Arrels en la natura, present en la ciència i visió en el futur
D’un petit poble al món
Em dic Sílvia Forcat i sóc de Collsuspina. Créixer envoltada de camps, granges i boscos amb el Montseny i Montserrat a l’horitzó em va crear, ja des de petita, un vincle molt fort amb la natura i els animals i em va ensenyar a entendre la gran dependència que tenim del temps i la naturalesa.
El meu món es va començar a ampliar quan als divuit anys vaig marxar a Barcelona per estudiar Enginyeria Mecànica a la Universitat Politècnica de Catalunya. Acabats els meus estudis, vaig treballar durant cinc anys al Sincrotró ALBA, un accelerador de partícules d’aquí Catalunya. Va ser allà on la meva passió per la ciència es va consolidar. El contacte amb científics d’altres parts del món, d’alguna manera, em va donar ales per continuar explorant noves facetes de la meva professió i em va impulsar a anar-me’n a l’estranger.
La meva carrera em va portar fins als Estats Units, on vaig treballar a la frenètica Silicon Valley, però resguardada pel ritme més pausat de la Universitat de Stanford. Viure i treballar aquí va suposar un enorme canvi. No només es tractava d’un lloc molt allunyat de casa, sinó que la seva cultura, els seus valors i la seva manera de treballar no s’assemblaven gaire al que coneixia fins aquell moment.
Viure a l’estranger no sempre és fàcil, però t’obre els ulls i la ment. A vegades et reafirma en els teus valors i, d’altres, te’ls fa qüestionar. D’alguna forma et canvia com a persona, però al mateix temps et fa descobrir tot allò que vols conservar.
Vaig abandonar els Estats Units per anar-me’n a treballar a la Universitat de Lund, a Suècia, on vaig estar set anys. De nou, un altre canvi de país i una altra manera d’entendre la vida. Aquesta vegada, més al nord d’Europa, vaig descobrir que ser europeu també pot tenir molts matisos: no és ben bé el mateix viure al nord que al sud.
Pel camí em vaig casar, vaig tenir un fill i ens en vam anar a Alemanya. Actualment vivim a Múnic, a tocar dels Alps. Treballo al FRMII, una font de neutrons i positrons que són utilitzats per a experiments científics i per al tractament de pacients de càncer, tot dins la Universitat Tècnica de Múnic. Una nova cultura, una nova llengua i, una vegada més, una nova manera d’estar en el món, la germànica. Aquí el meu fill, ara de quatre anys, corre per les vores dels rius i, quan pot, aprofita per tirar pedres als sabaters que suren damunt de l’aigua.
Moltes voltes, llocs diferents, però sempre dins del món de la ciència i l’enginyeria. La meva carrera m’ha ajudat a entendre millor el món que m’envolta, però també m’ha portat, cada vegada més, a fer-me preguntes sobre la manera com vivim.
Ser mare em va fer canviar la pregunta
Moltes d’aquestes preguntes van esdevenir fonamentals amb l’arribada del meu fill.
Quan penso en la meva infantesa, penso en els estius i els hiverns ben marcats, en la neu que arribava cada hivern i en aquella sensació que les estacions tenien un ritme propi. Ara, en canvi, cada vegada costa més reconèixer aquell mateix patró. No només a Catalunya, sinó arreu del món. Penso en els coralls de Hawaii completament blanquejats a causa de les altes temperatures del mar, en els hiverns sense neu al sud de Suècia, i en les pistes d’esquí alpines que necessiten fabricar neu per poder continuar obertes.
Són llocs i realitats molt diferents, però formen part d’un mateix planeta que està canviant massa ràpid.
I llavors apareix una pregunta que abans no em feia amb la mateixa intensitat:
Quin món li quedarà al meu fill?
I jo, què puc fer?
Durant molt de temps, aquestes preocupacions em semblaven massa grans. El canvi climàtic, la contaminació, la pèrdua de biodiversitat, el consum desmesurat... Com podia una persona sola fer alguna cosa davant de problemes d’aquesta magnitud?
Però amb el temps m’he adonat que calia canviar l’enfocament. Potser no puc canviar el món jo sola, però sí que puc decidir com vull viure-hi. I sobretot, puc intentar que a casa nostra algunes coses es facin d’una manera una mica diferent.
Així vaig començar a fixar-me més en aquelles petites decisions del dia a dia que abans em passaven desapercebudes. Intentar reutilitzar abans de comprar alguna cosa nova. Reparar en lloc de llençar. Anar amb bicicleta sempre que puc. Buscar alternatives més naturals. Pensar una mica més abans de consumir i preguntar-me si realment necessito allò que estic a punt de comprar.
No sempre és fàcil i, evidentment, no sempre ho faig bé. Però he descobert que no es tracta de fer-ho tot perfecte. Es tracta de ser una mica més conscient de les nostres decisions i intentar millorar, pas a pas.
També he començat a interessar-me cada vegada més per les energies renovables i per les noves maneres que tenim de produir i utilitzar l’energia. La meva formació com a enginyera i la meva curiositat per la ciència fan que em fascini entendre com funcionen aquestes tecnologies i, sobretot, pensar com poden ajudar-nos a construir una societat diferent.
I com més aprenc, més m’adono que no tot són grans invents ni grans revolucions. Moltes vegades, les solucions ja existeixen. El repte és conèixer-les, aplicar-les i aconseguir que arribin a formar part de la nostra vida quotidiana. Precisament per aquest motiu vaig crear el perfil d’Instagram ProEthika.
A través d’ell comparteixo tot aquest aprenentatge, no perquè em consideri una experta en sostenibilitat (encara em queda molt per aprendre!) sinó perquè em vaig adonar que, mentre jo buscava maneres de fer les coses millor, segurament hi havia més persones fent-se les mateixes preguntes amb qui podia compartir i aprendre.
De fet, el meu perfil és un lloc on compartir idees, descobriments i petites coses que em semblen interessants per viure d’una manera més conscient. Des de maneres de reutilitzar o reduir residus fins a projectes d’energies renovables, productes més sostenibles o, simplement, idees que em fan pensar. I també és una manera d’aprendre. Perquè compartir allò que descobreixo m’obliga a investigar, a qüestionar-me coses i, moltes vegades, a descobrir que no hi ha respostes tan senzilles com semblava al principi.
No cal canviar-ho tot
De vegades tinc la sensació que quan parlem de sostenibilitat partim d’unes expectatives impossibles: hem de viure sense residus, no menjar mai res que vingui envasat, no tenir cotxe o produir nosaltres mateixos la nostra energia, si no no estem fent prou!
Jo ho veig d’una altra manera.
Crec que els petits canvis importen. No perquè un gest individual solucioni per si sol el canvi climàtic, sinó perquè les nostres decisions tenen un efecte que va més enllà de nosaltres mateixos.
Quan una persona canvia un hàbit, potser en parla amb algú. Quan moltes persones ho fan, les empreses ho comencen a notar. I quan la societat canvia les seves expectatives, també canvien les coses que semblaven a priori impossibles.
No es tracta de ser perfectes. Es tracta de començar.
Potser és anar amb bicicleta o transport públic un dia més a la setmana; o reparar alguna cosa abans de llençar-la; o comprar menys i reutilitzar més; o aprendre d’on ve l’energia que consumim; o plantar alguna cosa; o escollir un producte diferent. O simplement començar a fer-nos preguntes.
Probablement la primera petita revolució és aquesta: deixar de pensar que el problema és massa gran perquè nosaltres hi puguem fer res.
Jo no sé quin món trobarà el meu fill quan sigui adult. No sé com seran els hiverns, els estius, les ciutats o els paisatges que ell coneixerà. Tampoc sé si totes les petites decisions que prenem avui seran suficients. Però sí que sé que vull intentar-ho.
Vull que, quan algun dia el meu fill em pregunti què vam fer nosaltres quan vam començar a veure que les coses no anaven bé, li pugui dir que no ens vam quedar mirant.
Que vam aprendre. Que vam canviar algunes coses. Que vam intentar fer-ho millor per ell.
I que vam entendre que construir un món millor no comença necessàriament amb grans gestos. De vegades comença, simplement, amb una persona que decideix fer una cosa una mica diferent.
La mirada de Núria Salán
Núria Salán Ballesteros (Barcelona, 1963) és enginyera química, doctora en Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica, professora de la Universitat Politècnica de Catalunya i sotsdirectora de Promoció Institucional i Estudiantat de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa. Actualment és vicepresidenta de la Societat Catalana de Tecnologia, entitat que va presidir del 2016 al 2024.
Després de llegir l’article de la Sílvia Forcat, ens ha fet arribar aquesta reflexió:
He llegit l’article de la Sílvia Forcat i m’ha emocionat, m’ha emocionat molt. Hi reconec els seus orígens «de poble», que no han estat cap impediment per somiar «en gran» ni per atrevir-se a volar, no només amb el pensament, sinó també físicament: recorrent el món i gaudint de tot allò que la ciència i la tecnologia li han permès viure.
Llegeixo també el seu neguit per «quin món quedarà als nostres fills...» i això em referma en la percepció que les dones STEAM, com la Sílvia Forcat, tenen un profund sentit del compromís, que impregna tot allò que fan i arrela en les generacions que venen darrere seu.
I nosaltres, com a societat, tenim la fortuna de comptar amb el talent de la Sílvia, tan immens com proper.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada