Gil Salvans

 


Gil Salvans al seu despatx. Al fons, un quadre del pintor estanyenc Manuel Doblas que representa l’interior del Cafè Sport d’Olost.

Governar un poble i preparar-ne el futur

Conversa amb l’alcalde d’Olost i Santa Creu de Jutglar
Revista Digital de l’Estany i més enllà · Especial de cap de setmana

Gil Salvans compagina l’alcaldia d’Olost i Santa Creu de Jutglar amb la seva feina en l’àmbit de la transformació energètica al Consell Comarcal d’Osona. Aquesta doble mirada, professional i municipal, travessa la conversa.

L’entrevista forma part d’una sèrie dedicada als alcaldes del Moianès i dels municipis veïns al final del mandat, que continuarà amb les persones que encapçalin les candidatures a les eleccions municipals de maig de 2027. Volem aprendre de l’experiència de governar i entendre millor els reptes que comparteixen els nostres pobles.

Què t’ha ensenyat l’alcaldia?

Jo m’emporto una experiència positiva. M’agrada la política, especialment la local, i la meva feina també m’ha portat a assessorar ajuntaments. Però el pas de regidor a alcalde és un salt molt important. Com a regidor portes una àrea concreta, sovint una àrea que coneixes i que t’interessa. Jo havia treballat en energia, aigua i residus, que són els àmbits en què m’he format. Com a alcalde, en canvi, moltes vegades passes el dia apagant focs.

Hi ha dies que entro al matí pensant que podré avançar feina i acabo sortint a la tarda sense haver fet ni la meitat del que m’ha anat caient. Un problema en una obra, un veí que té una necessitat, un projecte encallat, una licitació que queda deserta… Tot arriba a l’Ajuntament, i moltes coses acaben passant per l’alcalde.

A més, l’administració s’ha complicat molt. Cada vegada tenim més demandes i més feina administrativa. Des de fora pot semblar que la feina principal d’un ajuntament són els carrers i les obres, però darrere de qualsevol actuació hi ha expedients, pressupostos, publicacions, terminis i justificacions. Una cosa tan senzilla com plantar uns arbres pot acabar requerint mesos de tramitació.

Amb el camp de futbol ens va passar. Havíem aconseguit recursos per transformar-lo, però entre trobar les subvencions, incorporar-les al pressupost, aprovar el projecte i licitar l’obra, el temps anava passant. La gent ens deia: si teniu els diners, per què no comenceu? I costa molt explicar que l’administració no funciona així.

Als ajuntaments petits ens carreguen responsabilitats que sovint no tenim prou capacitat econòmica ni tècnica per assumir. Hi ha professionals que venen unes hores a la setmana i persones que fan moltes funcions alhora. Som la primera porta on truca el ciutadà, encara que el problema no depengui només de nosaltres. Aquesta és una part de la feina que des de fora es veu poc.

Com heu viscut la independència municipal i la diversitat dins l’equip?

La nostra candidatura havia estat vinculada a Esquerra Republicana. Ens en vam desvincular perquè vam considerar que el partit no havia tractat bé la candidatura. Aquell va ser el motiu principal. Després ens vam presentar com a independents, amb el suport d’un grup de candidatures independents d’Osona. Per tant, també teníem ajuda i una xarxa de municipis al darrere.

L’avantatge de ser independent és que treballes pel municipi sense haver de seguir directrius que et vinguin imposades. També vull matisar una cosa: les directrius dels partits no sempre afecten tant el dia a dia d’un poble. En canvi, sí que crec que els partits tenen avantatges de suport i d’accés a les administracions superiors. Saben abans què es mou, quines subvencions poden sortir i com es preparen les coses.

Les subvencions també t’arriben si les treballes, però les pots treballar millor si coneixes què s’està preparant. Per mi, una de les dificultats principals d’anar per lliure és aquesta: no estar al dia de coses que, si tens un vincle directe dins d’aquelles estructures, pots saber abans.

Pel que fa a l’equip, el nostre projecte era de continuïtat, amb un relleu al capdavant i amb bona part de la gent que ja hi era. Però tenim sensibilitats diferents. No som tots del mateix parer, i en algunes votacions hi ha hagut abstencions o vots en contra dins del mateix govern. Aquesta diversitat existeix, encara que només s’hagi presentat una candidatura.

Per a nosaltres, la transparència també és una pràctica molt valuosa.

Jo valoro una oposició que assenyali allò que veu malament i ho faci de manera constructiva. No cal donar suport a tots els acords. Ara bé, quan la feina consisteix a buscar qualsevol errada formal per encallar les coses, gestionar encara es fa més feixuc. Governar sense oposició formal facilita prendre acords, però també té un risc: en algun moment et pots acomodar. Per això dono tanta importància a la motivació de l’equip. Quan perds la motivació pel que fas, malament.

Què fa que un poble tingui vida i que els joves s’hi vulguin quedar?

Hi ha unes quantes coses bàsiques. Una és que hi hagi sortides laborals. En un poble petit és difícil oferir totes les feines i retenir tot el talent, però hi ha d’haver possibilitats. I una altra, que de vegades sembla menys important, és que hi hagi vida: festes, comissió de festes, gegants, correfoc, futbol… Tot això fa que la gent es trobi i crea sentiment de pertinença.

Amb el camp de futbol jo també tenia dubtes sobre la inversió que fèiem. Però després veus la gent que s’hi reuneix, els equips, els veterans que acaben fent un sopar, els infants que hi van a les tardes i les famílies que es troben. Al darrere hi ha una dinàmica de vida al poble. Si aquesta activitat es manté, per mi ajuda a justificar la inversió. També passa amb la fira o amb la festa major: hi ha moltes persones i entitats que les fan possibles.

L’habitatge és molt més complicat. És fàcil dir que falten habitatges barats, però les experiències que tenim no sempre donen una resposta tan senzilla. Tenim situacions que també ens generen dificultats de gestió, de convivència i d’impagaments. Alhora, hi ha joves que han marxat a altres municipis perquè hi han trobat opcions més assequibles. És un equilibri difícil. Olost té bona connexió amb Vic i amb Barcelona, i els preus dels lloguers han pujat fins a nivells que fa uns anys ens haurien semblat impensables.

El comerç és una altra batalla difícil. Cada vegada en queda menys, i no és una cosa només d’Olost. Encara tenim serveis bàsics, però hem anat perdent botigues i fins i tot s’ha desfet l’associació de comerciants. Des de l’Ajuntament fem campanyes i comprem al comerç del poble quan podem, però no podem sostenir cada establiment amb ajuts permanents. Els hàbits de compra han canviat molt.

Quan tanca una botiga, el poble també perd un lloc de trobada. Per a molta gent gran, anar a comprar és el moment de veure algú i parlar-hi. I encara hi afegiria un altre element imprescindible: l’escola. Tenim una bona relació amb l’escola i hi compartim projectes d’aigua, energia, residus o mobilitat. L’escola fa moltes coses per al poble.

Què t’aporta la mirada comarcal per pensar l’energia i el territori?

La meva feina i la meva activitat municipal han anat molt vinculades. Treballar amb diferents ajuntaments m’ha permès veure que hi ha molta diferència entre els municipis on algú de l’equip de govern creu en la transició energètica i els que tenen altres prioritats. Totes les àrees són importants, però si hi ha algú que empeny l’energia, es nota molt en els equipaments, l’enllumenat o les instal·lacions renovables.

Ara bé, actuar sobre els equipaments municipals no és suficient. El gran salt és arribar a la ciutadania. Per això penso que les comunitats energètiques han obert una oportunitat important. I per això també m’agrada treballar amb l’escola: els infants d’avui són els que hauran de cuidar aquest món després de nosaltres.

La transició energètica transformarà la societat i el paisatge. Tenim un consum i una dependència energètica molt grans. El decreixement no és avui sobre la taula dels governs com una resposta que s’estigui aplicant; amb el consum que tenim, haurem de generar energia renovable. I això es veurà.

Jo vinc del món rural i no tinc cap interès a destruir sòl agrícola. Hem de preservar els sòls de més valor i trobar equilibris, però també hi haurà terrenys que es transformaran. A Olost hem fet un parc solar en una parcel·la municipal i he rebut crítiques perquè hi ha qui considera que espatlla l’entrada del poble. Jo prefereixo aprofitar aquell espai públic abans d’ocupar un camp de més valor agrari. També aquí cal explicar el perquè de les decisions.

Sobre la relació entre camp i ciutat, crec que és massa simple dir que els pobles produirem energia perquè la consumeixi Barcelona. També hi ha molta demanda a les nostres comarques. L’energia és una qüestió de país i té conseqüències sobre la indústria i l’economia. Fer-la lluny i portar-la fins aquí també té costos.

Per ordenar-ho necessitem planificació, però crec que s’ha escoltat poc el territori i que ha fallat l’explicació. Els ajuntaments hauríem de poder participar durant més temps, amb tallers i treball sobre el terreny. No pot quedar tot reduït a presentar al·legacions dins d’un termini. Cal explicar què es proposa i poder-ho treballar conjuntament.

En una transformació així, un alcalde pot ser espectador o ha de ser el «disparador»?

En el nostre cas hi vaig estar molt implicat des del començament. Des del Consell Comarcal, amb altres persones que també treballaven en energia i en ajuntaments, vam començar a pensar quin model de comunitat energètica podíem impulsar. Vam valorar diferents opcions i ens vam decidir per cooperatives de consum a cada municipi, amb una estructura compartida de suport.

Jo treballava en aquell projecte i alhora era regidor d’Olost. L’Ajuntament ja havia apostat per les renovables i teníem instal·lacions amb excedents que podíem compartir. Per tant, era molt natural intentar posar-ho en marxa aquí. També vam coincidir amb un moment en què l’energia s’havia encarit molt i la gent rebia factures elevades. A la primera reunió hi va venir molta més gent de la que esperàvem, i de seguida va sortir un grup disposat a impulsar la cooperativa. Aquell moment va ajudar molt; també ho hem de reconèixer. El suport de l’Ajuntament, amb instal·lacions que la comunitat pot aprofitar, també ha donat tranquil·litat.

Vaig ser el primer president de la comunitat. Després vaig deixar la presidència i he procurat que no tot depengui de la meva figura. Continuo ajudant en el que puc, però hem aconseguit que hi hagi altres cares visibles. Al començament molta gent venia a l’Ajuntament a buscar-me per fer qualsevol tràmit de la comunitat. Ara hi ha altres persones i altres espais on dirigir-se. És una cosa comunitària i és bo que la gent s’hi reparteixi la feina.

El camí no ha estat fàcil. Hem tingut plaques muntades i hem passat molt temps sense poder repartir energia per qüestions de connexions i legalitzacions. Mentrestant havíem explicat als socis que faríem una cosa i el temps passava. Aquesta espera costa molt de gestionar. Ara ja repartim energia, però encara hi ha qüestions pendents i instal·lacions que han d’ampliar el que podem compartir.

També veiem que la resposta de la gent canvia amb el preu de la llum. Quan és barata, l’estalvi es nota menys; quan les factures tornen a pujar, se’ns acosta gent preguntant com pot participar-hi. Tenim activitat, formació i un consell rector actiu. Intentem fer les coses fàcils a qui s’hi vol afegir. El suport de l’Ajuntament ha estat molt important, però la comunitat va trobant el seu lloc com una entitat més del municipi.

Què us ha ensenyat la sequera sobre l’aigua?

L’aigua ha estat una de les coses més dures que he viscut com a alcalde. Vam passar una sequera molt intensa. A Santa Creu hi va haver caps de setmana en què no sortia ni una gota d’aigua de l’aixeta. Vam haver de restringir molt el consum de les indústries i les granges, i durant mesos vam dependre de cisternes per mantenir el subministrament.

Ens abastim d’un pantà i de pous. El pantà va quedar sec, fins al punt que s’hi podia caminar d’una banda a l’altra. I el nostre consum no és només el de les cases: hi tenen molt pes les granges i la indústria. Pots fer campanyes domèstiques, limitar piscines i demanar estalvi, però també has d’actuar sobre aquells altres consums.

Personalment va ser una època molt complicada. De no dormir, de passar moltes hores pendent del subministrament i d’haver de prendre decisions que afectaven directament la gent i les activitats del poble. El transport d’aigua representava una despesa enorme per al pressupost municipal, però havíem de fer-ho. No podíem deixar el poble sense aigua.

Hem intentat buscar nous recursos, amb perforacions que no sempre han donat resultat. També s’han fet inversions en dipòsits, canonades i comptadors digitals. Hem aconseguit reduir el consum de manera sostinguda, i algunes activitats han incorporat mesures per recuperar o aprofitar millor l’aigua. Però em preocupa que, quan plou, oblidem de pressa el que hem passat.

Al reg municipal hem hagut de canviar hàbits. Fem servir aigua d’una font per als arbres i això implica omplir una cisterna i dedicar-hi temps, encara que sigui més còmode tenir la mànega a prop. Al camp de futbol hem incorporat un dipòsit per recollir aigua de pluja. Jo esperava recuperar també més aigua del reg, però la sorra se’n queda molta i el retorn és petit. La pràctica també t’ensenya que les coses no sempre funcionen com t’havies imaginat.

Crec que l’aigua continuarà sent una de les grans preocupacions d’Olost i del Lluçanès. El poble ho va patir molt, i jo també. Hem fet passos, però hem de comptar que una situació així pot tornar.

Quin recorregut veus a la biomassa i a la gestió del bosc?

Als equipaments municipals fa anys que fem servir pèl·let i estella. Per mi és important poder-nos proveir a prop, tenint boscos al nostre entorn. A la pràctica, però, ens trobem amb dificultats per fer encaixar aquesta voluntat amb els procediments de contractació pública. A vegades sembla que sigui més fàcil portar estella de més lluny que aprofitar la que tenim aquí.

Hi ha experiències de cooperació entre ajuntaments i associacions forestals que permeten gestionar boscos i donar sortida a l’estella en equipaments municipals. Crec que aquí hi ha camp per recórrer. Nosaltres tenim proveïdors propers i també hi ajuda tenir producció de pèl·let a la vora.

Ara bé, la biomassa també té límits que hem de treballar, especialment les emissions de partícules. Les instal·lacions han de tenir sistemes de filtració i cal continuar millorant en aquest aspecte. No podem obviar-ho quan parlem d’aquest recurs.

A l’entorn d’Olost hi ha consum de biomassa en equipaments, en activitats econòmiques i a les cases. S’ha recuperat l’ús de llenya, i en aquesta època veus gent que en descarrega als garatges. A casa també fem servir llenya. Veig que hi ha aprofitament i soc relativament positiu sobre la gestió que es fa aquí, tot i que els boscos també estan patint la sequera i el canvi del clima. Una bona gestió pot ajudar que el bosc creixi millor.

Per on pot canviar la mobilitat dels pobles?

La mobilitat és una de les coses que crec que haurà de canviar més, però costa molt. A casa en tinc un exemple: la meva parella i jo tenim cotxes, els meus pares viuen davant i també en tenen, i bona part del temps molts estan parats. Hem començat a parlar de compartir-ne més. Però és un canvi poc habitual.

Al poble hi ha un vehicle compartit que utilitzen els serveis socials en determinats horaris i que també està disponible per als veïns. L’ús ciutadà és molt baix. Jo mateix l’he agafat alguna vegada, però ens costa trencar aquest hàbit de tenir cadascú el seu vehicle. Quan fem números, sovint només comparem el cost del servei amb el de la gasolina. No hi afegim l’assegurança, les reparacions, el manteniment i tot el que costa tenir un cotxe.

Hem aconseguit millores en les freqüències de l’autobús i hem treballat amb empreses del polígon perquè persones que venen del mateix lloc comparteixin vehicle. També hem facilitat punts de recàrrega. Però encara que aconseguim que cada conductor tingui un cotxe elèctric, no haurem resolt la transició de la mobilitat.

Dins del poble la dificultat és una altra: volem arribar amb el cotxe fins a la porta, encara que visquem a pocs minuts caminant. Hem intentat limitar l’accés al centre i recuperar espai per passar-hi a peu. Estem ampliant voreres perquè es pugui arribar millor a l’escola i moure’s amb accessibilitat.

Això també genera crítiques, fins i tot quan aparcar una mica més enllà només vol dir caminar un minut. Hem fet xerrades amb poca assistència i ens costa canviar aquesta manera de funcionar. També dins de l’equip hi ha hagut visions diferents. És una de les qüestions en què crec que encara no hem aconseguit tot el que voldríem.

Què t’agradaria deixar encaminat quan acabis?

M’agradaria deixar un poble amb harmonia. Els pobles es poden dividir molt quan les tensions polítiques es fan dures. Amb la consulta sobre l’encaix comarcal hi havia posicions molt diferents i el resultat va ser ajustat. Per mi era important que ens poguéssim continuar relacionant bé encara que haguéssim pensat o votat coses diferents.

M’agrada pensar que he pogut mantenir una bona relació amb la majoria de veïns i veïnes i ajudar-los en el que he pogut. I m’agradaria deixar un poble viu, on les entitats continuïn tenint ànima. Hem intentat cuidar-les i que puguin continuar fent coses.

Si em deixessis triar una actuació sense límits de pressupost, de competències o de tramitació, retiraria els fangs del pantà per recuperar capacitat d’aigua. Ho dic així perquè fer-ho de veritat és molt complex: caldria poder treballar-hi, gestionar el subministrament durant l’obra, trobar els recursos i aclarir qui té les competències. No es resol només volent-ho fer.

Però si pogués fer-ho amb una vareta i recuperar aquella reserva, seria la meva prioritat. L’aigua és una de les grans preocupacions que tenim. La convivència, la vida de les entitats i l’aigua: amb això resumiria el que voldria deixar encaminat.


Olost i Santa Creu de Jutglar, novembre del 2026.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TEIXIDORES DE L’ESTANY

El Pump Track a l’Estany: una lectura comunitària

PUMP TRACK sí, però no així.