S’han acabat els Next Generation. I ara què?
S’han acabat els Next Generation. I ara què?
Europa ens ha donat una oportunitat extraordinària per accelerar la transició energètica. Ara arriba el moment de preguntar-nos què n’hem fet, què hem après i, sobretot, què farem a partir d’ara.
El 31 d’agost de 2026 ha marcat el final d’una etapa.
Durant aquests anys ens hem acostumat a sentir parlar dels fons Next Generation: milions d’euros, convocatòries, rehabilitacions, plaques fotovoltaiques, eficiència energètica, mobilitat elèctrica, digitalització...
Han estat recursos extraordinaris, nascuts en unes circumstàncies també extraordinàries, que han permès fer inversions que probablement molts ajuntaments, empreses i ciutadans haurien trigat molts anys a poder afrontar.
Ara que aquesta etapa s’acaba, potser és un bon moment per fer-nos una pregunta molt senzilla:
Què n’hem fet, de tot això?
No pretenem fer aquí un balanç dels Next Generation. Ni tenim totes les dades ni ens correspon.
Però sí que podem mirar què ha passat al nostre voltant, què hem après i, sobretot, què ens queda per fer.
No tots hem entès igual l’oportunitat
Si observem els nostres pobles, veurem maneres diferents d’aprofitar aquests recursos.
Molts ajuntaments han pogut instal·lar plaques fotovoltaiques als equipaments municipals, millorar-ne l’eficiència energètica o reduir la factura elèctrica.
Tot això té valor. Cada euro que un ajuntament deixa de gastar en energia pot destinar-se a altres necessitats de la població.
Però alguns municipis han intentat anar una mica més enllà.
Han començat a preguntar-se si una teulada pública podia produir energia no només per a l’Ajuntament, sinó també per als seus veïns i veïnes.
És aquí on apareixen l’autoconsum compartit i les comunitats energètiques.
I el canvi pot semblar petit, però és profund: una part de la ciutadania deixa de ser únicament consumidora d’energia i comença també a participar en la seva producció.
Calders: començar per les teulades i continuar caminant
Al Moianès tenim una experiència que val la pena seguir amb atenció.
A Calders, els recursos públics han permès impulsar instal·lacions fotovoltaiques sobre teulades municipals i començar a incorporar-hi la ciutadania mitjançant l’autoconsum compartit.
El projecte encara té molt camí per recórrer i seria prematur presentar-lo com un model acabat.
Però està començant a passar una cosa interessant.
Després d’aquesta primera experiència, s’estan explorant noves possibilitats perquè la cooperativa pugui participar en projectes de generació fotovoltaica propers al poble. I fins i tot un veí ha ofert un terreny erm de la seva propietat perquè la cooperativa hi pugui estudiar un nou projecte.
Potser això ens dona una pista.
Començar per les teulades no significa acabar a les teulades.
Pot significar començar per projectes assumibles, incorporar-hi persones, adquirir experiència, generar confiança i construir una organització ciutadana capaç d’afrontar després reptes més grans.
Els Next Generation poden haver ajudat a pagar plaques.
Però potser el seu llegat més valuós seria haver contribuït a crear ciutadania capaç de participar en l’economia productiva de l’energia.
I a l’Estany?
Aquesta reflexió inevitablement ens porta a casa.
A les eleccions municipals de 2023 es va presentar als veïns i veïnes de l’Estany un compromís sota un títol molt clar:
L’Estany, un poble sostenible
El programa deia:
«Volem un poble respectuós amb el medi ambient i que faci front de manera valenta a l’emergència climàtica.»
I concretava un objectiu:
«Avançarem cap a l’autosuficiència energètica.»
Entre les actuacions anunciades hi havia posar plaques solars en edificis públics, col·laborar amb iniciatives comarcals i ciutadanes que treballen per la transformació energètica, revisar i millorar l’enllumenat públic i estudiar la instal·lació d’un carregador per a vehicles elèctrics.
Tres anys després, crec que és legítim preguntar-nos:
Què s’ha fet? Què està en marxa? Què queda pendent?
I, sobretot:
Què encara som a temps de fer?
Perquè el mandat municipal no s’ha acabat.
Els recursos també expressen prioritats
Durant aquests anys també han arribat al municipi recursos públics destinats a la transició ecològica i a l’adaptació a l’emergència climàtica.
Per exemple, la documentació municipal recull una actuació de 8.929,14 euros destinada a jardineria, ombreig i reg automàtic de l’entorn del pump track, finançada mitjançant el programa Transició Ecològica 2030 – Adaptació a l’Emergència Climàtica de la Diputació de Barcelona.
Plantar arbres, crear ombra o adaptar els espais públics a temperatures cada vegada més elevades també forma part de les polítiques d’adaptació climàtica.
Per tant, la pregunta no és si aquella actuació s’havia de fer o no.
La pregunta és més general:
Quines prioritats volem donar als recursos públics destinats a afrontar l’emergència climàtica?
Aquesta és una conversa que probablement hauríem de tenir entre tots.
Però seria massa fàcil mirar només cap als ajuntaments
Aquí també toca fer autocrítica.
Fa unes setmanes, arran de la publicació de La tercera via de la transició energètica, una conversa amb un veí de l’Estany em va obligar a mirar la qüestió des d’un altre punt de vista.
Els que durant aquests anys hem defensat les comunitats energètiques i l’autoconsum compartit, ho hem sabut explicar prou bé?
Personalment, crec que no sempre.
Hem parlat molt de kWp, bateries, coeficients de repartiment, subvencions, compensació d’excedents i normativa.
Potser hauríem d’haver explicat una cosa molt més senzilla:
volíem que la ciutadania pogués entrar també en l’economia productiva de l’energia.
Que una família no fos només algú que cada mes rep una factura.
Que pogués ser també coproductora de l’energia que consumeix.
Que una part dels diners que avui marxen del territori poguessin quedar-hi.
I que l’experiència i els recursos generats pels primers projectes ens permetessin afrontar-ne demà d’altres de més ambiciosos.
La transició energètica no és només una qüestió de tecnologia.
Ni només de subvencions.
També és una qüestió de pedagogia, organització i participació.
Un gràfic de pastís que vam fer el 2024
El març de 2024, a Moianès Sostenible, ja vam intentar posar números a una part d’aquesta realitat.
Volíem tenir una imatge, encara que fos aproximada, de la distància que separava el Moianès dels objectius de transició energètica.
Amb les dades disponibles en aquell moment vam elaborar un gràfic de pastís i vam publicar també els càlculs utilitzats a l’article Neutralitat de carboni de Moianès Sostenible.
Vegeu els càlculs del gràfic de 2024 a Moianès Sostenible
Per als municipis dels quals disposàvem de dades, el càlcul sumava 5.145.744 kWh anuals de producció renovable, davant d’una referència de 117.696.010 kWh que havíem calculat per a l’objectiu del 2030.
Aquell gràfic tenia limitacions importants. Algunes de les dades de consum disponibles corresponien a anys força anteriors —en diversos casos, 2005, 2006, 2007 o 2012— i, per tant, no pretenia ser una fotografia exacta del sistema energètic del Moianès.
Volia fer visible, sobretot, la magnitud del camí que teníem al davant.
Han passat dos anys i mig.
Els Next Generation han arribat al final.
Què passaria si avui tornéssim a dibuixar aquell pastís?
El pastís que ara ens falta
Avui no em conformaria amb actualitzar les xifres del 2024.
Hi afegiria una pregunta que aleshores no ens vam fer:
De tota l’energia que consumim al Moianès, quina part és produïda per la mateixa ciutadania, les petites empreses, els ajuntaments o les comunitats energètiques del Moianès?
No sé quina seria exactament la mida d’aquesta porció.
Precisament per això crec que valdria la pena calcular-la.
Perquè la transició energètica no consisteix només a augmentar la part renovable del pastís.
També podem preguntar-nos qui és propietari d’aquesta nova capacitat de producció i on queda la riquesa que genera.
Durant els pròxims 25 o 30 anys construirem moltes noves instal·lacions renovables.
I això ens porta a unes preguntes que crec que no hauríem de deixar per al final:
Qui en serà propietari?
Qui rebrà les rendes que generaran?
Quina part d’aquesta riquesa quedarà als pobles i territoris on es produeix l’energia?
Això també forma part de la transició energètica.
No volem quedar-nos enrere
La transició energètica s’ha d’accelerar.
Necessitarem més renovables, més electrificació, més emmagatzematge i menys dependència dels combustibles fòssils.
Però accelerar-la no hauria de significar que la ciutadania es limiti a observar com canvia el sistema energètic mentre continua ocupant exactament el mateix lloc de sempre: el de consumidora.
Ajuntaments, petites empreses, cooperatives i ciutadania també poden participar en la producció energètica.
Aquesta participació no hauria de ser un obstacle per a la transició.
Hauria de formar part de la transició.
Els Next Generation s’han acabat. La transició energètica, no
El 2024 vam dibuixar un primer pastís per preguntar-nos quanta energia renovable produíem al Moianès.
Potser ara hauríem de dibuixar-ne un altre.
No només per saber quanta energia renovable produïm, sinó també per saber quina part produïm nosaltres mateixos i quina part de la seva riquesa queda al territori.
Els Next Generation s’han acabat.
Ara haurem de demostrar què hem après durant aquests anys i què som capaços de construir sense aquells recursos extraordinaris.
Potser, quan d’aquí a 25 o 30 anys mirem enrere, la pregunta més important no serà només quants MW vam aconseguir instal·lar.
Serà també qui va poder participar-hi i on va quedar la riquesa que van generar.
I potser podrem respondre una última pregunta:
La transició energètica va passar pels nostres pobles o els nostres pobles van formar part de la transició energètica?
No es tracta de frenar-la.
Es tracta d’accelerar-la sense deixar la ciutadania enrere.
Despeses del pump track i el seu finançament
A on son les plaques solars? A on es el carregador per cotxes eléctrics? A on es una posible/futura coberta de la pista? Quines han estat les prioritats?
ResponEliminaLa resposta esta a la vista de tots. Totes aquestes posibles millores estan enterrades sota una capa d'asfalt anomenada pumptrack. I encara tenim gairebe 9.000 euros disponibles per entre altres coses instalar un rec automatic al pumptrack; de veritat es necesari?
Sostenibilitat tambe vol dir que les instal.lacions requereixin el minim manteniment; comprometre recursos per mantenir una instal.lacio infrautilitzada (i cara) no sembla molt sostenible.
Només per a donar una altra mirada al valor i possible ús de 48.200€:
ResponElimina- si faig un càlcul ràpid, les meves 2 plaques fotovoltaiques (de segona mà, per això el baix preu) em van costar 200€, amb 48.200€ podrien haver-se comprat unes 240 plaques de segona mà.
- El pump track que van instal.lar a la ciutat on visc aquí alemanya (de 18.000 habitants) va costar 60.000€, quants habitants té l'Estany que utilitzaran aquesta instal.lació esportiva?