lloc de neixença es diu Malabo a la illa de Bioko.
Ara imagineu-vos una platja ecuatorial en estat natural, amb cocoters i l’immens oceà Atlàntic al devant. En Lluís a principis de 1956, amb 3 anys i vestit de blanc de diumenge corre per la platja devant de la casa a on vivim a Bata, agafant cocos perquè el nostre pare pugui fer la primera pel·lícula familiar desprès del meu neixement, amb la seva flamant nova cámera de 8mm.
I ara passeu uns anys i veieu a en Lluís anant en bicicleta amb 6 ó 7 anys…però no només va en bicicleta: va dret amb els peus al seient de la bicicleta, fent malabarismes!
Això us ho explico perquè el meu germà em posa sempre el llistó molt alt: moltes coses em semblen normals perquè les fa ell, no dubto que es puguin fer, però desprès, quan ho intento fer jo, veig que és molt difícil de fer, tant si és anar en bicicleta, jugar a escacs, tocar la guitarra, esser bon alumne o més tard estudiar enginyería.
Als 8 anys, el 1960, es queda amb els avis al Clot, „carrer Mallorca entre Indepencia i Xifre“ deiem quan havíem d’agafar un Taxi a Barcelona, mentre els pares tornen amb mí a la Guinea. Jo amb aquesta experiència també el segueixo als meus 8 anys, el 1964.
Anem els primers anys a l‘escola del Foment Martinenc amb un mestre que es diu Álvaro Rojo però que es fa dir Don Vicente…coses de la postgerra…
Quan en Lluís el 1963 suspèn 1 assignatura a 1er de Bachillerat, el meu pare veu clar que la culpa no pot ésser d‘en Lluís i l‘inscriu a l’escola La Salle Bonanova per no posar en perill la seva educació…l‘esforç economic pels pares es considerable
L’estiu del 1967 els pares fan possible que passem els tres mesos llargs de les vacances d’estiu a la Guinea i ens hi fan anar en avió. En Lluís té 15 anys i jo 11. El tiet Pepito i la tieta Lola ens porten a Madrid i des d’allí volem tots dos sols fins a Bata, fent escala a Santa Isabel. En Lluís amb 15 anys és un noi atlétic, molt guapo i que s’enamora per primera vegada. Passem un estiu inoblidable a les platges de Bata.
Al tornar el tiet Pepito, que sempre havía de fer les gestions que els meus pares no podíen fer des de la Guinea, consegueix que jo entri a La Salle Bonanova, però només gràcies a la reputació de bon estudiant que té el meu germà. La influència que té aquesta decisió a la meva vida és definitiva, inconmensurable.
En Lluís també serveix perquè els meus companys de clase i jo puguessim fer les primeres excursions muntayenques amb pernocta fora de casa amb 14 o 15 anys:„ si hi va el germà d‘en Jordi podeu anar-hi“ deien els pares dels meus amics. Un cop més la reputació d’en Lluís ens va obrir la porta a noves experiències que marcaríen les nostres vides.
Comencem a tocar la guitarra i cantar junts. Participem en diversos grups i la música esdevé ja per sempre més un element addicional que ens uneix encare més.
Quan jo començo la carrera d‘enginyería industrial, ell ja la està acabant. En anys diferents ens podem ajudar mutuament a acabar els respectius projectes final de carrera.
Ara el meu germà ja és també un dels meus millors amics.
Durant tots aquests anys compartim a Barcelona una habitació al pis del Clot i desprès al de Travessera de Dalt. Vivim en una gran intimitat i complicitat.
Ell comença la vida professional, primer en una industria química a Tarragona i després en un projecte educacional per Sud-America. Aquestes feines no l’acaben de convèncer. Jo em dedico a la informática i aixó l‘influeix per demanar lloc de treball a la IBM (després ATT) de Barcelona i a esdevenir amb el temps un dels millors experts internacionals en configuració de xarxes telemàtiques corporatives. De fet ell a Europa és el referent de més alt nivell i una de les tres persones a tot el món que té ATT per fer aquesta feina.
Al 1980 jo m‘en vaig a viure a Alemania i ell segueix a Barcelona, però mai perdem el contacte compartint vacances, música, viatges, idees i experiencies vitals amb respecte i admiració mutues.
Fa més de 20 anys va venir a viure a L‘Estany amb la Cristina i mai els hi podré agrair prou que acollisin a la nostra mare a casa seva quan va fer 90 anys el 2016 i que convisquessin i tinguessin cura d’ella fins el seu traspàs l‘any 2020.
Es un gran privilegi poder dir que en Lluís ha sigut per mí un germà formidable i un gran amic i confident.
Moltes gràcies.
Volia compartir amb vosaltres alguns dels records que em passen pel cap arribat aquest moment de comiat d’en Lluís, per a mi, en Lluiset.
Ell era el més gran de nosaltres, els cosins de la branca Vilardell. Quan érem petits, després que tornés de la Guinea, en Lluís era un referent. Una anticipació d’allò que nosaltres, més petits, seríem en un futur pròxim. Jo procurava aprendre de les coses que ell coneixia i que jo, encara un nen, no havia descobert.
Com sabeu, al Lluís li agradava la música, escoltar-la i tocar-la. Ell em va donar a conèixer, encara en la meva preadolescència, la música dels Beach Boys o dels The Mamas and the Papas. Per ell també vaig entrar en contacte amb en Raimon i el seu Veles e vents o el Diguem no.
De petits, els cosins ens trobàvem a les reunions familiars amb els pares i els avis. De vegades en festes assenyalades; en altres ocasions, simplement en trobades per fer un dinar o una visita curta. O quedàvem ell, el Jordi, l’Agustí i jo per jugar una partida de ping-pong en un local de la plaça Lesseps.
Amb els anys, les reunions familiars dels nostres pares es van acabar per les forçades absències que el temps, implacable, va anar imposant; però els cosins Vilardell vam prendre el relleu amb reunions entre nosaltres.
Malgrat els canvis, una cosa va romandre inalterable en aquestes trobades: un senyal d’identitat familiar inconfusible, les discussions apassionades sobre qualsevol tema —política, filosofia, història...
A partir d’ara trobarem a faltar el seu esperit llibertari, la seva al·lèrgia a tota mena d’autoritat política i la seva manera d’entendre la realitat, que el feia valorar especialment el respecte i l’equilibri amb la natura. Una natura de la qual vida i mort en són constituents.
Qui sap si el fet de morir és tan sols un retorn del nostre ésser conscient temporal a una consciència universal de la qual hem sorgit. O un viatge de retrobament amb les ànimes dels nostres avantpassats. O tal vegada, en morir, la nostra vida simplement s’apaga com una flama i deixem d’existir.
Sigui com sigui, en Lluís ha deixat la seva petjada en aquest món: tant en el record de tots aquells que el vam conèixer, com col·laborant en el fluir de la vida a través de la persona del seu fill.
Fent bona la lletra de la cançó que diu:
“I quan mori
Quan hagi marxat
Naixerà una criatura
En aquest món
Per seguir endavant”.
El que vull compartir amb vosaltres és un missatge per al Lluís. Ja l’he compartit amb ell i ara ho faig amb tots vosaltres. Ha estat inspirat en un consell que em va donar fa un parell de dies una dona que estimo molt. És un missatge de gratitud.
Lluís, amor meu, vull donar-te les gràcies per aquests 26 anys d’amor i de vida viscuda, també vull donar-te les gràcies per aquests darrers 7 mesos que no han estat fàcils ni per tu ni per mi, i és que al teu costat he après a ser una mica més pacient, una mica més amorosa, una mica més conscient de la importància de les petites coses, d’estar atenta als petits detalls, de la rellevància de cada instant, de celebrar les victòries que hem tingut amb esperança i alegria i de sostenir les derrotes no volgudes amb amor i consciència, descobrint que juntes construeixen el sentit de la vida a cada moment.
Gràcies per tot el compartit, gràcies per la teva tendresa i generositat, gràcies per com ens donàvem la ma infinitament, gràcies per com em miraves, gràcies per escalfar-me els peus a la nit, gràcies per fer-me tants dinars i tan bons, gràcies per la paciència amb que sostenies les meves inquietuds, manies i bogeries, gràcies per tots els viatges meravellosos compartits, gràcies pels silencis preciosos de pau i complicitat on només ens calia presència.
Gràcies per ser-hi a cada moment, gràcies per estimar-me sense barreres ni condicions, gràcies per acceptar-me i respectar-me com soc, gràcies per acompanyar-me en les pors i per animar-me a tirar els meus projectes endavant.
I sobretot, gràcies per regalar-me una nova família preciosa que comparteix amor amb la meva família, en Lluís, la Bea, en Pol i l’Erik, el Jordi i la Bàrbara, l’Oriol, la Laura i la Clara, la Maria i la resta de familiars i persones estimades.
I amor, sàpigues que et porto al cor, en el plor i en el riure, i sobretot en la vida que ara s’obre al davant. Així que estigues tranquil, seguirem el teu llegat i ens estimarem i ens cuidarem!
Gràcies, gràcies, gràcies!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada