D'Olivehult al Moianès

Font: Ilmatar – Projecte Olivehult (Motala, Suècia)
 

D'Olivehult al Moianès: una reflexió sobre energia, territori i oportunitats perdudes

Recentment hem conegut el projecte d'Olivehult, a Suècia, on l'empresa finlandesa Ilmatar impulsa el que podria esdevenir un dels parcs solars més grans del nord d'Europa.

La proposta és singular. Terrenys que durant generacions havien estat pastures, que més tard es van convertir en boscos de producció forestal, podrien tornar parcialment als seus orígens. Entre les plaques solars hi pasturaran ovelles i, segons els promotors, la biodiversitat podria fins i tot millorar respecte a l'ús forestal intensiu actual.

És un debat interessant. Però potser la pregunta que ens hauríem de fer al Moianès no és què passa a Suècia, sinó què hem deixat de fer nosaltres.

Fa només uns anys vam tenir una oportunitat extraordinària. Els fons europeus Next Generation van posar damunt la taula recursos econòmics per impulsar la transició energètica. Era el moment de cobrir teulades públiques i privades amb plaques solars, crear comunitats energètiques locals i convertir els ciutadans, les empreses i els ajuntaments en propietaris d'una part significativa de la nova infraestructura energètica.

Aquesta era una oportunitat no només ambiental, sinó també econòmica. Però la transició energètica no consisteix únicament a produir més energia renovable. També implica reduir consums innecessaris, millorar l'eficiència dels edificis, compartir recursos i avançar cap a models més sobris en l'ús de l'energia.

L'energia més sostenible continua sent aquella que no cal produir.

I quan l'energia és necessària, cada quilowatt produït des de les nostres teulades pot significar estalvi per a les famílies, ingressos per als municipis i activitat econòmica per a les empreses del territori. En definitiva, una oportunitat perquè una part de la riquesa generada per la transició energètica romangui a la comarca.

No hem aprofitat aquesta oportunitat tant com hauríem pogut. I ara ens trobem amb una realitat difícil d'ignorar.

Seria injust, però, afirmar que ningú ha intentat fer les coses d'una altra manera. Al Moianès hi ha hagut iniciatives que apunten en aquesta direcció.

L'Ajuntament de Calders, que mereixeria un article propi, ha impulsat una fórmula innovadora perquè una part dels beneficis de la transició energètica reverteixin directament sobre la ciutadania i el territori. És un exemple que demostra que existeixen alternatives quan hi ha voluntat de vincular la producció d'energia amb el desenvolupament local.

En aquesta mateixa línia, la cooperativa Moianès Sostenible ha aconseguit una subvenció de l'IDAE per impulsar tres instal·lacions fotovoltaiques amb sistemes d'emmagatzematge amb bateries sobre teulades de la comarca: una propietat del Bisbat a Castellcir, un equipament municipal a Moià i una teulada cedida per un particular a l'Estany.

Més enllà de la subvenció, que només cobreix una part de la inversió, hi ha un fet especialment rellevant: un grup de ciutadans ha decidit aportar el finançament necessari per fer realitat aquests projectes. És un exemple concret de com la ciutadania pot passar de ser simple consumidora d'energia a participar activament en la seva planificació, producció i propietat.

Malauradament, aquests exemples continuen sent l'excepció i no la norma.

Catalunya haurà d'avançar cap als objectius marcats pels compromisos climàtics i energètics. El full de ruta és clar: abans de l'any 2050 caldrà reduir de manera dràstica la dependència dels combustibles fòssils. Instruments de planificació com el PLATER neixen precisament amb la voluntat d'accelerar aquesta transformació i garantir que el país pugui assolir els objectius de descarbonització.

El fet és que les energies renovables s'hauran d'implantar sí o sí. La qüestió és qui en serà el propietari, qui en rebrà els beneficis i si haurem estat capaços d'esgotar abans les oportunitats que ja tenim al nostre abast.

El debat sobre la biodiversitat també mereix alguns matisos. Alguns projectes fotovoltaics ben dissenyats han demostrat que és possible compatibilitzar la producció d'energia amb la conservació del medi natural. En determinats casos, la recuperació de vegetació espontània, la reducció de l'activitat agrícola intensiva o la incorporació de pasturatge extensiu han afavorit la presència de fauna i flora.

Però també és cert que no tots els projectes s'estan desenvolupant amb aquest nivell d'exigència. Diverses veus del món científic i conservacionista alerten que una part de la implantació renovable a Espanya s'està concentrant en zones especialment sensibles per a espècies d'aus amenaçades i hàbitats de gran valor ecològic. El problema no és tant un parc concret com l'efecte acumulatiu que poden tenir moltes instal·lacions mal ubicades sobre el territori.

Precisament per això, potser la millor manera de reduir els conflictes entre energia i biodiversitat és actuar abans.

Potser el millor parc solar és aquell que no cal construir perquè abans hem aprofitat les teulades de les nostres cases, les nostres indústries, les nostres granges, els nostres equipaments públics, els aparcaments i tots aquells espais que ja havíem transformat per l'activitat humana.

I aquí és on apareix una de les grans oportunitats perdudes. Durant els anys dels fons Next Generation hauríem pogut avançar molt més en aquesta direcció. Hauríem pogut convertir milers de metres quadrats de teulades en una xarxa de petites centrals energètiques distribuïdes, propietat de ciutadans, empreses, cooperatives i ajuntaments.

No ho hem fet amb la intensitat necessària. I ara, mentre el PLATER accelera la implantació de noves instal·lacions sobre el territori, ens trobem discutint sobre on s'han de situar els futurs parcs quan encara queda molt potencial sense aprofitar sobre les nostres pròpies teulades.

Però fins i tot si alguns dels futurs projectes incorporen mesures ambientals exemplars, això no resol una altra qüestió fonamental: una part important de la riquesa generada podria acabar fora del territori.

Potser la gran lliçó és aquesta. La transició energètica no consisteix només a substituir petroli, gas o carbó per energia renovable. També consisteix a decidir qui planifica aquesta energia, qui la produeix, qui la controla i qui es beneficia dels seus rendiments.

Quan deixem passar les oportunitats de generar energia des de les nostres teulades, les nostres cooperatives i els nostres municipis, no desapareix la necessitat de produir energia. Simplement traslladem aquesta responsabilitat —i sovint també els beneficis— a altres actors.

Durant dècades hem estat consumidors d'energia.

Ara tenim l'oportunitat de ser alguna cosa més.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos qui farà la transició energètica del Moianès i començar a preguntar-nos què estem disposats a fer cadascun de nosaltres perquè aquesta transició beneficiï també les generacions futures.

No preguntis qui produirà l'energia del futur.

Pregunta si vols limitar-te a consumir-la o si vols participar en la seva planificació, la seva producció i la seva propietat.


Joaquín Jiménez Godoy
Diplomat en Transició Energètica per la URV
 


Nota de l'autor: Aquest article no pretén qüestionar la necessitat de la transició energètica, sinó reflexionar sobre com es desplega, qui en participa i com es poden compatibilitzar els objectius climàtics, la biodiversitat i el desenvolupament local.

Fonts i documentació consultada

Projecte Olivehult (Suècia)

Planificació energètica a Catalunya (PLATER)

Biodiversitat i energia fotovoltaica

Impactes sobre la biodiversitat i aus amenaçades

Comunitats energètiques i transició energètica

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PUMP TRACK sí, però no així.

Imatge
  Introducció La construcció d’un pump track al centre de l’Estany ha obert un debat que considerem necessari i saludable per al poble: com podem compatibilitzar noves activitats lúdiques amb el respecte al veïnat, al paisatge i a la convivència? Aquest escrit no qüestiona la utilitat d’un circuit d’aquest tipus ni la voluntat de fomentar espais per als joves, sinó la seva ubicació actual i el procés amb què s’ha impulsat, que considerem que requereix una major transparència i participació. A data d’avui, 3 de maig de 2026, han passat 300 dies des del dipòsit inicial de les terres, i encara no es disposa de tota la informació necessària per poder valorar amb plenitud si la decisió d’ubicar el pump track en aquest emplaçament s’ha adoptat amb totes les garanties i amb el respecte als drets de la ciutadania. Davant d’una actuació pública que pot tenir impacte en la vida quotidiana, en les propietats i en els drets de part del veïnat, considerem legítim i necessari poder accedir a l...
Més informació

El Pump Track a l’Estany: una lectura comunitària

Imatge
  La maduresa d’una comunitat es veu en  com tracta la seva minoria més vulnerable" Bertold Brecht (1898-1956) Anàlisi psicosocial i comunitària d’una situació que demana comprensió i respecte Introducció El debat al voltant del Pump Track de l’Estany ha anat molt més enllà d’un equipament d’oci. En una comunitat petita, qualsevol canvi físic pot tenir un impacte social, emocional i de convivència que va molt més enllà del que es veu a primera vista. Aquesta lectura vol aportar context, serenor i una mirada comunitària a un conflicte que afecta, de manera directa, una única família , però que interpel·la tot el poble. 1. Quan un equipament deixa de ser només un espai Per a una part important del poble, el Pump Track és activitat, joventut, esport i dinamisme. Per a una altra part —especialment per la família que viu a tocar de la instal·lació— és soroll, pèrdua de tranquil·litat i un projecte vital alterat. Quan això passa, l’equipament ja no és un simple espai físic:...
Més informació

Pump track: tancat el debat sobre la inundabilitat, s’obren nous interrogants

Imatge
  Un debat que no s’atura: i si ara parlem del lloc escollit pel pump track? Amb el temps, el debat sobre el pump track ha anat canviant de forma. Si primer es discutia si calia o no aquest equipament o si les obres s’havien iniciat amb prou transparència, després es va posar el focus en la seva ubicació concreta . Es va dir que s’havia escollit un espai interior, envoltat de cases, perquè d’altres alternatives estaven afectades per inundabilitat. Doncs bé, això ja ha quedat resolt: el Camp de les Pedres , un espai obert i conegut per tothom com l’antic camp de futbol, no és zona inundable segons el Visor de l’ACA. El debat "inundable sí o no" es pot donar per tancat. Però, com passa sovint, una pregunta resolta n’obre dues més . Ara es pot obrir el debat sobre la distància . Des del centre del poble fins al Camp de les Pedres hi ha uns 700 metres , segons Google Maps. És massa lluny per als infants i famílies que vulguin anar-hi a peu o en bicicleta? O és una distància ass...
Més informació