Gil Salvans

Gil Salvans al seu despatx. Al fons, un quadre del pintor estanyenc Manuel Doblas que representa l’interior del Cafè Sport d’Olost.
Governar un poble i preparar-ne el futur
Conversa amb
l’alcalde d’Olost i Santa Creu de Jutglar
Revista Digital de l’Estany i més
enllà · Especial de cap de setmana
Gil Salvans compagina l’alcaldia d’Olost i Santa
Creu de Jutglar amb la seva feina en l’àmbit de la transformació energètica al
Consell Comarcal d’Osona. Aquesta doble mirada, professional i municipal,
travessa la conversa.
L’entrevista forma part d’una sèrie dedicada als
alcaldes del Moianès i dels municipis veïns al final del mandat, que continuarà
amb les persones que encapçalin les candidatures a les eleccions municipals de
maig de 2027. Volem aprendre de l’experiència de governar i entendre millor els
reptes que comparteixen els nostres pobles.
Què t’ha
ensenyat l’alcaldia?
Jo m’emporto una
experiència positiva. M’agrada la política, especialment la local, i la meva
feina també m’ha portat a assessorar ajuntaments. Però el pas de regidor a
alcalde és un salt molt important. Com a regidor portes una àrea concreta,
sovint una àrea que coneixes i que t’interessa. Jo havia treballat en energia,
aigua i residus, que són els àmbits en què m’he format. Com a alcalde, en
canvi, moltes vegades passes el dia apagant focs.
Hi ha dies que
entro al matí pensant que podré avançar feina i acabo sortint a la tarda sense
haver fet ni la meitat del que m’ha anat caient. Un problema en una obra, un
veí que té una necessitat, un projecte encallat, una licitació que queda
deserta… Tot arriba a l’Ajuntament, i moltes coses acaben passant per
l’alcalde.
A més,
l’administració s’ha complicat molt. Cada vegada tenim més demandes i més feina
administrativa. Des de fora pot semblar que la feina principal d’un ajuntament
són els carrers i les obres, però darrere de qualsevol actuació hi ha
expedients, pressupostos, publicacions, terminis i justificacions. Una cosa tan
senzilla com plantar uns arbres pot acabar requerint mesos de tramitació.
Amb el camp de
futbol ens va passar. Havíem aconseguit recursos per transformar-lo, però entre
trobar les subvencions, incorporar-les al pressupost, aprovar el projecte i
licitar l’obra, el temps anava passant. La gent ens deia: si teniu els diners,
per què no comenceu? I costa molt explicar que l’administració no funciona
així.
Als ajuntaments
petits ens carreguen responsabilitats que sovint no tenim prou capacitat
econòmica ni tècnica per assumir. Hi ha professionals que venen unes hores a la
setmana i persones que fan moltes funcions alhora. Som la primera porta on
truca el ciutadà, encara que el problema no depengui només de nosaltres.
Aquesta és una part de la feina que des de fora es veu poc.
Com heu viscut
la independència municipal i la diversitat dins l’equip?
La nostra
candidatura havia estat vinculada a Esquerra Republicana. Ens en vam
desvincular perquè vam considerar que el partit no havia tractat bé la
candidatura. Aquell va ser el motiu principal. Després ens vam presentar com a
independents, amb el suport d’un grup de candidatures independents d’Osona. Per
tant, també teníem ajuda i una xarxa de municipis al darrere.
L’avantatge de
ser independent és que treballes pel municipi sense haver de seguir directrius
que et vinguin imposades. També vull matisar una cosa: les directrius dels
partits no sempre afecten tant el dia a dia d’un poble. En canvi, sí que crec
que els partits tenen avantatges de suport i d’accés a les administracions
superiors. Saben abans què es mou, quines subvencions poden sortir i com es
preparen les coses.
Les subvencions
també t’arriben si les treballes, però les pots treballar millor si coneixes
què s’està preparant. Per mi, una de les dificultats principals d’anar per
lliure és aquesta: no estar al dia de coses que, si tens un vincle directe dins
d’aquelles estructures, pots saber abans.
Pel que fa a
l’equip, el nostre projecte era de continuïtat, amb un relleu al capdavant i amb bona part de la gent que ja hi era. Però tenim sensibilitats diferents.
No som tots del mateix parer, i en algunes votacions hi ha hagut abstencions o
vots en contra dins del mateix govern. Aquesta diversitat existeix, encara que
només s’hagi presentat una candidatura.
Per a nosaltres, la transparència també és una pràctica molt valuosa.
Jo valoro una
oposició que assenyali allò que veu malament i ho faci de manera constructiva.
No cal donar suport a tots els acords. Ara bé, quan la feina consisteix a
buscar qualsevol errada formal per encallar les coses, gestionar encara es fa
més feixuc. Governar sense oposició formal facilita prendre acords, però també
té un risc: en algun moment et pots acomodar. Per això dono tanta importància a
la motivació de l’equip. Quan perds la motivació pel que fas, malament.
Què fa que un
poble tingui vida i que els joves s’hi vulguin quedar?
Hi ha unes
quantes coses bàsiques. Una és que hi hagi sortides laborals. En un poble petit
és difícil oferir totes les feines i retenir tot el talent, però hi ha d’haver
possibilitats. I una altra, que de vegades sembla menys important, és que hi
hagi vida: festes, comissió de festes, gegants, correfoc, futbol… Tot això fa
que la gent es trobi i crea sentiment de pertinença.
Amb el camp de
futbol jo també tenia dubtes sobre la inversió que fèiem. Però després veus la
gent que s’hi reuneix, els equips, els veterans que acaben fent un sopar, els
infants que hi van a les tardes i les famílies que es troben. Al darrere hi ha
una dinàmica de vida al poble. Si aquesta activitat es manté, per mi ajuda a
justificar la inversió. També passa amb la fira o amb la festa major: hi ha
moltes persones i entitats que les fan possibles.
L’habitatge és
molt més complicat. És fàcil dir que falten habitatges barats, però les
experiències que tenim no sempre donen una resposta tan senzilla. Tenim
situacions que també ens generen dificultats de gestió, de convivència i
d’impagaments. Alhora, hi ha joves que han marxat a altres municipis perquè hi
han trobat opcions més assequibles. És un equilibri difícil. Olost té bona
connexió amb Vic i amb Barcelona, i els preus dels lloguers han pujat fins a
nivells que fa uns anys ens haurien semblat impensables.
El comerç és una
altra batalla difícil. Cada vegada en queda menys, i no és una cosa només
d’Olost. Encara tenim serveis bàsics, però hem anat perdent botigues i fins i
tot s’ha desfet l’associació de comerciants. Des de l’Ajuntament fem campanyes
i comprem al comerç del poble quan podem, però no podem sostenir cada
establiment amb ajuts permanents. Els hàbits de compra han canviat molt.
Quan tanca una
botiga, el poble també perd un lloc de trobada. Per a molta gent gran, anar a
comprar és el moment de veure algú i parlar-hi. I encara hi afegiria un altre
element imprescindible: l’escola. Tenim una bona relació amb l’escola i hi
compartim projectes d’aigua, energia, residus o mobilitat. L’escola fa moltes
coses per al poble.
Què t’aporta
la mirada comarcal per pensar l’energia i el territori?
La meva feina i
la meva activitat municipal han anat molt vinculades. Treballar amb diferents
ajuntaments m’ha permès veure que hi ha molta diferència entre els municipis on
algú de l’equip de govern creu en la transició energètica i els que tenen
altres prioritats. Totes les àrees són importants, però si hi ha algú que
empeny l’energia, es nota molt en els equipaments, l’enllumenat o les
instal·lacions renovables.
Ara bé, actuar
sobre els equipaments municipals no és suficient. El gran salt és arribar a la
ciutadania. Per això penso que les comunitats energètiques han obert una
oportunitat important. I per això també m’agrada treballar amb l’escola: els
infants d’avui són els que hauran de cuidar aquest món després de nosaltres.
La transició
energètica transformarà la societat i el paisatge. Tenim un consum i una
dependència energètica molt grans. El decreixement no és avui sobre la taula
dels governs com una resposta que s’estigui aplicant; amb el consum que tenim,
haurem de generar energia renovable. I això es veurà.
Jo vinc del món
rural i no tinc cap interès a destruir sòl agrícola. Hem de preservar els sòls
de més valor i trobar equilibris, però també hi haurà terrenys que es
transformaran. A Olost hem fet un parc solar en una parcel·la municipal i he
rebut crítiques perquè hi ha qui considera que espatlla l’entrada del poble. Jo
prefereixo aprofitar aquell espai públic abans d’ocupar un camp de més valor
agrari. També aquí cal explicar el perquè de les decisions.
Sobre la relació
entre camp i ciutat, crec que és massa simple dir que els pobles produirem
energia perquè la consumeixi Barcelona. També hi ha molta demanda a les nostres
comarques. L’energia és una qüestió de país i té conseqüències sobre la
indústria i l’economia. Fer-la lluny i portar-la fins aquí també té costos.
Per ordenar-ho
necessitem planificació, però crec que s’ha escoltat poc el territori i que ha
fallat l’explicació. Els ajuntaments hauríem de poder participar durant més
temps, amb tallers i treball sobre el terreny. No pot quedar tot reduït a
presentar al·legacions dins d’un termini. Cal explicar què es proposa i
poder-ho treballar conjuntament.
En una
transformació així, un alcalde pot ser espectador o ha de ser el «disparador»?
En el nostre cas
hi vaig estar molt implicat des del començament. Des del Consell Comarcal, amb
altres persones que també treballaven en energia i en ajuntaments, vam començar
a pensar quin model de comunitat energètica podíem impulsar. Vam valorar diferents
opcions i ens vam decidir per cooperatives de consum a cada municipi, amb una
estructura compartida de suport.
Jo treballava en
aquell projecte i alhora era regidor d’Olost. L’Ajuntament ja havia apostat per
les renovables i teníem instal·lacions amb excedents que podíem compartir. Per
tant, era molt natural intentar posar-ho en marxa aquí. També vam coincidir amb
un moment en què l’energia s’havia encarit molt i la gent rebia factures
elevades. A la primera reunió hi va venir molta més gent de la que esperàvem, i
de seguida va sortir un grup disposat a impulsar la cooperativa. Aquell moment
va ajudar molt; també ho hem de reconèixer. El suport de l’Ajuntament, amb
instal·lacions que la comunitat pot aprofitar, també ha donat tranquil·litat.
Vaig ser el
primer president de la comunitat. Després vaig deixar la presidència i he
procurat que no tot depengui de la meva figura. Continuo ajudant en el que puc,
però hem aconseguit que hi hagi altres cares visibles. Al començament molta
gent venia a l’Ajuntament a buscar-me per fer qualsevol tràmit de la comunitat.
Ara hi ha altres persones i altres espais on dirigir-se. És una cosa
comunitària i és bo que la gent s’hi reparteixi la feina.
El camí no ha
estat fàcil. Hem tingut plaques muntades i hem passat
molt temps sense poder repartir energia per qüestions de connexions i
legalitzacions. Mentrestant
havíem explicat als socis que faríem una cosa i el temps passava. Aquesta
espera costa molt de gestionar. Ara ja repartim energia, però encara hi ha
qüestions pendents i instal·lacions que han d’ampliar el que podem compartir.
També veiem que
la resposta de la gent canvia amb el preu de la llum. Quan és barata, l’estalvi
es nota menys; quan les factures tornen a pujar, se’ns acosta gent preguntant
com pot participar-hi. Tenim activitat, formació i un consell rector actiu.
Intentem fer les coses fàcils a qui s’hi vol afegir. El suport de l’Ajuntament
ha estat molt important, però la comunitat va trobant el seu lloc com una
entitat més del municipi.
Què us ha
ensenyat la sequera sobre l’aigua?
L’aigua ha estat
una de les coses més dures que he viscut com a alcalde. Vam passar una sequera
molt intensa. A Santa Creu hi va haver caps de setmana en què no sortia ni una gota d’aigua de l’aixeta. Vam haver de restringir molt el consum de les indústries
i les granges, i durant mesos vam dependre de cisternes per mantenir el
subministrament.
Ens abastim d’un pantà i de pous. El pantà va quedar sec, fins al punt que s’hi podia caminar d’una
banda a l’altra. I el nostre consum no és només el de les cases: hi tenen molt
pes les granges i la indústria. Pots fer campanyes domèstiques, limitar
piscines i demanar estalvi, però també has d’actuar sobre aquells altres
consums.
Personalment va
ser una època molt complicada. De no dormir, de passar moltes hores pendent del
subministrament i d’haver de prendre decisions que afectaven directament la
gent i les activitats del poble. El transport d’aigua representava una despesa
enorme per al pressupost municipal, però havíem de fer-ho. No podíem deixar el
poble sense aigua.
Hem intentat
buscar nous recursos, amb perforacions que no sempre han donat resultat. També
s’han fet inversions en dipòsits, canonades i comptadors digitals. Hem
aconseguit reduir el consum de manera sostinguda, i algunes activitats han
incorporat mesures per recuperar o aprofitar millor l’aigua. Però em preocupa
que, quan plou, oblidem de pressa el que hem passat.
Al reg municipal
hem hagut de canviar hàbits. Fem servir aigua d’una font per als arbres i això
implica omplir una cisterna i dedicar-hi temps, encara que sigui més còmode
tenir la mànega a prop. Al camp de futbol hem incorporat un dipòsit per
recollir aigua de pluja. Jo esperava recuperar també més aigua del reg, però la
sorra se’n queda molta i el retorn és petit. La pràctica també t’ensenya que
les coses no sempre funcionen com t’havies imaginat.
Crec que l’aigua
continuarà sent una de les grans preocupacions d’Olost i del Lluçanès. El poble
ho va patir molt, i jo també. Hem fet passos, però hem de comptar que una
situació així pot tornar.
Quin
recorregut veus a la biomassa i a la gestió del bosc?
Als equipaments municipals fa anys que fem
servir pèl·let i estella. Per
mi és important poder-nos proveir a prop, tenint boscos al nostre entorn. A la
pràctica, però, ens trobem amb dificultats per fer encaixar aquesta voluntat
amb els procediments de contractació pública. A vegades sembla que sigui més
fàcil portar estella de més lluny que aprofitar la que tenim aquí.
Hi ha
experiències de cooperació entre ajuntaments i associacions forestals que
permeten gestionar boscos i donar sortida a l’estella en equipaments
municipals. Crec que aquí hi ha camp per recórrer. Nosaltres tenim proveïdors
propers i també hi ajuda tenir producció de pèl·let a la vora.
Ara bé, la
biomassa també té límits que hem de treballar, especialment les emissions de
partícules. Les instal·lacions han de tenir sistemes de filtració i cal
continuar millorant en aquest aspecte. No podem obviar-ho quan parlem d’aquest
recurs.
A l’entorn
d’Olost hi ha consum de biomassa en equipaments, en activitats econòmiques i a
les cases. S’ha recuperat l’ús de llenya, i en aquesta època veus gent que en
descarrega als garatges. A casa també fem servir llenya. Veig que hi ha
aprofitament i soc relativament positiu sobre la gestió que es fa aquí, tot i
que els boscos també estan patint la sequera i el canvi del clima. Una bona
gestió pot ajudar que el bosc creixi millor.
Per on pot canviar la mobilitat dels
pobles?
La mobilitat és
una de les coses que crec que haurà de canviar més, però costa molt. A casa en
tinc un exemple: la meva parella i jo tenim cotxes, els meus pares viuen davant
i també en tenen, i bona part del temps molts estan parats. Hem començat a parlar
de compartir-ne més. Però és un canvi poc habitual.
Al poble hi ha un
vehicle compartit que utilitzen els serveis socials en determinats horaris i
que també està disponible per als veïns. L’ús ciutadà és molt baix. Jo mateix
l’he agafat alguna vegada, però ens costa trencar aquest hàbit de tenir cadascú
el seu vehicle. Quan fem números, sovint només comparem el cost del servei amb
el de la gasolina. No hi afegim l’assegurança, les reparacions, el manteniment
i tot el que costa tenir un cotxe.
Hem aconseguit
millores en les freqüències de l’autobús i hem treballat amb empreses del
polígon perquè persones que venen del mateix lloc comparteixin vehicle. També
hem facilitat punts de recàrrega. Però encara que aconseguim que cada conductor
tingui un cotxe elèctric, no haurem resolt la transició de la mobilitat.
Dins del poble la
dificultat és una altra: volem arribar amb el cotxe fins a la porta, encara que
visquem a pocs minuts caminant. Hem intentat limitar l’accés al centre i
recuperar espai per passar-hi a peu. Estem ampliant voreres perquè es pugui
arribar millor a l’escola i moure’s amb accessibilitat.
Això també genera
crítiques, fins i tot quan aparcar una mica més enllà només vol dir caminar un
minut. Hem fet xerrades amb poca assistència i ens costa canviar aquesta manera
de funcionar. També dins de l’equip hi ha hagut visions diferents. És una de les
qüestions en què crec que encara no hem aconseguit tot el que voldríem.
Què
t’agradaria deixar encaminat quan acabis?
M’agradaria
deixar un poble amb harmonia. Els pobles es poden dividir molt quan les
tensions polítiques es fan dures. Amb la consulta sobre l’encaix comarcal hi
havia posicions molt diferents i el resultat va ser ajustat. Per mi era
important que ens poguéssim continuar relacionant bé encara que haguéssim
pensat o votat coses diferents.
M’agrada pensar
que he pogut mantenir una bona relació amb la majoria de veïns i veïnes i
ajudar-los en el que he pogut. I m’agradaria deixar un poble viu, on les
entitats continuïn tenint ànima. Hem intentat cuidar-les i que puguin continuar
fent coses.
Si em deixessis
triar una actuació sense límits de pressupost, de competències o de tramitació,
retiraria els fangs del pantà per recuperar capacitat d’aigua. Ho dic així
perquè fer-ho de veritat és molt complex: caldria poder treballar-hi, gestionar
el subministrament durant l’obra, trobar els recursos i aclarir qui té les
competències. No es resol només volent-ho fer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada