El poble que som i el poble que volem: reflexions d’en Pep
Introducció
En els darrers dies el debat al voltant de l’ús dels recursos públics i de la gestió municipal ha generat intensitat al xat de l’Àgora de l’Estany. Per evitar que els intercanvis es desbordin, ja s’ha creat un grup d’administració amb competències per esborrar missatges o demanar-ne la retirada quan sigui necessari, amb l’objectiu de preservar el respecte i la convivència.
En paral·lel, al blog del col·lectiu L’Estany que volem ja es va publicar l’entrada “Fiscalitzar no és atacar: és defensar la democràcia”, on es remarca la importància de la crítica constructiva com a eina de millora.
En aquest context, compartim a continuació una reflexió escrita per en Pep Franquesa que vol posar en relleu alguns punts clau: la situació de l’escola, les prioritats en la gestió municipal, el debat sobre el circuit d’inèrcia i, sobretot, la necessitat de reconèixer el valor i la diversitat de les persones que formem part del poble.
Bon dia a tothom,
Ahir vaig rebre unes captures del grup Àgora i vaig demanar el xat complet per poder-ne valorar el contingut. És absolutament intolerable trobar-hi expressions com “fiscalia anticorrupció”. Conec l’equip de govern i puc afirmar que els regidors són persones honorables.
Ara bé, la manca d’informació i algunes incidències administratives generen confusió i malestar, i això fa que, de vegades, s’excedeixi amb les paraules.
Com a veí de l’Estany de tota la vida més aviat contemporani no tradicional, vull recordar que l’escola viu una situació delicada: hem perdut un dels professors clau i patim una davallada de recursos humans que la Generalitat no està corregint. L’Ajuntament sempre ha estat al costat del centre —com quan es va integrar la llar d’infants—, però enguany no s’ha pogut donar resposta a la demanda de mes hores de vetlladora, imprescindible en un entorn amb grups multinivell i alumnes amb NEE.
L’Estany és l’escola del Moianès amb millors resultats en competències bàsiques i figura entre les 50 primeres de Catalunya. Davant d’això, cal preguntar-se com es gestionen realment els recursos públics.
A nivell municipal, i especialment en un micropoble, l’ús dels recursos públics és encara més rellevant. Vull explicar-me bé: a mi personalment em sorprèn veure com es posa molta voluntat en alguns projectes o actuacions i, en canvi, molt poca en d’altres. És evident que no sempre es poden prendre decisions que agradin a tothom, i formar part del consistori implica rebre crítiques de totes bandes.
Tot i així, crec que hauríem de ser capaços d’ampliar la perspectiva i canalitzar les energies cap a allò que realment aporta valor al poble. No vull caure en el simplisme de dir que els diners destinats al control d’accés a la piscina s’haurien pogut dedicar a la figura de la vetlladora; però sí que és cert que, de vegades, hi ha actuacions que resulten difícils d’entendre.
El tema central de debat d’aquest últim mes ha estat el circuit d’inèrcia. Tal com ja he comentat, és normal que no tothom estigui d’acord amb totes les actuacions de l’Ajuntament, sigui quina sigui la qüestió. Personalment, crec que el consistori és plenament lliure de tirar endavant els projectes que consideri oportuns —per això hi és—, però aquesta llibertat també hauria d’anar acompanyada del dret dels veïns afectats a expressar la seva disconformitat.
Si fem un repàs a instal·lacions similars, es fa evident que, habitualment, se situen en zones esportives i relativament allunyades dels habitatges.
Tot i que tinc una filla molt moguda i ja hem fet ús —i en farem— del circuit, personalment he de dir que no m’agrada i apart de l´estiu serem tres gats. El principal problema és l’angoixa que ha generat a uns veïns per la proximitat d’aquesta instal·lació al seu habitatge. Conec la família i mai els he sentit queixar-se de res; són molt bona gent i respectuosos, se’ls hauria d´haver escoltat més.
Ells, com tantes altres famílies amb nens, van apostar per viure a l’Estany gràcies al projecte pedagògic que tenim. Sense aquestes famílies, el poble ja seria pràcticament un geriàtric. I, tal com estan les coses en matèria d’habitatge i natalitat, m’agradaria equivocar-me, però em temo el pitjor.
Per mi, els veïns de l’Estany no som ni tradicionals, ni contemporanis, ni modernets… Som simplement persones valentes que, per motius diversos —cercant tranquil·litat, per obligació o pel que sigui—, hem escollit viure aquí. Estem lluny de tot, ens hem de desplaçar per qualsevol cosa… però som aquí, i això ja diu molt.
He detectat que alguns es consideren en un estatus diferent només pel fet de col·laborar més o menys en activitats. La realitat és que gairebé tothom, en algun moment, ha aportat el seu granet de sorra. Ara bé, cadascú té la seva vida i la seva família, i no sempre es pot —ni cal— estar a tot arreu. De vegades, simplement participant quan es pot, o fins i tot només vivint al poble, ja és una manera d’aportar-hi valor. Hi ha veïns a qui mai se’ls ha demanat col·laborar, però al mateix temps se’ls critica per no fer res. Potser el que cal és demanar-nos-ho explícitament uns als altres; així ens traurem aquest estigma de sobre.
Que acabeu de passar un molt bon estiu !!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada