Enric Rodó i la carlina que va mirar a contrallum

 

Enric Rodó i la carlina que va mirar a contrallum

Una conversa amb Joaquín sobre l’Estany, la creació artística i les descobertes inesperades que van obrint camins.

Enric Rodó recorda els estius de la infantesa a l’Estany com un temps de llibertat. Sortir de casa després d’esmorzar, tornar per dinar i reprendre el dia a fora. Avui hi viu, amb el bosc a tocar i les passejades amb els gossos com una manera quotidiana d’observar i trobar materials per a la seva obra.

Va ser durant una passejada que una carlina, mirada a contrallum, li va revelar una geometria que fins aleshores li havia passat desapercebuda. Aquella descoberta el va portar a experimentar durant dos anys fins a aconseguir convertir-la en una imatge. Després vindrien les medalles, les làmpades i una recerca personal en què es troben la natura, l’art i les seves creences sobre el poder de les formes.

Enric, com comença la teva relació amb l’Estany?

Els meus pares van comprar la casa quan jo era petit, cap al 1976 o el 1977. Veníem tots els caps de setmana i hi passàvem els tres mesos d’estiu. Era una sensació de llibertat total: ens llevàvem, esmorzàvem, sortíem i tornàvem a casa per dinar. Després ja tornàvem a ser fora. Ens ho passàvem molt bé.

Més endavant també hi vaig viure una temporada, a finals dels noranta. Després vaig passar molts anys venint-hi només a dinar els diumenges, fins que el 2020, quan va morir el meu pare, vaig arreglar la casa i vaig venir a viure-hi.

Què hi has trobat, ara que hi vius? Com entra aquest entorn en la teva obra?

Tranquil·litat i la possibilitat de tenir molt a l’abast les coses amb què volia treballar. Si baixo, vaig al poble; si pujo, ja soc dins del bosc. M’agrada molt passejar-hi amb els gossos i buscar matèria orgànica que pugui utilitzar: fulles degradades, formes, textures…

M’agrada anar a la ciutat, però últimament, quan fa una estona que soc a Barcelona, ja tinc ganes de tornar aquí dalt. Aquesta tranquil·litat em costa trobar-la en altres llocs. Som a prop de molts llocs i, al mateix temps, l’Estany continua sent força desconegut.

I la carlina, com arriba a la teva vida?

Ja la coneixia de veure-la a les portes de les cases. Em preguntava per què la hi posaven i em vaig interessar pel mite. Però aleshores no vaig anar gaire més enllà.

El projecte va començar fa uns sis anys i mig. Passejava amb la meva parella d’aquell moment, que havia fet un ritual relacionat amb el sol. Vam passar pel costat d’una carlina, ella la va agafar i em va dir que allò era un senyal. Me la va passar, jo la vaig mirar a contrallum i hi vaig veure la forma geomètrica.

Vaig pensar: això ho vull convertir en una imatge.

Ja treballaves amb elements de la natura?

Sí. Feia imatges amb materials orgànics i anava fent amb un altre projecte de mòbils per penjar molt sensibles fets amb esquelets de fulles. Abans dels mòbils ja treballava amb les seves textures.

Quan vaig trobar la carlina no vaig pensar d’entrada en tot el que podria arribar a fer. Primer només volia aconseguir aquella imatge i ja en tenia prou. Després em van anar arribant estímuls i vaig veure que tenia molt més recorregut.

Què va costar passar d’aquella descoberta a una peça acabada?

Vaig estar dos anys fins que ho vaig aconseguir. Treballo posant el material entre dos vidres i hi ha molt poc espai. Necessitava que la base de la carlina quedés molt plana.

Aquesta base és la part de sota de la flor, on s’allotgen les llavors, quan la flor acaba el cicle les llavors surten volant sostingudes pels «angelets». Quan s’enlairen tots els «angelets» queden els forats i es veu la geometria. Has d’anar traient material i polint amb molta cura. Com més t’acostes a la forma que busques, més has de vigilar, perquè de vegades es trenca la base.

Algun amic em deia que no ho aconseguiria, i això em va esperonar. Fins que un dia li vaig poder ensenyar.

Ara que fa tant de temps que l’observes, què hi veus que potser nosaltres no veuríem?

Hi veig moltes coses. La segueixo al llarg de l’any: com s’obre, com es tanca segons el temps, com hi van els insectes i com va canviant.

Hi ha un moment en què la geometria es veu molt clarament a la part de sobre de la flor; després la flor pren més l’aspecte d’un coixinet. Tinc diferents zones on en trobo. Per a mi és una mica com els bolets: en un lloc n’hi ha i al costat no en trobes.

Allò que em permet la carlina és conservar aquella geometria en una base orgànica i treballar-hi. En moltes altres flors també hi veig la mateixa forma geomètrica, però no la puc obtenir per treballar-la.

Com apareixen les joies i les altres peces?

Mentre preparava les bases ja pensava en altres aplicacions. Primer ho vaig aplicar per fer muntatges de llum i després vaig pensar que ho podia convertir en joia.

Buscava un joier que m’ajudés, però no acabava de trobar la persona. Un dia em van convidar a dinar a casa d’un amic, a l’hora del cafè vaig conèixer un noi que era joier que també vivia allà. Jo portava una base de carlina al cotxe, perquè l’anava ensenyant. La vaig anar a buscar i li vaig preguntar si em podia ajudar a convertir-ho en joia. Em va dir que sí.

Més endavant, un amic terapeuta em va proposar fer el que ell anomenava una medalla terapèutica. Això no era a la meva llista d’idees, però va fer que em concentrés a desenvolupar la peça.

Quin procés feu servir per elaborar les medalles? Cada una és diferent?

Ara treballem amb microfusió. Partim d’una base de carlina, la passem a l’ordinador i en fem una impressió en tres dimensions. A partir d’aquí preparem el motlle i treballem amb el procés de la cera perduda.

Això vol dir que les medalles d’un mateix model parteixen del mateix patró; no són totes úniques.

També tinc pendent experimentar més amb el procés de l’electròlisi, per dipositar metall directament sobre la base orgànica. M’agradaria perquè així cada peça partiria d’una carlina concreta. No ho hem oblidat, però amb la microfusió hem pogut avançar molt.

I els materials?

Hem treballat amb bronze, llautó i plata. Volia que les medalles fossin accessibles, i el material influeix en el preu. Amb les làmpades treballem amb acer tallat amb làser.

A mi m’interessa sobretot la forma que traiem de la natura. Si la dibuixéssim amb ordinador i la féssim completament perfecta, per a mi no tindria el mateix atractiu. En aquesta hi entres amb la mirada i hi vas trobant coses diferents.

La carlina també t’ha portat a descobrir tradicions d’altres llocs. Què et va cridar l’atenció de Polònia?

Ja coneixia la tradició del País Basc i vaig començar a mirar què passava en altres llocs. El cas de Polònia em va arribar a través d’una dona polonesa que vaig conèixer en una fira.

Després de la trobada, em va explicar que a casa tenia un quadre del seu pare on apareixia una carlina i em va parlar de la tradició de la zona d’on venia la família. Vaig buscar-ne informació i em va sorprendre molt la riquesa de coses que s’hi associaven, i també la presència de la flor en els vestits i en l’art popular.

Hi apareix aquella expressió de les «nou forces». Què en saps?

Vaig llegir l’article i em va semblar fascinant tot el que atribuïen a la planta. Però exactament com s’expliquen aquestes nou forces, no ho sé. No he estudiat totes les tradicions. Aquesta em va sorprendre especialment perquè jo no sabia que a Polònia hi tingués tanta presència.

Hem parlat de la seva forma de sol i de la tradició de penjar-la a les portes. Què t’interessa d’aquesta relació entre la planta i la protecció?

Jo també em fixo en el fet que aquesta planta fa de baròmetre natural. Avui, que ha plogut, he anat al bosc i les he vist tancades. Penso que aquesta manera d’observar la planta devia ser útil per a la gent que treballava al camp o amb els ramats, i relaciono aquesta utilitat amb les històries de protecció.

Però el que més m’interessa en el meu treball és poder extreure aquella geometria i desenvolupar diferents aplicacions. Per a mi, una part de la potència de la carlina és aquesta possibilitat que m’ha donat.

Has esmentat Fibonacci, el nombre d’or i la geometria sagrada. Com entren en la teva mirada?

Jo relaciono la forma de la carlina amb Fibonacci i el nombre d’or. Quan la miro des de diferents angles hi vaig reconeixent altres formes. Per això he arribat a pensar que és com un contenidor de geometria sagrada.

Però no puc dir que ho tingui completament estudiat i demostrat. És una apreciació meva, que ha anat sortint d’observar-la i treballar-hi.

Enric, per a tu, la carlina té algun poder?

Per a mi, sí. Quan preparo les bases i vaig descobrint la forma, sento una vibració agradable, una calidesa. I quan vaig començar a portar la medalla vaig notar canvis subtils que jo considero positius.

Vaig voler saber què sentien altres persones i vaig començar a deixar-los peces perquè m’expliquessin les seves sensacions. De provadors en tinc d’escèptics i d’altres que estan més interessats amb els aspectes energètics. Algunes m’expliquen que hi han trobat beneficis; altres no em diuen res o no han sentit res, i no tinc cap problema amb això.

Al final és una experiència subjectiva. Jo proposo observar-se i veure què passa en el dia a dia.

Després de tot aquest recorregut, què t’ha ensenyat la carlina?

Tinc la sensació d’haver acompanyat a una forma geomètrica perquè es materialitzés en diverses aplicacions. Una forma geomètrica que, d’alguna manera, he ajudat a expressar-se.

I hi ha una paraula que per a mi és molt important en aquest projecte: serendipitat. Vas en una direcció i apareix una informació o una trobada que t’ajuda, i que fins i tot et porta a un lloc que no t’havies imaginat.

Si no m’haguessin ensenyat la flor relacionada amb el ritual de sol passat, no l’hauria mirat a contrallum en aquell moment. Si no m’haguessin convidat a aquell dinar, potser encara buscaria el joier. I si no hagués tingut aquella conversa amb el terapeuta, no hauria pensat en desenvolupar una medalla vibracional.

Jo tenia idees, però el projecte també s’ha anat fent a través de totes aquestes trobades.

Enric Rodó

Setembre 2026

Web: www.carlinaprojects.cat
Instagram: @medalofpresence