Pep Sindreu

 

Pep Sindreu: la mirada que encara ens acompanya

En Pep Sindreu Portabella (1953-2020), alcalde de l'Estany entre els anys 1999 i 2007, va ser professor de llengua i literatura catalanes durant més de trenta-cinc anys al col·legi Sant Ignasi-Sarrià de Barcelona. Apassionat de la literatura, lector infatigable i observador atent del món que l'envoltava, va deixar un llegat humà i cultural que encara avui continua ben present entre nosaltres.

El març de 2022 va veure la llum el llibre pòstum Notes, una obra que recull textos escrits al llarg de gairebé cinquanta anys, des de 1973 fins als darrers mesos de la seva vida. El volum constitueix una mostra excepcional de la seva sensibilitat literària i de la seva manera d'entendre el paisatge, les persones i el pas del temps.

Gràcies a Marina Berdalet, companya d'en Pep, que ha volgut compartir amb nosaltres aquests textos, avui podem oferir als lectors de la Revista Digital de l'Estany una petita mostra d'una joia literària que mereix ser descoberta i rellegida.

Avui obrim aquest espai dedicat a l'obra d'en Pep Sindreu amb la voluntat de preservar-ne la memòria i de compartir amb nous lectors una mirada que continua plenament viva.

Per ajudar-nos a entendre millor el llibre, reproduïm les paraules prèvies dels editors i, a continuació, dues de les notes incloses a Notes: «Hivern» i «Papallona de la col».

Potser per això aquesta publicació té un valor especial. No parla d'en Pep. És en Pep qui ens torna a parlar.

Paraules prèvies

«Tan poc que costa no escriure» [diu] Joan Maragall, davant de la impetuositat textual premodernista. «Potser no escriure, de vegades, també costa» [diu] Pep Sindreu.

Aquestes Notes formen part d’un arxiu que l’autor va enviar a la Marina per correu electrònic, poc abans de la seva mort. Discretament, com qui deixa un regal en una tauleta de nit o a la taula del menjador. Sense manual d’instruccions.

La Marina i amics d’ella i d’ell hem pensat que l’alt octanatge literari d’aquestes notes en justifiquen la publicació.

L’autor era un apassionat de la literatura. Era un lector quilomètric i va omplir moltes llibretes, i les va remenar força (deixar sobre el pergamí signes de signes, sobre els quals es pugui exercitar la pregària del desxiframent, Eco dixit). La modèstia i el perfeccionisme, però, li van posar el llistó molt alt.

És de suposar que a partir de la seva recent jubilació s’hi hauria posat amb ganes, però la malaltia i la mort s’ho van endur tot avall.

Aquestes Notes abracen una bona part de la vida d’en Pep i també alguns grans intervals de silenci. La primera nota està datada el dia de Pasqua de 1973 i l’última, del maig de 2020, pocs mesos abans de morir.

Cal advertir als lectors que no són les úniques notes que en Pep va deixar escrites, però sí aquelles sobre les quals va treballar gairebé fins a l’últim moment. I treballar-hi, per en Pep, significava llegir-les, rellegir-les, copiar-les, revisar-les, modificar-les, transformar-les amb la voluntat de trobar la paraula més precisa, la sensació més ben descrita, el paisatge més ben retratat o l’anècdota més ben explicada.

Per tant, els lectors tenen entre les mans unes notes cuidades i perfeccionades amb el pas dels anys i mai del tot tancades pel mateix autor, tancament que han hagut d’assumir els editors d’aquests papers.

En aquest sentit, publicar-les no és sols un acte d’homenatge a en Pep, sinó una manera d’agrair-li que hagi fet perdurable tant la seva mirada com la seva estada en aquest món que ens ha tocat de viure.

Els editors: Q. Ferran / E. Marsol / A. Arrufat / M.A. Gardella / J.A Poch / X. Renedo
Gener de 2022

[38] Hivern

En els meus esforços, ho tinc tot a favor.

El blat petit estén cada dia més la ditada d'aquarel·la sobre l'argila rogenca dels camps. La neu resplendeix lluny al Canigó, darrere les plomes elegants dels pollancres de la bassa de la Crosa. La finestra de la cuina emmarca, a les feixes de darrere de casa, el gat que sotja el talp soterrat.

Al matí un parrac de boira remena sobre el serrat de l'Hora Bona, i a la tarda la roureda de la Costa es daura al sol de ponent com una torrada al foc.

La mullena del plugim fa pesar sobre la terra la capçalera de l’església, els absis florits de líquens i verdets.

Al bar fumós, la dent d'or d'un pagès em pica l’ullet quan la carta robada li arrodoneix la jugada.

Ha passat la primavera i ha passat l'estiu —la potència i l'acte dessagnat. Han arribat al bosc les joies humides de la tardor: els bronzes i els carmins, els taronges i els rovells, la sang presa i els daurats, canyelles, maltes i conyacs.

Han passat els colors de la corrupció vegetal i hem entrat en el clatell pelat i net de l'hivern.

I tornarà encara pensativa la primavera.

(1996)

[48] Papallona de la col

Fa un mes llarg la Marina va obrir la nevera per agafar un parell d’ous i va quedar esbalaïda quan una papallona de la col en va sortir voletejant.

Una papallona al mes de gener a l’Estany, i sortint de la nevera!

Commoguda per un impuls de vida tan poderós, la Marina la va instal·lar de seguida dintre d’una bonica petxina de vieira, en el racó del marbre de la cuina on cuida les plantes desmillorades, a l’ombra d’una crassulàcia suculenta.

Li va posar un polsim de sucre humitejat amb mitja gota d’aigua i una flor d’orquídia per si li quedava gens de nèctar per libar. A aquestes provisions de boca hi va anar afegint assajos successius: una rodanxa de carbassó, dues o tres margarides, un tros de fulla de col (esclar!), mitja mongeta tendra oberta en canal i un bri de julivert.

La papallona no semblava fer gaire cas d’aquestes llaminadures, si no era per instal·lar-s’hi com al sofà de casa. En canvi, quan li donaves una mica d’aigua s’hi abocava de tal manera que si aixecaves uns mil·límetres la cullereta semblava que havia de quedar-hi penjada de l’espiritrompa.

Molta set.

La papallona de la col renascuda del fred, la princesa de la casa, ha anat sobrevivint per voldria saber quina força vital. Passava les hores en una immobilitat completa, subjecta a una economia d’esforços portada a l’extrem.

Se sentia decandir i estava abismada en aquella mena d’estoïcisme animal que afecta les bèsties que agonitzen? O simplement reposava al seu aire?

Molt de tard en tard, però, s’esbargia, papallonejava, i després la trobàvem quieta com sempre en un o altre lloc de la cuina, de vegades al vidre de la finestra, de cara al paisatge.

Si llavors posaves un dit sota la seva immobilitat, hi pujava de seguida i es deixava portar a la llar petxina. Allà, amb les ales verd grogues plegades entre la verdura, es mimetitzava tan admirablement que potser no hi era ben bé del tot.

Però tot ve que s’acaba, i avui s’ha donat per la pell.

La Marina, que també sent l’impuls de vida, l’ha enterrat en el test del cactus que té a la tauleta del rebedor, perquè res no es perdi del tot.

(17 de febrer de 2018)

---

Hi ha persones que deixen records. D'altres deixen obres.

Aquestes pàgines formen part del llegat d'en Pep Sindreu.

Avui no parlem d'en Pep. És en Pep qui ens torna a parlar.ns torna a parlar.

Joaquín Jiménez.