Pedala-Pedala 2026
Els camins que ens uneixen
Pedala-Pedala 2026: un matí a la Casa Nova de la Vall
Aquest matí, la Casa Nova de la Vall s'ha despertat diferent.
Encara no havien arribat els primers ciclistes, però a l'era ja hi havia moviment: carpes muntades, taules preparades, menjar i beguda a punt, voluntaris anant amunt i avall i el vehicle de l'ADF preparat per si calia intervenir.
Tot havia d'estar a punt per rebre prop de 400 ciclistes de la Pedala-Pedala 2026, que avui afrontaven dos recorreguts: un de 32 quilòmetres i un altre de 45.
Una cruïlla de camins
La Casa Nova de la Vall és en terme municipal de Muntanyola, però molt a prop de l'Estany i pràcticament equidistant entre el nostre poble i Santa Eulàlia de Riuprimer, ja a Osona.
És un indret que sembla fet per trobar-s'hi.
A tocar hi ha la font Canaleta i, uns metres més amunt, el Collet de la Creu.
És una veritable cruïlla de camins. Hi arriba el camí que ve de la Montjoia i continua cap a Font Freda, en surt el camí de la font d'Auró i també hi passa el Camí de Sant Jaume, en el seu recorregut de Sant Pere de Rodes a Sant Benet de Bages.
Per a mi, però, aquest collet guarda un record que va molt més enllà dels mapes.
En Pep Sindreu, una persona molt estimada a l'Estany i de qui ja hem parlat en aquesta revista, pocs dies abans de morir em va demanar que el portés fins aquí.
Vam arribar amb el tot terreny. En Pep va baixar i es va quedar una bona estona, en silenci, mirant cap on anaven els camins.
No sé què pensava. I potser és millor no intentar endevinar-ho.
Però cada vegada que torno al Collet de la Creu recordo aquella mirada.
Qui vulgui conèixer una mica més en Pep pot recuperar l'article que li vam dedicar: Pep Sindreu: la mirada que encara ens acompanya
Avui, però, en aquests camins no hi havia silenci.
Avui, als camins, s'hi han afegit les bicicletes.
I els camins, afortunadament, entenen poc de termes municipals i encara menys de comarques.
De Santa Eulàlia a l'Estany
Ho saben bé els amics de Santa Eulàlia de Riuprimer, d'on surt el nucli d'organitzadors de la Pedala-Pedala.
Molts caps de setmana agafen les bicicletes, surten de Santa Eulàlia i es dediquen a descobrir, provar i dissenyar recorreguts per aquests camins.
I hi ha una cosa que, amb els anys, gairebé s'ha convertit en tradició: la parada al Bar Monestir de l'Estany.
Potser per això avui, veient tanta gent de Santa Eulàlia a la Casa Nova, ningú tenia gaire la sensació que fossin forasters.
Les brases també s'han de preparar
Mentrestant, dins els murs de la masia, hi havia una altra activitat.
Les brases ja treballaven.
Una bona colla de botifarres ocupava la graella sota la vigilància "del cuiner". Al costat, aigua per controlar qualsevol revifada provocada pel greix que cau sobre el carbó i un bufador per donar força al foc quan les brases defallien, fent avui la feina que antigament feien les manxes de les fargues.
I, ben a prop de la graella, un petit tros de terra acabat de plantar amb calçots completava l'escena.
Al voltant del foc hi havia el cuiner... i els observadors.
Alguns ja han entrat en aquella edat en què potser les cames no estan per fer 32 o 45 quilòmetres en bicicleta, però encara conserven tota la força necessària per explicar al cuiner com s'ha de fer una botifarra.
Entre fum, converses i alguna indicació no demanada, l'avituallament anava prenent forma.
I finalment, arriben
Primer n'arriben uns quants.
Després uns altres.
I a poc a poc la Casa Nova es va omplint de bicicletes i ciclistes.
No arriben tots alhora. La Pedala-Pedala no és una cursa. Hi participa gent de diferents edats i condicions físiques. Els primers arriben amb més força; els altres ho van fent al seu ritme.
I durant una estona la bicicleta deixa de ser la protagonista.
Toca recuperar forces.
Un entrepà de botifarra acabada de fer, fruita, fruits secs, aigua i beguda. Però també una estona per explicar-se les anècdotes de la primera part del recorregut.
Aquella pujada. Aquella baixada. Algun ensurt. Alguna rialla.
Els voluntaris van servint mentre sota les carpes es formen petits grups.
Uns continuaran pel recorregut de 32 quilòmetres.
Els altres encara afrontaran el de 45.
Però durant una estona tots han compartit la mateixa parada.
Durant unes hores, una masia es converteix en plaça
Potser aquesta és una de les imatges més boniques del dia.
La Casa Nova de la Vall, habitualment tranquil·la, s'ha convertit durant unes hores en un petit punt de trobada.
Gent de Santa Eulàlia i d'altres indrets, ciclistes, voluntaris, ADF, cuiners, amics...
Uns hi han arribat pedalant.
Altres hi eren des de primera hora preparant-ho tot.
I alguns senzillament hi eren perquè saben que aquestes coses també fan comunitat.
Els protagonistes més visibles són els 400 ciclistes. Però perquè 400 persones puguin gaudir d'una jornada com aquesta cal molta gent que no porta dorsal: els que han pensat el recorregut, els que l'han preparat, els que han muntat les carpes, els que estan pendents de la seguretat, els que han encès les brases, els que serveixen i els que després ho recullen tot.
I com si no hagués passat res...
Arriba un moment en què passen els últims ciclistes.
Les taules es buiden.
Les carpes es desmunten.
Es recullen les caixes, les begudes, les restes i tot allò que unes hores abans omplia la Casa Nova.
I abans de marxar falta una última cosa.
La fotografia dels voluntaris.
Ara sí que poden somriure tranquils.
A les cares hi ha una mica de cansament, però sobretot aquella satisfacció difícil d'explicar de quan molta gent ha treballat perquè una cosa surti bé... i ha sortit bé.
Després de la fotografia, marxaran.
I la Casa Nova de la Vall tornarà a quedar en silenci.
Desapareixeran les bicicletes, les converses, el fum de les brases i les rialles. Tornaran a sentir-se els ocells, el vent entre els arbres i, de tant en tant, els passos d'un caminant o les rodes d'algú que continua el seu camí.
Com gairebé cada dia de l'any.
La vella masia continuarà allà, en aquell racó de Muntanyola tan proper a l'Estany i a Santa Eulàlia de Riuprimer, contemplant passar persones per uns camins que són molt més antics que nosaltres.
Un espai de pau i de records d'un temps passat que avui, durant unes hores, s'ha tornat a omplir de vida.
Potser això és, al capdavall, el que fan els camins:
uneixen llocs, però sobretot uneixen persones.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada