La tercera via de la transició energètica
I si el debat sobre la transició energètica estigués incomplet?
He llegit amb interès l'editorial de l'ARA «Més electrificació, menys renovables».
Comparteixo plenament la seva idea principal: Catalunya necessita accelerar la transició energètica. Si volem electrificar el transport, la indústria o la climatització dels edificis, també hem d'augmentar de manera decidida la producció d'energia renovable.
Però, mentre llegia l'article, no podia evitar pensar que al debat públic hi continua faltant una peça fonamental.
Cada vegada tinc més la sensació que ens han acostumat a pensar que només hi ha dues opcions.
D'una banda, desplegar parcs eòlics i fotovoltaics tan ràpidament com sigui possible.
De l'altra, oposar-s'hi perquè comporten un impacte massa gran sobre el territori.
I si aquest debat estigués incomplet?
La tercera via... o potser la via que Europa ja fa anys que proposa
Existeix una tercera via.
Una via que prioritza les teulades abans que els camps.
Que aprofita les cobertes industrials, els edificis municipals, els aparcaments i els polígons industrials.
Que impulsa l'autoconsum compartit, les comunitats energètiques, les bateries distribuïdes i la participació directa de la ciutadania.
Una via en què els beneficis econòmics també es queden al territori.
Aquesta via no és una teoria.
És la que des de fa anys intentem construir des de la cooperativa Moianès Sostenible.
Al Moianès estem demostrant que és possible impulsar projectes d'autoconsum compartit aprofitant espais ja transformats, implicant la ciutadania i fent que l'energia sigui també una eina de desenvolupament local.
Aquest model, probablement, no evitarà que en un futur siguin necessàries altres instal·lacions de més dimensions.
Però sí que pot reduir molt la necessitat d'ocupar nou sòl i, sobretot, generar una acceptació social molt més gran, perquè la ciutadania deixa de ser una simple espectadora i passa a formar part de la solució.
El més sorprenent és que aquesta no és una idea que hagi nascut al Moianès.
És, precisament, el model que la Unió Europea fa anys que promou.
Europa ha posat els recursos. Hem aprofitat l'oportunitat?
Potser també ens toca fer una mica d'autocrítica.
Europa no només ha posat damunt la taula milers de milions d'euros a través dels fons Next Generation. També ha proposat una manera diferent d'entendre la transició energètica: una transició distribuida i participativa, amb un paper protagonista dels governs locals, de la ciutadania i de les comunitats energètiques.
És el mateix missatge que la Comissió Europea continua defensant avui a través del Pacte d'Alcaldes.
Per això crec que ens hem de fer una pregunta incòmoda, però necessària.
Hem aprofitat els recursos europeus per transformar el model energètic o, sobretot, el que hem fet és reduir la factura elèctrica dels edificis públics?
En molts municipis, els fons Next Generation s'han destinat principalment a instal·lar plaques fotovoltaiques als equipaments municipals.
És una actuació positiva.
Però era aquest l'objectiu final?
O era només el primer pas d'una transformació molt més profunda?
Quantes comunitats energètiques locals han nascut gràcies a aquests recursos?
Quantes famílies, petits comerços o empreses han pogut participar directament en aquesta transformació?
Quants ajuntaments han aprofitat aquests projectes per explicar a la ciutadania que la transició energètica també podia ser seva?
Probablement molts menys dels que haurien estat possibles.
També ens toca mirar-nos al mirall
L'autocrítica, però, no correspon només a les administracions.
També una part de l'ecologisme ha dedicat molts esforços —i sovint amb tota la raó— a denunciar els impactes dels parcs renovables.
Però potser no hem dedicat la mateixa energia a construir i explicar amb prou força aquesta alternativa basada en la generació distribuïda, les comunitats energètiques i la participació ciutadana.
I nosaltres, les cooperatives, tampoc no ens podem considerar al marge d'aquesta reflexió.
Si aquesta alternativa encara ocupa un espai tan petit en el debat públic, segurament tots hi tenim alguna responsabilitat.
Una conversa que no he deixat de rumiar
Fa pocs dies, un veí de l'Estany, una persona molt influent per la capacitat que té de generar opinió, em va dir una frase que no he deixat de rumiar.
Em va dir:
«I si a l'Estany l'Ajuntament no ha impulsat la transició energètica, ni tan sols ha aprofitat els fons Next Generation per instal·lar plaques fotovoltaiques a les seves pròpies teulades, potser el culpable ets tu, que no ho has sabut explicar prou bé.»
Aquelles paraules em van descol·locar.
La primera reacció va ser pensar que no era just carregar aquesta responsabilitat sobre una sola persona.
Però, després de donar-hi moltes voltes, vaig entendre que amagaven una lliçó molt més profunda.
La transició energètica no és només una qüestió de tecnologia.
Ni de subvencions.
Ni de normativa.
És també una qüestió de pedagogia.
De generar confiança.
D'escoltar.
De construir consensos.
Per això crec que ens toca fer autocrítica a tots.
Als qui impulsem cooperatives.
Als qui ocupen responsabilitats públiques.
Als moviments socials.
Als qui defensem el territori.
I també als qui intentem explicar que existeix una altra manera de fer les coses.
Perquè, si aquesta manera de fer encara no forma part del debat públic amb la força que mereix, probablement tots hi tenim una part de responsabilitat.
Jo, almenys, assumeixo la meva.
Però també continuaré fent una pregunta que considero imprescindible.
Com és possible que la Unió Europea promogui un model basat en comunitats energètiques, participació ciutadana i lideratge dels governs locals, mentre aquí el debat públic continuï reduït, massa sovint, a una confrontació entre parcs renovables i oposició als parcs?
Potser ha arribat el moment de parlar menys dels extrems i començar a construir el camí del mig.
Perquè la millor transició energètica no serà la que només produeixi electricitat.
Serà la que també generi comunitat, sobirania energètica, retorn econòmic al territori i confiança entre les persones.
Encara hi som a temps.
Subscriu-te gratuïtament a la revista i rep les properes publicacions. Només cal omplir aquest formulari
Molt d acord en la majoria de les coses.
ResponEliminaDiscrepo en dues, però. Quan tingui temps et faig un comentari a l article.
1-El discurs, que s han fet seu els contraris al PLATER que diu: 'Primer a les teulades i llocs antropitzats', crec que fa un flac favor a la la promoció d instal·lacions de renovables.
Primer perquè reforça el discurs dels que diuen que amb les teulades i llocs antropitzats' ja n hi ha prou, tots sabem que no és cert.
Els models decreixentistes diuen que es pot reduir un 90% l energia que consumim ara, o sigui viure amb l energia que es consumia els anys 40 i viure bé. Doncs en aquest cas és l únic que la generació amb fotovoltaica a les teulades i altres n hi hauria prou. En aquest supòsit la potència eòlica actual, però, s hauria de multiplicar per 7.
2-L any que més fotovoltaica en teulades s ha instalat és el 2023(ajuts Next Generation a tope, quasi et sortia gratuïta), i es van instalar 491MW. L any passat 231MW. Si en teulades i altres es pot instal·lar uns 13.000MW, tardariem 26 anys. Si tots sabem, fins hi tot en els models més decreixentistes, que no s ha i generaría suficient energia, i amb l emergencia climàtica que tenim a sobre, perquè coi hem de fer primer les instal·lacions sobre teulada? És un sense sentit, cada grau que augmenti la T°C, són uns quants milions de persones que perdran els seus lloc on viuen, amb tot el que això comporta.
I l altre punt que no estic d acord , és quan dius que la lluita és entre Macroparcs si, Macroparcs no.
No, la lluita és entre qualsevola parc si, qualsevol parc no, ja que la mida no importa. A Moià estan en contra del parc fotovoltaic del Prat, d uns 3 MW.
El resum és el No a Tot.
*Dades extretes de l informe de la Xarxa per la Sobirania Energètica "quanta energia necessitarem el 2050".
Us deixo l enllaç, molt interessant, compara el PROENCAT amb 3 altres models.
https://xse.cat/wp-content/uploads/2026/03/QuinaEnergiaNecessitarem2050_web.pdf
Gràcies, Jordi. M'agrada molt que hagis dedicat temps a llegir l'article amb aquest nivell de detall. Les dades que aportes són molt interessants i comparteixo plenament la preocupació per la urgència climàtica.
EliminaDe fet, crec que coincidim en l'essencial: cal desplegar molta més energia renovable i fer-ho molt més de pressa del que estem fent.
Potser on posem l'accent és diferent.
Quan parlo de prioritzar les teulades i els espais antropitzats no ho plantejo perquè pensi que, per si sols, siguin suficients. També dic a l'article que probablement no evitaran que en el futur calguin instal·lacions de més dimensions.
El que intento defensar és que aquest primer esforç és fonamental per generar confiança, implicació ciutadana i retorn econòmic al territori. Si la ciutadania participa des del principi en la producció d'energia, crec que també serà més fàcil afrontar els debats més complexos que vindran després.
A més, aquesta priorització no és només una opinió personal. La mateixa Llei catalana del canvi climàtic (16/2017) estableix que, sempre que sigui possible, les renovables s'han de desenvolupar aprofitant espais ja alterats per l'activitat humana i prioritzant les cobertes, els aparcaments i altres espais antropitzats. També fixa l'objectiu que almenys el 30% de la nova potència renovable sigui distribuïda i participada per la ciutadania, les administracions locals i les comunitats energètiques.
Precisament amb aquest esperit, l'any 2023 El Fanal i Moianès Sostenible vam presentar una moció que el Ple del Consell Comarcal del Moianès va aprovar per unanimitat. Aquell acord demanava estudiar tot el potencial de les teulades i espais antropitzats de la comarca i posar aquests espais al servei de la generació distribuïda i compartida.
Per això prefereixo parlar de "prioritzar" i no de "limitar-se". Prioritzar no vol dir renunciar a altres solucions si acaben sent necessàries; vol dir començar pel que genera menys impacte territorial i més participació social.
També comparteixo amb tu que no tot el debat es redueix als macroparcs. Hi ha oposició a projectes de dimensions molt diverses. Justament per això crec que és encara més important construir un model que generi confiança abans que confrontació.
En qualsevol cas, gràcies pel comentari. M'ajuda a matisar millor el missatge, i segurament això ja és una aportació valuosa al debat.
Bon dia; a mi m’agradaria que el que dius fos viable, pero tenint en compte per que el Moianes tingui 100% ER, cal mobilitzar entre 200 i 400 Mil.lions d’euros per montar plaques i Molins diria que que amb la via intermitga que proposes nomes asolirem el 20% d’ER al Moianes. Jo parlo amb coneixement de cause xq he participat en l’unic projecte d’1 moli participatiu de 2,8Mw amb 600 persones ( moli del Pujalt).
ResponEliminaAl meu entendre, aquest 20% no és cap fracàs. Al contrari, és un objectiu que ja hauríem d'haver assolit.
EliminaHem tingut temps, hem disposat de recursos econòmics extraordinaris procedents dels fons Next Generation i hem conegut experiències d'èxit arreu d'Europa.
La pregunta, doncs, no és si aquest 20% és suficient. La pregunta és: per què no hem fet els deures?
I, sobretot, per què hauríem de renunciar ara a fer-los?