Quan una mestra diu que no arriba
Hi ha vídeos que duren poc més d'un minut però que obliguen a aturar-se i pensar.
Fa poc vaig veure una carta oberta d'una mestra. No era un discurs polític ni una reivindicació corporativa. Tampoc era una queixa personal. Era, senzillament, el relat d'un dia qualsevol dins d'una aula.
Font: Una mestra
- Una aula amb gairebé trenta alumnes.
- Un infant amb autisme.
- Una nena amb dificultats d'atenció.
- Un alumne amb problemes de conducta.
- Altres que necessiten suport emocional, acadèmic o simplement algú que els escolti.
- I una sola mestra intentant arribar a tothom.
Mentre escoltava aquell testimoni, em venia al cap una pregunta que tots ens hauríem de fer: és aquesta l'escola que volem per als nostres infants?
La diversitat és una riquesa. Probablement mai les nostres escoles havien estat tan diverses ni tan representatives de la societat real. Però la diversitat no es gestiona només amb bona voluntat. Necessita recursos, temps, professionals especialitzats i unes administracions capaces d'adaptar-se als nous reptes.
Ara bé, també és just explicar que hi ha escoles on les coses es fan d'una altra manera.
Des de STEAM4ALL tenim la sort de col·laborar regularment amb diverses escoles rurals del Moianès. Es tracta, en molts casos, de centres amb ràtios inferiors a la mitjana de les escoles graduades i amb aules multigrau i multinivell, on conviuen alumnes de diferents edats i cursos. Els voluntaris entrem a les aules quan els equips docents ho consideren oportú, donant suport a projectes, activitats i aprenentatges. Aquesta proximitat ens permet observar de primera mà què passa dins les classes.
I el que hi veiem sovint és una realitat que convida a l'optimisme.
Les característiques pròpies de l'escola rural faciliten l'adaptació dels aprenentatges a les necessitats de cada infant. La flexibilitat de les aules multigrau permet treballar amb ritmes diferents, plantejar activitats diverses dins un mateix espai i convertir la diversitat en una oportunitat educativa.
Això no significa que no hi hagi dificultats. N'hi ha, i moltes. Però també hi ha unes condicions que afavoreixen una atenció més personalitzada i una participació més activa de l'alumnat.
Per això sovint tinc la sensació d'estar observant un altre món.
Un món on els alumnes no són simples espectadors asseguts en una cadira.
Un món on és difícil que algú es desconnecti mentalment de la classe perquè sempre hi ha alguna proposta, alguna conversa, algun repte o alguna responsabilitat que el torna a fer protagonista del seu propi aprenentatge.
Un món on he pogut veure infants ajudant altres infants, alumnes de diferents edats treballant plegats i mestres adaptant constantment les seves propostes educatives a les necessitats reals del grup.
I, sobretot, un món on és molt difícil que un infant passi desapercebut durant gaire temps.
Potser per això el vídeo m'ha impactat tant.
Perquè darrere del crit d'auxili d'aquesta mestra hi ha una realitat que existeix i que mereix ser escoltada. Però també perquè he tingut la sort de veure que altres maneres d'organitzar l'escola són possibles i que, quan les condicions ho permeten, passen coses extraordinàries.
Per això, quan una mestra diu que no arriba, val la pena escoltar-la.
No perquè es queixi, sinó perquè ens està recordant que l'educació és la inversió més important que una societat pot fer.
I perquè darrere de cada infant hi ha un futur que mereix totes les oportunitats possibles.
Director de la ZER Moianès LLevant
Joaquín Jiménez Godoy
Totalment d'acord en el que dieu, realmente és un privilegi poder treballar com treballeu i amb les condicions que ho feu, i sobretot amb la voluntat de tota la gent que ho feu possible Felicitats per la tasca feta i endavant!! Tan de bo ho poguessin fer més escoles!!
ResponElimina