Entrevista a Manuel Doblas, pintor realista a L’Estany
Entrevista
amb Manuel Doblas – L’Estany, 009 de setembro de 2025
Signa aquesta entrevista Gustavo Coutinho
Quan pensem en un artista, sovint ens ve al cap la figura
caricaturesca de Salvador Dalí, un producte del màrqueting espanyol que va cristal·litzar
un estereotip del que significa ser artista. Però aquest imaginari no sempre
correspon a la realitat. Com diu Manuel Doblas al començament de la nostra
conversa: «el pintor també paga factures».
Fill de pares andalusos, Doblas va arribar a Barcelona
amb només sis anys. Va créixer enmig de l’ascens de la classe treballadora i va
formar part d’una generació que va contribuir a reconstruir Espanya, sobretot
des de Catalunya, després d’uns anys difícils. Recorda aquell període com un
ambient propici, marcat per les avantguardes i per transformacions polítiques i
culturals que travessaven la vida quotidiana.
A la dècada de 1970, va començar a estudiar a l’Escola
d’Arts Massana. Treballava durant el dia i, al vespre, assistia a les classes.
Va ser aleshores quan va conèixer la Pepi, també pintora, a qui ell mateix
anomena la seva musa inspiradora. Junts, a més de compartir l’ofici, van formar
una família i van criar dues filles, Gemma i Mireia, envoltades d’un ambient
artístic. Més tard, amb les noies ja grans, van decidir instal·lar-se a
L’Estany.
Li pregunto sobre l’arribada al poble i sobre la sensació
de travessar el corredor d’arbres que precedeix al Passeig del Prat. Doblas somriu
i, sense romantitzar, respon amb simplicitat que és precisament aquesta
atmosfera acollidora la que el va fer sentir-se a casa.
Definir-se
com a artista, però, no li agrada. Prefereix el terme pintor. «Sóc pintor, no
artista», repeteix diverses vegades durant l’entrevista, sempre ressaltant el
costat pràctic de la professió: mantenir la família, organitzar el temps,
equilibrar la creació i la supervivència.
Ens trobem a casa seva, de pedra i de dos pisos,
situada al cor de L’Estany. Hi vaig acompanyat de Joaquín Jiménez. La sala
d’estar, connectada amb la cuina, mostra una decoració acurada, plena de
quadres, però sense excessos. En
pujar al segon pis, descobreixo l’estudi: un espai ple de centenars de teles,
acumulades al llarg de més de quaranta anys de feina.
Doblas recorda que va començar a treballar als 14 anys,
sempre vinculat al dibuix i a les arts visuals. Va passar per les caricatures,
retrats, disseny i pintura, desenvolupant la seva habilitat com a dibuixant. La
seva formació a l’Escola Massana va coincidir amb els darrers anys del
franquisme, quan Barcelona era escenari de sindicats, moviments estudiantils i
una intensa efervescència cultural. Va ser en aquest ambient de resistència i
avantguarda on es va consolidar com a pintor, afrontant dificultats però sense
abandonar mai la convicció que aquest seria el seu camí.
Pregunta
Quin era l’ambient que va trobar a les dues principals escoles i cercles
d’artistes a la Barcelona dels anys setanta: l’Escola de Belles Arts de Sant
Jordi i l’Escola Massana?
Resposta
«L’Escola de Sant Jordi era acadèmica i institucional, molt lligada a les
formalitats i a la vida intel·lectual. La Massana, en canvi, tenia una formació
tècnica. Allà es preparaven pintors, tècnics i dibuixants que provenien, en
gran part, de famílies treballadores. Va ser en aquest entorn d’on van sortir
generacions senceres que conciliaven la vocació artística amb la vida obrera,
com jo mateix vaig fer, pintor i pare de família.»
Pregunta
I com va ser la decisió d’instal·lar-se a L’Estany?
Resposta
«Jo i la Pepi vam decidir criar les filles en un ambient diferent del de les
grans ciutats, on poguessin ser lliures i expressar la seva autenticitat. La
petita va començar a l’escola rural d’aquí amb cinc anys, i la gran, amb
catorze, va passar a estudiar a Moià. La casa, al principi, era freda i sense
calefacció. La vam anar transformant a poc a poc, i es va convertir no només en
la nostra llar, sinó també en el meu taller.»
Pregunta
A l’estudi, en veure un quadre d’una estació ferroviària, li pregunto: quina és
la seva tècnica?
Resposta
«Treballo sobretot amb el realisme.»
Pregunta
I per què pintar una estació de tren?
Resposta
«És un ambient quotidià: sorollós, de vegades brut, fosc, marcat pel metall i
pel ferro, pel cruixit de les vies. Va formar part de la meva vida durant molts
anys a Barcelona i rodalies.»
Pregunta
Avui, Manuel, veiem resistències i activismes polítics de persones que fan
grafits a les estacions de tren, sobretot de Renfe. Què en penses? És una forma
d’art?
Resposta
«No. Potser hi falta una mica de civisme, una mica d’educació. Això no és art,
no és patró, no és tècnica. És un activisme i pot ser una forma de
representació legítima per a qui hi creu. Per a mi, no. No s’emmarca dins el
concepte de comprensió de les meves obres.»
Pregunta
Hi ha alguna influència del brutalistme a les seves teles?
Resposta
«En part, sí. Però la meva línia inspiradora ve de pintors com Modest Urgell,
que retratava paisatges, esglésies i cementiris amb un to trist i melancòlic.
La meva obra també és grisa, però busca ser viva. Vull que l’espectador percebi
moviment.»
Pregunta
Com era l’ambient del Raval en aquella època?
Resposta
«Molt diferent d’avui. No hi havia turistes. Era fosc, trist. A les Rambles,
sempre hi havia policia, prostitutes, persones marginades. Però tots convivíem
allà, al voltant de la Massana, fills de la classe treballadora que van
reconstruir Barcelona.»
Pregunta
I com connecta aquesta experiència amb la seva terra natal, Humilladero, a
Màlaga?
Resposta
«És la meva vida. És on em vaig constituir i on em vaig
formar com a pintor.»
Pregunta
Com va gestionar la professió de pintor també en la part burocràtica? Galeries,
vendes, xarxes de contacte…
Resposta
«Va ser precisament des d’aquí, de L’Estany, que vaig crear les meves xarxes.
Persones que van creure en la meva feina em van ajudar a exposar i vendre en
galeries.»
Pregunta
I on estan exposades avui les seves obres?
Resposta
«He exposat en diverses galeries: Galeria CC22 de Madrid, Galeria Kreisler de
Barcelona, Galeria Tuset també a Barcelona, Galeria Terra Ferma de Lleida,
Galeria Rusiñol de Sant Cugat del Vallès, Sala Braulio de Castelló, entre
altres. A més, les meves obres es poden veure en museus com el Museu Abelló a
Mollet del Vallès, el Museu del Vi a Vilafranca del Penedès, el Museu de Tossa
de Mar, la Fundació Francesc Galí a Palamós i la Col·lecció Garreta Rovira a
Mollet del Vallès.»
En un moment determinat, Doblas fa un pont amb el Brasil.
Recorda que, a les dècades de 1970 i 1980, hi va haver un intens intercanvi
entre brasilers i catalans. Cita, en especial, Josep Riera, que va estar
exiliat al Brasil als anys seixanta i va conviure amb diversos artistes
catalans.
Doblas també esmenta el pintor Joan Abelló, de Mollet del Vallès, com una de
les persones que més van influir en la seva carrera als inicis.
Narrativa
De tornada a la sala, després de trobar la Pepi pintant a l’estudi, la conversa
agafa un to més íntim. Entre coincidències —ja que la Pepi pintava un
violoncel·lista i jo li mostrava el meu tatuatge amb la figura d’una músic—,
vam riure i vam continuar parlant de referències artístiques.
Pregunta
Fins a quin punt les seves obres dialoguen amb pintors com Urgell, Gimeno i
Martí Alsina?
Resposta
«Tota la meva matriu de formació està lligada a ells. Vaig estudiar molt
aquella època. Encara que no vaig coincidir amb Alsina ni amb Gimeno, que són
de finals del segle XIX i principis del XX, les seves obres van ser referents
essencials en la meva carrera. Gimeno, sobretot, va
deixar una empremta profunda com a exemple de realisme.»
Pregunta inesperada
«Qui és la Mireia?»
Resposta
Riu, sorprès: «És la meva filla. Una altra musa inspiradora de la meva vida.»
És la seva filla, representada bellament en una obra amb el mateix nom.
Si vols veure el quadre en línia: Singulart – Manuel Doblas
Pregunta final
Per què el realisme? D’on vénen les seves inspiracions?
Resposta
«De la vida. Pinto com si fossin fotografies. Aeroports, línies fèrries,
natures mortes. Sempre realista, perquè és així com sóc.»
Pregunta
Quina va ser la major dificultat que va afrontar en la seva trajectòria?
Resposta
«El període més difícil va ser a partir de 2012, amb la crisi immobiliària. Es
van tancar moltes portes.»
Pregunta
I quina va ser la primera obra venuda professionalment?
Resposta
«No en tinc ni idea. Són 40 anys, molta història. Però recordo que era un
paisatge, cap al 1985.»
Cloenda
Així
acaba l’entrevista amb Manuel Doblas — pintor de Màlaga, d’ànima catalana i,
sobretot, fill de L’Estany. Un artista que insisteix a definir-se com a pintor,
obrer de l’art, i la vida del qual es confon amb la seva pròpia trajectòria
pictòrica.
Avui
divideix el seu temps entre l’estudi i la família: la seva esposa Pepi, les
filles Gemma i Mireia, i les netes Aura, Iona i Mia. La vida, segons ell,
continua essent la seva principal font d’inspiració.
Aquesta entrevista va ser realitzada per Gustavo Coutinho,
acompanyat de Joaquín Jiménez, veïns de L’Estany: ell,
català; jo, brasiler. Cada dia, sense deixar de ser qui sóc ni
d’oblidar les meves arrels, aprenc a pensar també com un
fill d’aquesta terra..
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada