La DANA de València
Dos anys després de la DANA de València: Santi Montsech recorda la mobilització de prop de 400 voluntaris de les ADF
L'exalcalde de Santa Maria d'Oló i coordinador de l'ADF Quercus rememora com una iniciativa de quatre companys va acabar convertint-se en una gran mobilització solidària a Picanya.
El 29 d'octubre de 2024, una riuada devastadora va colpejar nombrosos municipis valencians i va deixar una profunda empremta humana i material.
Dos dies després, mentre moltes poblacions encara esperaven ajuda, quatre membres de diferents Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) de Catalunya van decidir mobilitzar-se per donar suport a les persones afectades.
Entre ells hi havia Santi Montsech, exalcalde de Santa Maria d'Oló i coordinador de l'ADF Quercus, que, juntament amb tres companys del Penedès-Garraf, del Vallès i de l'Anoia, va iniciar una acció solidària que acabaria portant prop de 400 voluntaris de les ADF fins al municipi de Picanya.
Dos anys després, en Santi ens ha fet arribar una carta en què recorda aquells dies, les decisions que van prendre, la feina de coordinació amb les autoritats locals i, sobretot, el compromís de centenars de persones que van deixar temporalment les seves ocupacions per ajudar els altres.
Des de la Revista Digital de l'Estany i més enllà volem compartir íntegrament el seu testimoni. És una història que ens recorda que, davant les grans adversitats, la solidaritat i la capacitat d'organització de la ciutadania poden marcar una diferència.
Una decisió que va deixar empremta
Carta de Santi Montsech — 31 d'octubre de 2026
31 d'octubre de 2024. Avui fa dos anys d'aquella decisió que ens va canviar moltes coses.
Recordo perfectament aquell dia. Havien passat dos dies des de la terrible riuada que havia colpejat València, i les imatges que ens arribaven eren devastadores. Pobles sencers negats de fang, cases destrossades, carrers intransitables i, sobretot, persones que ho havien perdut pràcticament tot.
Però el que més em colpia era saber que hi havia pobles que encara no havien rebut l'ajuda que necessitaven. I, davant d'aquella situació, em vaig fer una pregunta: com podia quedar-me a casa sabent que hi havia tanta gent que ens necessitava?
Aquella pregunta va ser el començament de tot.
Aquell 31 d'octubre, quatre companys de diferents ADF de Catalunya —del Penedès-Garraf, del Vallès i de l'Anoia— ens vam posar en contacte. Quatre persones que, sense saber ben bé fins on ens portaria tot allò, compartíem una mateixa inquietud: havíem de fer alguna cosa.
Durant tota la tarda vam començar a moure fils, a parlar amb ajuntaments i a buscar la manera d'arribar a algun lloc on poguéssim treballar de manera coordinada i útil. No volíem anar-hi simplement per ser-hi. Volíem ajudar de veritat, allà on més falta fes.
A última hora del vespre vam aconseguir contactar amb l'Ajuntament de Picanya. Ja teníem un destí. L'endemà sortiríem cap a València.
I aquí és on va arribar aquell moment en què cal prendre decisions.
Encara no teníem l'autorització oficial per desplaçar-nos-hi com a ADF. Però jo tenia molt clar que no podia quedar-me esperant mentre hi havia persones que necessitaven ajuda urgent. Amb els altres tres companys vam decidir tirar endavant. Cadascú assumint la seva responsabilitat, posant-hi el que tenia i el que podia aportar.
En el meu cas, fins i tot el meu vehicle particular. Vam preparar les motobombes de les ADF i tot el material que ens podia ser útil.
No sabíem exactament què ens trobaríem. No sabíem fins on arribaríem. Però sí que sabíem per què hi anàvem.
L'1 de novembre ens vam trobar al Penedès i vam emprendre el viatge cap a València. I, mentre érem de camí, va arribar l'autorització del departament corresponent per poder actuar oficialment.
Aquell viatge no era un desplaçament qualsevol. Era el començament d'una experiència que, dos anys després, encara porto molt endins.
Quan vam arribar a Picanya, vam anar directament a l'Ajuntament. Allà, al costat dels regidors i de la Policia Local, vam poder establir el nostre centre de comandament i començar a organitzar la feina. Vam crear un punt de coordinació per canalitzar els recursos i donar resposta a les necessitats del municipi.
I el que havia començat amb quatre companys es va fer immens.
Van començar a arribar voluntaris de les ADF de tot Catalunya. Companys que deixaven casa seva, la família, la feina i les seves obligacions per venir a donar un cop de mà. Es van organitzar relleus durant setmanes. Uns marxaven i uns altres arribaven. Però les ganes d'ajudar no s'aturaven.
Al final, prop de 400 voluntaris de les ADF van passar per Picanya durant aquelles setmanes.
Quan hi penso, encara em costa posar en paraules el que significa.
Perquè darrere de cada voluntari hi havia una persona. Una persona que havia decidit dedicar el seu temps, el seu esforç i les seves forces a ajudar desconeguts que estaven passant un dels pitjors moments de la seva vida.
I això és el que més m'emociona quan miro enrere.
Recordo com va començar tot. Aquella tarda del 31 d'octubre, les converses, les trucades, la recerca d'una manera d'arribar-hi. Aquella decisió de no esperar més. Aquells quatre companys que vam fer el primer pas sense saber que, al cap de pocs dies, al nostre darrere hi hauria centenars de persones disposades a fer exactament el mateix.
Avui, dos anys després, no puc evitar sentir una barreja d'emoció, orgull i agraïment.
Orgull per haver fet aquell pas. Orgull per formar part de les ADF. Orgull per tots els companys que van respondre quan més falta feia.
I agraïment a totes les persones que ho van fer possible. Als tres companys amb qui va començar tot, a cadascun dels voluntaris que vau passar per Picanya, a les persones que ens vau ajudar des de Catalunya i a tota la gent del municipi que ens va acollir i amb qui vam treballar colze a colze.
Però, sobretot, em quedo amb una cosa: la sensació d'haver fet el que havia de fer.
Perquè hi ha moments a la vida en què no et pots quedar quiet. Moments en què veus el patiment dels altres i saps que, encara que no puguis solucionar-ho tot, pots aportar el teu granet de sorra.
I aquell dia vaig sentir que havia de fer-ho.
Avui fa dos anys que quatre companys vam decidir que havíem d'anar a ajudar. No sabíem que acabaríem mobilitzant prop de 400 voluntaris. Només sabíem que hi havia gent que ens necessitava.
I, si hagués de tornar a prendre aquella decisió, amb tot el que sé avui, tornaria a fer el mateix.
Perquè ajudar els altres no és només una feina. És una manera d'entendre la vida.
I perquè, quan mires enrere i saps que vas ser allà quan algú et necessitava, t'adones que hi ha decisions que deixen una empremta per sempre.
Dos anys després, Picanya continua sent molt més que un lloc on vam anar a ajudar. És un record que porto al cor.
Gràcies a tots els que vau formar part d'aquella història. 💛💛💛
Sempre al servei de les persones. Sempre ADF. 💛
Santi Montsech
Des de la Revista Digital de l'Estany i més enllà, agraïm a en Santi Montsech que hagi volgut compartir aquest record amb nosaltres. I fem extensiu l'agraïment a totes les persones voluntàries que van participar en les tasques d'ajuda i recuperació, sense oblidar les víctimes i les famílies que encara conviuen amb les conseqüències d'aquella tragèdia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada