Sortides i colònies

 

Introducció de la Revista Digital de l’Estany i més enllà

Les sortides i les colònies escolars són molt més que una activitat fora de l’aula. Per a molts infants i joves representen una oportunitat per descobrir la natura, accedir a la cultura, conviure i aprendre d’una manera diferent.

En un moment en què la possibilitat d’aturar aquestes activitats s’ha plantejat com a mesura de pressió per reclamar millores en l’educació pública, Sílvia Giménez i Corrons i Esther Westermeyer i Jiménez proposen una reflexió que considerem especialment interessant: si compartim la necessitat de defensar una educació pública de qualitat, qui assumeix el cost quan una de les eines de pressió és deixar de fer sortides i colònies?

Publiquem íntegrament el seu article, respectant-ne el contingut, perquè creiem que planteja un debat que va més enllà del conflicte actual i ens convida a pensar sobre educació, equitat, natura, cultura i els drets dels infants.

---

Sortides i colònies, una mesura de pressió coherent i equitativa?

Més enllà de la legitimitat de les demandes del professorat de Catalunya, que compartim en bona part i que considerem imprescindibles per garantir una educació pública de qualitat, la possibilitat de no fer sortides ni colònies (anunciada per més de 1.000 centres de Primària i Secundària en cas que no s'arribi a un acord favorable a les peticions dels sindicats majoritaris) ens genera controvèrsia i preocupació. No és perquè qüestionem el dret del professorat a reivindicar millores, que és indiscutible, sinó perquè ens preguntem si és coherent que una de les activitats pedagògiques més potents d'equitat educativa es converteixi en una mesura de pressió.

En primer lloc, sembla que aquest “acord favorable” té un caire ambivalent, ja que no és uniforme en el territori, ni entre els sindicats, ni entre els equips, ni tan sols —en molts casos— entre docents d’un mateix equip. Per tant, què significa, exactament, arribar a un “acord favorable”? Si no hi ha una única posició compartida, quin acord permetrà considerar assolits els objectius? Qui decidirà què és suficient? I quan es reprendran les sortides i les colònies? Més enllà de la conjuntura actual, ens preocupa també el precedent que pot generar convertir aquestes activitats educatives en una eina de negociació davant de futurs conflictes. Si reconeixem que formen part essencial de l’experiència educativa, potser caldria preguntar-nos si no haurien de quedar especialment protegides, també en contextos de reivindicació laboral.

La qüestió no és menor si pensem en el sentit de l’escola. Una escola que prepara per viure, per conviure, per aprendre, per habitar el món, necessàriament l’ha de trepitjar, explorar i respectar.

El mateix currículum de l’educació bàsica (prenent com a referència el Decret 175/2022, de 27 de setembre) situa al centre de l’aprenentatge competències vinculades a la ciutadania, la consciència i l’expressió culturals, la comprensió de l’entorn natural i social, l’autonomia, la cohesió social o el compromís amb la sostenibilitat. Per això, les àrees i matèries prescriptives van farcides de criteris d’avaluació i sabers que tenen a veure amb la cohesió social, l’alfabetització cívica, la comprensió de les estructures socials, l’observació i anàlisi de l’entorn natural, el compromís amb la sostenibilitat, el respecte cap a les expressions artístiques, etc. Difícilment podem entendre aquests aprenentatges només des de dins de l’aula. El món exterior ofereix escenaris insubstituïbles per despertar la curiositat, observar, relacionar, indagar, experimentar, aplicar i donar sentit al que s’aprèn d’una manera globalitzada.

Per tant, des del punt de vista dels processos d’ensenyament-aprenentatge, resulta evident que les colònies i sortides, tant les que es fan en un àmbit més natural com cultural, tenen un valor central dins la planificació educativa anual. De ben segur que el seu valor està recollit en molts Projectes Educatius de Centre (PEC) del nostre país. Per tant, no haurien de ser un complement prescindible de la vida escolar, sinó una part significativa de l’experiència educativa.

Això no impedeix, és clar, que calgui revisar determinats models de sortides o colònies, la seva intencionalitat pedagògica o les condicions en què es duen a terme. Però aquest és un altre debat.

EL BINOMI NATURA I CULTURA

Altrament, aportacions actuals des del camp de la neuroeducació afirmen que natura i art són autèntics motors d’activació cerebral i benestar emocional indispensables per a l’aprenentatge de qualitat. En aquest sentit, David Bueno ens recorda que activen zones cerebrals d'harmonia i pau, que disminueixen l'estrès per aprendre, que estimulen la curiositat natural i l’experimentació, que afavoreixen la plasticitat neuronal i el joc lliure, etc. I és que la natura és una necessitat biològica i una eina educativa que transforma el cervell per fer-lo més sa, flexible i resilient.

El contacte directe amb la cultura actua com un pont emotiu i sensorial, amb el poder estètic i emocional implícit a les expressions artístiques, alhora que —amb un acompanyament de qualitat— estimula el pensament crític i creatiu, facilitant la connexió entre disciplines a través de llenguatges diversos. A més, experiències artístiques com anar a espectacles o museus actuen com un estimulant emocional, cognitiu i relacional, afavorint la interpretació de llenguatges, l’empatia, l’atenció continuada, el respecte i el vincle grupal. Són, sens dubte, experiències que ajuden a viure l’estètica lligada a l’ètica, la bellesa i la moral. Així mateix, els rituals socials i culturals que les integren ajuden a fomentar el sentit de pertinença a una comunitat.

Anar al teatre, visitar museus, assistir a concerts o participar habitualment en activitats artístiques no forma part de la vida quotidiana de moltes famílies. No hi ha prou tradició ni costum social. Durant molt de temps, algunes d’aquestes pràctiques s’han percebut fins i tot com a elitistes, reservades a determinats sectors de la població. Potser la cultura encara no forma prou part del nostre ADN col·lectiu. I és precisament aquí on l’escola pot tenir una funció transformadora i possibilitar que la cultura arribi a ser troncal en la formació d’una persona.

Així doncs, la vivència directa dels infants i joves en contextos de natura i cultura esdevé un potent valor pedagògic que l’educació bàsica hauria de protegir i potenciar.

CULTURA, NATURA I ESBARJO COM A DRETS FONAMENTALS EN LA INFÀNCIA

Aquesta funció de l'escola no és només una opció pedagògica. La Convenció sobre els Drets de l'Infant estableix que l'educació ha de promoure el respecte pel medi ambient natural (art. 29) i reconeix el dret dels infants a participar en la vida cultural i les arts (art. 31). La Declaració Universal dels Drets Humans també reconeix el dret de tota persona a participar en la vida cultural de la comunitat.

L’escola pública i l’educació obligatòria són, probablement, una de les eines més poderoses que tenim per fer efectiu aquest accés directe en condicions d’equitat.

Com ja hem dit, per a molts infants i joves, les oportunitats que ofereix l’escola són la principal, i de vegades l’única, via per accedir a determinades experiències culturals i de contacte amb la natura. La interrupció d’aquestes oportunitats, encara que sigui temporal i respongui a una reivindicació legítima, no té les mateixes conseqüències per a tothom. Les famílies amb més recursos econòmics, culturals o socials, i que segurament disposen de més temps de lleure, podran continuar oferint aquestes experiències als seus fills. D’altres, no. I és aquí on la pregunta per l’equitat esdevé inevitable.

CULTURA, NATURA I EDUCACIÓ DE BRACET EN LA NOSTRA TRADICIÓ

La nostra tradició pedagògica ho va entendre fa molt de temps. L’origen de les colònies a finals del s. XIX va tenir un sentit mèdic, amb finalitat de salut higienista (exercici físic, sol, menjar equilibrat en un entorn no contaminat) i amb una intencionalitat clarament equitativa que encara ara hauria de tenir tot el seu sentit. Aviat el Moviment de l’Escola Nova va reconèixer el contacte amb la realitat com un mètode pedagògic que permet l'aprenentatge actiu i globalitzat. Les passejades, l’observació, el dibuix del natural, les notes de camp, les entrevistes en directe, etc. eren fonamentals per a la investigació i la descoberta científica, artística, històrica i cultural. A principis del s. XX l’Ajuntament de Barcelona va crear un sistema municipal de colònies considerat modèlic a tot Europa, sota l’impuls de polítics i pedagogs de primera fila. Les colònies i l’excursionisme van esdevenir autèntics laboratoris de pedagogia activa. Mestres clau de la renovació pedagògica catalana com Pere Vergés, Artur Martorell o Rosa Sensat van copsar la importància de l’escola a l’aire lliure per a l’estimulació dels sentits, la curiositat, la convivència i l’aprenentatge.

Així doncs, colònies i sortides han estat, en el nostre llegat educatiu, una màxima de la pedagogia i una eina de justícia social indispensable. Cultura, natura i educació han caminat històricament de bracet. I seria preocupant que, precisament en un moment en què reivindiquem una educació pública més forta i amb més recursos, aquest vincle s’afeblís.

QUI ASSUMEIX EL COST DE LA PROTESTA?

El manifest “Aturem les sortides i les colònies; per una educació pública i de qualitat” planteja un debat legítim i necessari sobre les condicions en què el professorat exerceix la seva tasca i sobre la necessitat de reforçar l'educació pública. Compartim la preocupació per unes condicions que massa sovint dificulten la tasca educativa i entenem la necessitat de trobar mesures de pressió capaces de generar una resposta efectiva de l’Administració.

Tanmateix, si el mateix manifest reconeix el valor pedagògic de les sortides i les colònies, és inevitable preguntar-se si és coherent que siguin precisament aquestes activitats les que es converteixin en una eina de pressió.

El manifest argumenta que aquesta aturada és una mesura necessària per forçar la negociació, ja que tindrà un impacte real, perquè les sortides i colònies mobilitzen sectors com el transport, l’allotjament i les activitats culturals i de lleure. S’afirma que “No podem continuar normalitzant la precarització del sistema educatiu”. Ens preocupa aquesta precarització, creiem que cal incorporar al debat una altra conseqüència de la mesura: l’impacte que pot tenir sobre altres sectors que també treballen per l’educació i que sovint desenvolupen la seva activitat en condicions especialment fràgils.

Darrere d’una obra de teatre per a escolars, d’una casa de colònies, d’una aula de natura, d’un museu, etc. hi ha persones, llocs de treball, projectes educatius construïts durant anys, companyies artístiques (formades per intèrprets, productors, distribuïdors, tècnics, etc.), educadors, monitors, gestors culturals i ambientals i petites estructures professionals que depenen, en bona part, d’aquesta relació continuada amb les escoles.

No es tracta d’enfrontar el professorat amb el sector cultural, ambiental o del lleure. Ben al contrari. Com hem comentat, històricament han estat aliats en una mateixa idea d’educació: una educació que traspassa les parets de l’aula i que cal preservar especialment en moments de conflicte. Potser és precisament des d’aquesta aliança des d’on caldria pensar formes de reivindicació que facin visible el malestar del professorat sense debilitar altres peces del mateix ecosistema educatiu.

La pregunta, per tant, no és si el professorat té dret a reclamar millores en les condicions laborals. Evidentment que en té. La pregunta és si totes les mesures de pressió són igualment coherents amb allò que l’educació diu defensar.

Considerem que val la pena qüestionar-nos col·lectivament què i qui guanya i què i qui perd amb aquesta decisió. A qui perjudica i a qui afavoreix. Quin impacte té des d’un punt de vista pedagògic, social, cultural i econòmic. I, sobretot, si una mesura pensada per millorar l’educació pública pot acabar limitant algunes de les experiències que més contribueixen a fer-la rica, oberta i equitativa.

Perquè defensar el sistema educatiu i els drets del professorat, garantir els drets dels infants i preservar el teixit cultural i ambiental del país no haurien de ser objectius contraposats. Haurien de formar part, precisament, d’una mateixa lluita per una educació pública de qualitat.

Article de Sílvia Giménez i Corrons i
Esther Westermeyer i Jiménez.
Octubre 2026